Ovidi, Metamorfosis

vv. 313-317La Fòcida separa els camps aonis dels de l'Eta; era una terra fèrtil mentre va ser terra, però en aquell temps era part del mar i una vasta plana d'aigües sobtades. Allà una muntanya escarpada s'alça cap als astres amb dos cims; es diu Parnàs, i els seus cimals sobrepassen els núvols.

vv. 318-323Quan Deucalió (perquè el mar havia cobert tota la resta), portat en un petit rai amb la companya del seu llit, va quedar encallat aquí, adoren les nimfes de la cova Corícia, les divinitats de la muntanya i Temis, que prediu el destí i que aleshores era la senyora de l'oracle. No hi va haver cap home millor que ell ni més amant de la justícia, ni cap dona més temorosa dels déus que ella.

vv. 324-329Quan Júpiter veu que l'orbe està negat en llacunes d'aigua i que, de tants milers com n'hi havia fins feia poc, sobreviu un sol home, i que, de tants milers com n'hi havia fins feia poc, sobreviu una sola dona, innocents tots dos, tots dos devots de la divinitat, va escampar els núvols i, un cop l'aquiló va haver apartat els nimbus, va mostrar les terres al cel i el cel a les terres.

vv. 330-338Tampoc no persisteix la ira del mar: deixant de banda l'arma de tres puntes, el sobirà del pèlag calma les aigües i crida el blavós Tritó, que sobresurt per damunt de les profunditats amb les espatlles cobertes de mùrex nascut a la seva pell, i li ordena que bufi la caragola sonora i que faci retrocedir ja, amb el senyal donat, les onades i els rius. Ell pren la trompa buida, retorçada, que es va eixamplant en espiral des de la base; la trompa que, quan ha rebut l'aire enmig del mar, omple amb la seva veu les costes que s'estenen sota el Febus de llevant i sota el de ponent.

vv. 339-347També llavors, tan bon punt va tocar la boca del déu, que degotava per la barba xopa, i, inflada d'aire, va tocar la retirada ordenada, la van sentir totes les aigües de la terra i del mar, i totes les aigües que la van sentir, les va contenir. El mar ja té costa, la llera acull els rius crescuts, els corrents baixen i els turons semblen sortir a la superfície; s'eleva el sòl, els llocs creixen a mesura que decreixen les aigües i, després de molt de temps, els boscos mostren les capçades nues i conserven al fullatge el fang que hi ha quedat.

vv. 348-355El món havia estat restituït. Quan Deucalió va veure que era buit i que les terres desolades guardaven un silenci profund, amb llàgrimes que li brollaven, va parlar així a Pirra: «Oh germana, oh esposa, oh única dona supervivent, a qui primer em van unir el llinatge comú i el nostre origen de cosins, després el llit, i ara ens uneixen els mateixos perills: de totes les terres que veuen la posta i la sortida del sol, nosaltres dos som tota la multitud; la resta la posseeix el mar.

vv. 356-366I ni tan sols aquesta confiança en la nostra vida no és encara prou segura: encara ara els núvols m'aterreixen l'ànim. Quin ànim tindries ara, desgraciada, si t'haguessis escapat de la mort sense mi? Com podries suportar tu sola la por? Qui et consolaria en el teu dolor? Perquè jo (creu-me), si el mar també et tingués a tu, et seguiria, esposa, i el mar també em tindria a mi. Tant de bo pogués jo restaurar els pobles amb les arts del meu pare i infondre ànimes a la terra modelada! Ara el gènere mortal sobreviu només en nosaltres dos (així ho han volgut els déus), i quedem com a únics exemplars de la humanitat».

vv. 367-374Havia parlat, i ploraven. Van decidir implorar la divinitat celestial i cercar ajuda per mitjà dels oracles sagrats. No s'entretenen: es dirigeixen junts a les aigües del Cefís, que, tot i que encara no eren netes, ja corrien pel seu llit de sempre. D'allà, després de ruixar-se els vestits i el cap amb l'aigua que havien pres, encaminen els passos cap al santuari de la sagrada deessa, els frontons del qual empal·lidien coberts de molsa lletja i els altars del qual eren sense foc.

vv. 375-380Tan bon punt van tocar les grades del temple, tots dos es prosternen boca avall a terra i, tremolosos, van besar la pedra freda i van dir així: «Si les divinitats, vençudes per súpliques justes, s'ablaneixen, si es doblega la ira dels déus, digues-nos, Temis, amb quin art es pot reparar la pèrdua del nostre llinatge, i socorre, clementíssima, un món submergit».

vv. 381-387La deessa es va commoure i va donar aquest oracle: «Sortiu del temple, cobriu-vos el cap, deslligueu-vos els vestits cenyits i llanceu darrere l'esquena els ossos de la gran mare». Es van quedar atònits molta estona; Pirra és la primera a trencar el silenci i es nega a obeir les ordres de la deessa; amb veu tremolosa li demana perdó, i tem ofendre l'ombra de la seva mare llançant-ne els ossos.

vv. 388-394Mentrestant, repassen les paraules de l'oracle rebut, fosques pel seu sentit ocult, i hi donen voltes cadascun per a si i entre ells. Després el fill de Prometeu calma la filla d'Epimeteu amb paraules serenes i li diu: «O la nostra sagacitat ens enganya, o els oracles són pietosos i no aconsellen cap sacrilegi. La gran mare és la terra; crec que s'anomenen ossos les pedres que hi ha al cos de la terra: se'ns ordena llançar-les darrere l'esquena».

vv. 395-402Tot i que la Titania es va commoure amb la interpretació del seu espòs, la seva esperança continua en dubte: tan poc confien tots dos en els avisos del cel. Però quin mal farà intentar-ho? S'allunyen, es cobreixen el cap, es descenyeixen les túniques i llancen darrere dels seus passos les pedres, tal com se'ls havia ordenat. Les pedres (qui ho creuria, si no en donés fe l'antiguitat?) van començar a deixar la seva duresa i la seva rigidesa, a estovar-se amb el temps i, ja toves, a anar prenent forma.

vv. 403-410Aviat, quan van créixer i els va tocar en sort una naturalesa més tova, s'hi pot veure una certa forma humana, encara que no clara, sinó com la de les figures començades en marbre, no prou acabades i molt semblants a estàtues tosques. Tanmateix, la part d'elles que era humida per algun suc i terrosa es va transformar en carn; el que és sòlid i no es pot doblegar es converteix en ossos; el que feia poc era vena va continuar amb el mateix nom.

vv. 411-415I en un breu espai de temps, per voluntat dels déus, les pedres llançades per les mans de l'home van prendre l'aspecte d'homes, i del que va llançar la dona va renéixer la dona. D'aquí ve que siguem una raça dura i avesada a les fatigues, i que donem prova de l'origen del qual vam néixer.

vv. 452-462El primer amor de Febus va ser Dafne, la filla del Peneu, un amor que no li va portar un atzar ignorant, sinó la ira despietada de Cupido. El déu de Delos, orgullós d'haver vençut feia poc la serp, l'havia vist corbar els extrems de l'arc tibant la corda i li havia dit: «Què hi tens a veure tu, nen entremaliat, amb armes poderoses? Aquestes armes són pròpies de les meves espatlles, de mi, que puc infligir ferides certeres a una fera, infligir-les a un enemic; que fa poc vaig abatre amb innombrables fletxes l'inflat Pitó, que oprimia tantes jovades amb el seu ventre pestilent. Tu acontenta't a provocar amb la teva torxa no sé quins amors, i no t'atribueixis les meves glòries».

vv. 463-471El fill de Venus li va respondre: «Que el teu arc, Febus, ho traspassi tot; a tu et traspassarà el meu, i en la mesura que tots els animals són inferiors a un déu, en aquesta mateixa mesura la teva glòria és més petita que la meva». Va dir, i, fenent l'aire amb el batec de les ales, es va posar amb rapidesa al cim ombrívol del Parnàs i va treure del buirac portador de fletxes dos dards d'efectes oposats: l'un foragita l'amor, l'altre el provoca. El que el provoca és d'or i brilla amb la punta esmolada; el que el foragita és rom i té plom sota la canya.

vv. 472-480Aquest, el déu el va clavar a la nimfa filla del Peneu; amb aquell, en canvi, va ferir Apol·lo, travessant-li els ossos fins al moll. Immediatament l'un estima; l'altra fuig fins i tot del nom d'amant, i gaudeix en la foscor dels boscos i amb les despulles de les feres que caça, èmula de la verge Febe. Una cinta li subjectava els cabells, deixats anar sense ordre. Molts la van pretendre; ella, rebutjant els pretendents, sense suportar ni conèixer home, recorre els boscos sense camins i no es preocupa de què és Himeneu, què és l'Amor, què són els matrimonis.

vv. 481-487Molts cops li va dir el seu pare: «Filla, em deus un gendre»; molts cops li va dir el seu pare: «Filla meva, em deus néts». Ella, que avorria com un crim les torxes nupcials, cobreix el seu bell rostre d'un rubor púdic i, penjada del coll del seu pare amb braços afectuosos, li va dir: «Concedeix-me, pare estimadíssim, gaudir d'una virginitat perpètua; ja ho va concedir abans a Diana el seu pare».

vv. 488-496Ell, és clar, hi accedeix; però aquesta bellesa teva t'impedeix ser el que desitges, i la teva formosor s'oposa al teu desig: Febus estima i, tan bon punt ha vist Dafne, desitja unir-se amb ella; i el que desitja, ho espera, i els seus propis oracles l'enganyen. I com cremen els rostolls lleugers un cop segades les espigues, com cremen les bardisses per les torxes que per casualitat un caminant va acostar massa o va deixar abandonades en clarejar el dia, així el déu es va convertir en flames, així s'abrasa en tot el seu pit i alimenta amb esperances un amor estèril.

vv. 497-503Contempla els cabells que li pengen sense ornament sobre el coll i diu: «I si es pentinessin?». Veu els seus ulls, que centellegen com el foc, semblants a estrelles; veu els seus llavis, i no en té prou de veure'ls; lloa els seus dits i les seves mans, els avantbraços i els braços, nus més enllà de la meitat; el que queda amagat, encara s'ho imagina millor. Ella, més ràpida que la brisa lleugera, fuig i no s'atura davant les paraules amb què ell intenta fer-la tornar:

vv. 504-511«Nimfa del Peneu, t'ho prego, atura't! No et persegueixo com a enemic. Nimfa, atura't! Així fuig l'anyella del llop, així la cérvola del lleó, així els coloms, amb ala tremolosa, de l'àguila: cadascun dels seus enemics; a mi és l'amor el que em fa seguir-te. Ai de mi! Que no caiguis de bocaterrosa, que els esbarzers no t'esgarrapin les cames, que no mereixen ser ferides, i que no sigui jo per a tu causa de dolor! Aspres són els llocs per on corres. Corre més a poc a poc, t'ho prego, i frena la teva fugida: jo mateix et seguiré més a poc a poc.

vv. 512-518Pregunta, almenys, a qui agrades. No soc un muntanyès, no soc un pastor, no vigilo aquí, hirsut, vacades ni ramats. No saps, imprudent, no saps de qui fuges, i per això fuges. A mi em serveixen la terra de Delfos, Claros, Tènedos i el palau de Pàtara; Júpiter és el meu pare; per mi es revela el que serà, el que va ser i el que és; per mi concorden els cants amb les cordes.

vv. 519-524Certera és, sí, la meva fletxa, però n'hi ha una de més certera que la meva, que ha obert una ferida al meu pit, abans lliure. La medicina és invenció meva, per tot l'orbe m'anomenen el qui socorre, i el poder de les herbes m'està sotmès. Ai de mi, que l'amor no es cura amb cap herba, i no serveixen al seu amo les arts que serveixen a tothom!».

vv. 525-532Quan ell anava a dir més coses, la filla del Peneu fuig amb cursa temorosa i el deixa amb les paraules inacabades; també llavors va semblar bella. Els vents li despullaven el cos, les brises que li venien de cara li agitaven els vestits, i un aire lleuger li tirava enrere els cabells: la fugida va augmentar la seva bellesa. Però el jove déu no suporta continuar malbaratant tendreses i, tal com l'incitava el mateix Amor, segueix les seves petjades a tota velocitat.

vv. 533-539Com quan un llebrer gal ha albirat una llebre en un camp obert, i l'un corre darrere la presa i l'altra darrere la seva salvació: l'un, com si estigués a punt d'atrapar-la, espera tenir-la ja, ja, i li frega les petjades amb el morro estirat; l'altra no sap si ha estat atrapada, i s'escapa de les mateixes mossegades i deixa enrere la boca que ja la toca: així el déu i la donzella; ell és veloç per l'esperança, ella per la por.

vv. 540-547Tanmateix, el que persegueix, ajudat per les ales de l'Amor, és més ràpid, no li dona repòs, s'inclina sobre l'esquena de la fugitiva i li alena sobre els cabells escampats pel coll. Exhaurides les forces, ella va empal·lidir i, vençuda per la fatiga de la fugida ràpida, mirant cap a les aigües del Peneu, va dir: «Ajuda'm, pare, si els rius teniu poder diví! [Obre't, terra, o bé aquesta figura amb què he agradat massa,] [la que fa que em fereixin, destrueix-la transformant-la.] Destrueix, transformant-la, aquesta figura amb què he agradat massa!».

vv. 548-556Tot just acabat el prec, una pesada rigidesa li envaeix els membres: una prima escorça li envolta el pit tendre, els cabells se li allarguen en fulles i els braços en branques; el peu, tan ràpid fa un moment, queda subjecte per arrels peresoses; on hi havia el rostre hi ha ara una capçada; en ella només perdura la seva brillantor. També així l'estima Febus i, recolzant la dreta al tronc, sent que encara tremola el pit sota la nova escorça i, abraçant amb els seus braços les branques com si fossin membres, besa la fusta; però la fusta defuig els seus petons.

vv. 557-567I el déu li va dir: «Doncs ja que no pots ser la meva esposa, seràs sens dubte el meu arbre. Sempre et portaran a tu, llorer, la meva cabellera, les meves cítares, els meus buiracs. Tu acompanyaràs els generals llatins quan una veu alegre canti el triomf i el Capitoli contempli les llargues desfilades. Tu mateixa, com a fidelíssima guardiana dels brancals d'August, t'alçaràs davant la seva porta i protegiràs el roure que hi ha enmig; i, així com el meu cap és juvenil amb els cabells sense tallar, porta tu també sempre l'honor perpetu del teu fullatge». Paean havia acabat de parlar; el llorer, amb les branques acabades de néixer, va fer un gest d'assentiment i va semblar que agitava la capçada igual que un cap.

vv. 1-7El palau del Sol s'alçava sobre altes columnes, resplendent d'or espurnejant i de pirop, que imita les flames; un ivori brillant cobria el capdamunt de la seva teulada, i les portes de dues fulles irradiaven la claror de la plata. L'obra superava la matèria, perquè allí Múlciber havia cisellat els mars que cenyeixen les terres situades al mig, l'orbe de les terres i el cel que s'estén al damunt de l'orbe.

vv. 8-18L'aigua té els seus déus blavosos: el sonor Tritó, el canviant Proteu i Egeó, que estreny amb els seus braços els immensos lloms de les balenes, i Doris i les seves filles, de les quals una part sembla nedar, una altra, asseguda en un penyal, eixugar-se els cabells verds, i algunes ser portades a llom d'un peix: no totes tenen el mateix aspecte, però tampoc diferent, tal com convé que sigui el d'unes germanes. La terra porta homes i ciutats, boscos i feres, rius i nimfes i les altres divinitats del camp. Damunt de tot això es va col·locar la imatge del cel resplendent, amb sis signes a la fulla dreta de la porta i altres tants a l'esquerra.

vv. 19-24Tan bon punt el fill de Clímene hi va arribar per un camí costerut i va entrar a la casa d'aquell pare posat en dubte, adreça de seguida els seus passos cap al rostre patern i s'atura lluny, perquè no en suportava la llum més de prop. Cobert amb un mantell de porpra, Febus seia en un tron que relluïa de brillants maragdes.

vv. 25-30A dreta i a esquerra hi havia el Dia, el Mes i l'Any, els Segles i les Hores, col·locades a intervals iguals; hi havia la Primavera nova, cenyida amb una corona de flors; hi havia l'Estiu nu, que portava garlandes d'espigues; hi havia també la Tardor, tacada de raïms trepitjats, i el gèlid Hivern, eriçat de cabells canosos.

vv. 31-39Des d'allí, assegut al centre, el Sol va veure, amb els ulls amb què ho contempla tot, el jove, espantat per la novetat d'allò que veia, i li va dir: «Quin és el motiu del teu viatge? Què has vingut a buscar en aquesta ciutadella, Faetont, fill que el teu pare no podria negar?». Ell respon: «Oh llum comuna de l'immens univers, pare Febus, si em permets fer servir aquest nom i Clímene no amaga una culpa sota una falsa aparença, dona'm proves, pare, per les quals se'm tingui pel teu veritable fill, i arrenca del meu ànim aquesta incertesa».

vv. 40-46Així havia parlat; però el seu pare es va treure els raigs que espurnejaven al voltant de tot el seu cap i li va ordenar que s'acostés més; i, després d'abraçar-lo, li va dir: «Tu no mereixes que es negui que ets meu, i Clímene t'ha dit quin és el teu veritable origen. I perquè dubtis menys, demana el regal que vulguis, perquè l'obtinguis de mi. Que sigui testimoni de la meva promesa la llacuna per la qual han de jurar els déus, que els meus ulls no coneixen».

vv. 47-53Amb prou feines havia acabat, quan ell demana el carro del seu pare i el dret de governar durant un dia els cavalls de peus alats. El pare es va penedir d'haver jurat. Sacsejant tres i quatre vegades el seu cap resplendent, va dir: «La teva petició ha fet temerària la meva paraula. Tant de bo em fos lícit no complir allò que he promès! Ho confesso: només això et negaria, fill. Però dissuadir-te sí que m'és lícit. El teu desig no és segur.

vv. 54-62Demanes una cosa molt gran, Faetont, un regal que no convé ni a aquestes forces teves ni a una edat tan jove. La teva sort és mortal; no és mortal allò que desitges. Sense saber-ho, aspires fins i tot a més del que és concedit als déus. Que cadascú es tingui en gran estima, si vol; tanmateix, ningú llevat de mi no és capaç de mantenir-se dret en el carro que porta el foc. Ni tan sols el sobirà del vast Olimp, que llança amb la seva terrible dreta els ferotges llamps, no conduiria aquest carro; i què tenim més gran que Júpiter?

vv. 63-69El primer tram del camí és costerut, i per ell, al matí, amb prou feines aconsegueixen pujar els cavalls, encara frescos; al mig del cel és altíssim, i des d'allí a mi mateix sovint em fa por mirar el mar i les terres, i el meu pit tremola d'un terror paorós. L'últim tram és costa avall i requereix una conducció ferma: aleshores fins i tot la mateixa Tetis, que m'acull en les seves aigües esteses a sota, sol témer que m'estimbi de cap.

vv. 70-75Afegeix-hi que el cel és arrossegat en un gir incessant i s'emporta els alts astres i els fa girar en una rotació veloç. Jo m'esforço en sentit contrari, i no em venç l'ímpetu que venç tota la resta, i avanço en direcció oposada a la ràpida volta celeste. Suposa que se't concedeix el carro: què faràs? Podràs anar contra els pols que giren, sense que el veloç eix del cel t'arrossegui?

vv. 76-83Potser t'imagines que allí hi ha boscos sagrats, ciutats de déus i temples rics en ofrenes? El camí passa entre emboscades i figures de feres. I encara que mantinguis el rumb i cap error no et desviï, hauràs d'avançar, tanmateix, entre les banyes del Taure, que et surt a l'encontre, l'arc hemoni, les fauces del violent Lleó, l'Escorpí, que corba els seus ferotges braços descrivint un llarg cercle, i el Cranc, que corba els seus en sentit contrari.

vv. 84-89Tampoc no et serà fàcil governar els quadrúpedes, enardits per aquells focs que tenen al pit i que exhalen per la boca i pels narius: amb prou feines em suporten a mi quan els seus ànims fogosos s'encenen, i el seu coll es resisteix a les regnes. Però tu, fill, perquè no sigui jo l'autor d'un regal funest per a tu, vés amb compte i, mentre encara és possible, corregeix els teus desitjos.

vv. 90-97Demanes, és clar, proves segures per creure que has nascut de la meva sang? Et dono proves segures tement per tu, i amb la meva por de pare demostro que soc el teu pare. Mira, aquí tens el meu rostre; i tant de bo poguessis introduir els teus ulls dins el meu pit i descobrir-hi a dins les meves angoixes de pare! En fi, mira al teu voltant tot el que posseeix el ric univers i, d'entre tants i tan grans béns del cel, de la terra i del mar, demana alguna cosa: no patiràs cap negativa.

vv. 98-102Només et prego que renunciïs a això, que, anomenat pel seu nom veritable, és un càstig, no un honor: un càstig, Faetont, demanes en lloc d'un regal. Per què, ignorant, m'envoltes el coll amb els teus braços afalagadors? No ho dubtis: se't donarà (ho hem jurat per les aigües estígies) allò que desitgis; però tu desitja amb més seny».

vv. 103-110Havia acabat les seves advertències; ell, però, es resisteix a les seves paraules, s'aferra al seu propòsit i crema de desig pel carro. Així, doncs, el seu pare, després d'endarrerir-ho tant com va poder, condueix el jove fins a l'alt carro, obra de Vulcà. D'or era l'eix, d'or la llança, d'or la llanta que envoltava les rodes, de plata la filera dels radis; al llarg del jou, crisòlits i gemmes col·locades en ordre retornaven brillants llampades en reflectir Febus.

vv. 111-118I mentre el magnànim Faetont admira tot això i examina l'obra, heus aquí que la vigilant Aurora va obrir, a l'orient resplendent, les seves portes purpúries i els seus atris plens de roses. Fugen les estrelles, les files de les quals reuneix Lucífer, que és l'últim a abandonar el seu lloc al cel. Quan el Tità el va veure dirigir-se cap a la terra, i va veure que el firmament s'envermellia i que les banyes de la lluna minvant semblaven esvair-se, ordena a les veloces Hores que junyeixin els cavalls.

vv. 119-125Les ràpides deesses compleixen les ordres i treuen de les altes menjadores els quadrúpedes, que vomiten foc, saciats amb el suc de l'ambrosia, i els posen els frens sonors. Aleshores el pare va untar el rostre del seu fill amb un ungüent sagrat i el va fer capaç de suportar la flama devoradora; li va col·locar els raigs sobre la cabellera i, traient del seu pit angoixat sospirs que presagiaven el dol, li va dir:

vv. 126-133«Si almenys pots obeir aquests consells del teu pare, no facis servir l'agulló, noi, i fes servir amb més força les regnes: corren tot sols; el difícil és contenir-los quan volen córrer. I que no t'agradi el camí recte a través dels cinc cercles: hi ha una senda traçada en oblic, en una àmplia corba, que, cenyida als límits de tres zones, evita el pol austral i l'Óssa, veïna dels aquilons.

vv. 134-141Que aquest sigui el teu camí: hi veuràs clarament les traces de les rodes. I perquè el cel i la terra rebin una calor equilibrada, no abaixis massa el carro ni el portis per la part més alta de l'èter. Si puges massa, cremaràs les mansions celestes; si baixes massa, les terres: pel mig aniràs més segur. Que la roda, desviant-se massa a la dreta, no t'aparti cap a la Serp cargolada, ni, massa a l'esquerra, et porti cap a l'Altar, que és a baix: mantén-te entre tots dos. La resta l'encomano a la Fortuna, i desitjo que t'ajudi i miri per tu millor que tu mateix.

vv. 142-149Mentre parlo, la nit humida ha arribat a les fites situades a la costa d'Hespèria. No tenim llibertat per entretenir-nos: ens reclamen; resplendeix l'aurora, posades en fuga les tenebres. Agafa amb la mà les regnes o, si el teu cor encara pot canviar, serveix-te dels meus consells, no del meu carro, mentre pots i encara trepitges terra ferma, i mentre, sense saber el que fas, encara no ocupes el carro que tan malament has desitjat. Deixa que jo doni la llum a les terres, i tu contempla-la segur!».

vv. 150-155Ell ocupa amb el seu cos jove el carro lleuger, s'hi dreça al damunt, s'alegra de tocar amb les mans les regnes que li han lliurat i des d'allí dona les gràcies al seu pare, que ho concedeix a contracor. Mentrestant, els veloços cavalls del Sol, Pyrois, Eous i Aethon, i el quart, Flegont, omplen els aires de renills flamejants i colpegen amb els cascos les barreres.

vv. 156-160Després que Tetis, ignorant del destí del seu nét, les va retirar i se'ls va obrir la immensitat del cel, es llancen al camí i, movent les potes per l'aire, esquincen els núvols que se'ls posen al davant i, elevats per les seves ales, deixen enrere els euros, que neixen en aquestes mateixes regions.

vv. 161-166Però el pes era lleuger, no tal que el poguessin reconèixer els cavalls del Sol, i al jou li faltava la gravetat habitual; i com les naus corbes trontollen sense el llast adequat i, inestables per la seva excessiva lleugeresa, van a la deriva pel mar, així el carro, lliure de la seva càrrega acostumada, fa salts en l'aire, és sacsejat en l'altura i sembla buit.

vv. 167-175Tan bon punt ho van notar, els quatre cavalls es desboquen, abandonen el recorregut fressat i no corren en l'ordre d'abans. Ell mateix s'espanta i no sap cap a on girar les regnes que se li han confiat, ni per on va el camí; i, encara que ho sabés, no podria dominar-los. Aleshores, per primera vegada, els gelats Triones es van escalfar amb els raigs i van intentar en va submergir-se en el mar que els és prohibit; i la Serp, situada al costat del pol glacial, abans entorpida pel fred i sense inspirar temor a ningú, es va escalfar i va prendre amb l'ardor una fúria nova.

vv. 176-181Diuen que també tu, Bover, vas fugir torbat, tot i que eres lent i et retenia el teu carro. I quan el dissortat Faetont va mirar des del capdamunt de l'èter les terres que jeien a sota, molt i molt lluny, va empal·lidir, els genolls li van tremolar de sobte per la por i, enmig de tanta llum, li van sorgir tenebres davant dels ulls.

vv. 182-186I ja preferiria no haver tocat mai els cavalls del seu pare; ja li pesa haver conegut el seu llinatge i haver aconseguit allò que demanava; ja, desitjant que l'anomenin fill de Mèrope, és arrossegat com una nau duta per l'impetuós bòreas, el pilot de la qual, vençut, ha deixat anar el timó i l'ha abandonada als déus i a les pregàries.

vv. 187-192Què pot fer? Ha deixat a l'esquena molt de cel; davant dels ulls n'hi ha més! Mesura amb el pensament l'un i l'altre, i tan aviat mira endavant, cap a l'occident, que el destí no li permet assolir, com gira la vista cap a l'orient; sense saber què fer, es queda paralitzat, i ni deixa anar les regnes ni és capaç de subjectar-les, ni coneix els noms dels cavalls.

vv. 193-200Veu també, tremolós, prodigis escampats aquí i allà pel cel variat, i figures de feres enormes. Hi ha un lloc on l'Escorpí corba les seves pinces en dos arcs i, amb la cua i els braços doblegats a banda i banda, estén els seus membres per l'espai de dos signes. Tan bon punt el noi el va veure, xop de la suor d'un verí negre i amenaçant de ferir-lo amb el seu fibló corbat, fora de si, va deixar anar les regnes, glaçat de terror.

vv. 201-205Tan bon punt les regnes, deixades anar, els van tocar la part alta del llom, els cavalls es desboquen i, sense que ningú els aturi, corren pels aires d'una regió desconeguda; per on els empeny l'ímpetu, per allà es precipiten sense llei, topen sota l'alt èter amb les estrelles fixes i arrosseguen el carro per llocs sense camí.

vv. 206-213I ara busquen les altures, ara, per pendents i camins abruptes, es llancen per un espai més proper a la terra. La Lluna s'admira que els cavalls del seu germà corrin per sota dels seus, i els núvols, cremats, fumegen. La terra és presa de les flames, començant per les zones més altes; esquerdada, s'obre en clivelles i s'asseca, privada dels seus sucs. Les pastures es tornen blanques, l'arbre crema juntament amb les fulles i el sembrat sec ofereix matèria per a la seva pròpia ruïna.

vv. 214-219Però em queixo de poca cosa: grans ciutats pereixen amb les seves muralles, i els incendis converteixen en cendra nacions senceres amb els seus pobles. Els boscos cremen amb les muntanyes: crema l'Atos, i el Taure de Cilícia, i el Tmolos, i l'Eta, i l'Ida, sec aleshores, abans riquíssim en fonts, i el virginal Helicó, i l'Hemus, que encara no era d'Èagre;

vv. 220-226crema desmesuradament l'Etna, amb els focs redoblats, i el Parnàs de dos cims, i l'Èrix, i el Cint, i l'Otris, i el Ròdope, que per fi s'havia de quedar sense neus, i el Mimas, i el Dindyma, i el Mícale, i el Citeró, nascut per als ritus sagrats. A Escítia no li serveixen de res els seus freds: crema el Caucas, i l'Ossa amb el Pindos, i l'Olimp, més gran que tots dos, i els Alps, que s'eleven fins a l'aire, i l'Apení, portador de núvols.

vv. 227-234Llavors Faetont veu l'orbe encès per totes bandes i no suporta una calor tan gran; aspira per la boca un aire bullent, com sortit d'un forn profund, i sent que el seu carro es torna incandescent; ja no pot suportar les cendres i les guspires que surten projectades, i per totes bandes l'envolta un fum calent; cobert per una foscor negra com la pega, no sap on va ni on és, i és arrossegat al caprici dels cavalls veloços.

vv. 235-240Creuen que llavors, en afluir la sang a la superfície del cos, els pobles dels etíops van adquirir el color negre. Llavors Líbia es va tornar àrida, arrabassada la seva humitat per la calor; llavors les nimfes, amb els cabells deslligats, van plorar les seves fonts i els seus llacs: Beòcia busca Dirce, Argos Amimone, Efira les aigües de Pirene.

vv. 241-249Ni tan sols els rius als quals van tocar en sort ribes molt allunyades no resten indemnes: va fumejar el Tanais enmig de les seves aigües, i el vell Peneu, i el Caicus de Teuthras, i el ràpid Ismenos amb l'Erimant de Phegeus, i el Xant, que havia de cremar per segona vegada, i el ros Lycormas, i el Meandre, que juga entre les seves aigües sinuoses, i el Melas de Migdònia, i l'Eurotas del Tènar. Va cremar també l'Eufrates de Babilònia, va cremar l'Orontes, i el veloç Termodont, i el Ganges, i el Fasis, i l'Íster.

vv. 250-256Bull l'Alfeu, cremen les ribes de l'Esperqueu, i l'or que el Tajo arrossega en el seu corrent flueix fos pel foc; i els ocells de riu que celebraven amb el seu cant les ribes meònies es van abrasar enmig del Caïstre. El Nil va fugir aterrit a l'extrem del món i va amagar el cap, que encara avui roman ocult; les seves set boques són buides, cobertes de pols: set valls sense riu.

vv. 257-264La mateixa sort asseca l'Hebre de l'Ismarus juntament amb l'Estrimó, i els rius d'Hespèria, el Rin, el Roine i el Po, i el Tíber, a qui s'havia promès el domini del món. Tot el sòl s'esberla, i la llum penetra per les escletxes fins al Tàrtar i aterreix el rei dels inferns i la seva esposa. També el mar es contreu, i és una plana de sorra seca el que fa poc era mar; i les muntanyes que el mar profund havia cobert sorgeixen i augmenten el nombre de les disperses Cíclades.

vv. 265-271Els peixos busquen el fons, i els dofins corbats no gosen saltar per damunt de les aigües cap a l'aire, com acostumaven; els cossos de les foques suren sense vida, de panxa enlaire, a la superfície del mar. Es diu que fins i tot Nereu, i Doris, i les seves filles es van amagar en coves tèbies. Tres vegades Neptú havia gosat treure els braços de l'aigua amb el rostre ferotge; tres vegades no va suportar el foc de l'aire.

vv. 272-278Tanmateix, la Terra nodridora, envoltada com estava pel mar, entre les aigües del pèlag i les fonts, encongides per totes bandes, que s'havien amagat a les entranyes de la seva mare fosca, va alçar, ressecada, fins al coll el seu rostre aclaparat, es va posar la mà al front i, sacsejant-ho tot amb un gran tremolor, es va enfonsar una mica i va quedar més avall d'on sol estar; i va parlar així amb veu seca:

vv. 279-284«Si això et plau i m'ho he merescut, per què s'aturen els teus llamps, oh el més alt dels déus? Si he de perir per la força del foc, que em sigui permès de perir pel teu foc i alleujar la meva desgràcia pel fet que en siguis tu l'autor. A penes aconsegueixo obrir la gola per pronunciar aquestes mateixes paraules» (el vapor li oprimia la boca); «mira els meus cabells socarrimats i quanta cendra hi ha als meus ulls, quanta damunt del meu rostre.

vv. 285-292És aquest el fruit, és aquest l'honor que em dones per la meva fertilitat i pels meus serveis, perquè suporto les ferides de l'arada corba i dels rascles i em treballen durant tot l'any, perquè proporciono al bestiar fullatge, al gènere humà messes, aliment suau, i també a vosaltres, els déus, encens? Però, tot i així, suposa que jo he merescut la destrucció: què han merescut les aigües, què ha merescut el teu germà? Per què els mars que li van tocar en sort minven i s'allunyen més de l'èter?

vv. 293-300I si no et commou ni la consideració envers el teu germà ni la que em tens a mi, compadeix-te almenys del teu cel. Mira a una banda i a l'altra: fumegen tots dos pols. Si el foc els malmet, s'esfondraran els vostres palaus. Mira: el mateix Atles passa penes i a penes sosté sobre les espatlles l'eix incandescent. Si pereixen els mars, si les terres, si el palau del cel, tornarem a confondre'ns en l'antic caos. Arrabassa a les flames el que encara quedi, si queda alguna cosa, i vetlla pel conjunt de l'univers».

vv. 301-308Això havia dit la Terra, perquè no va poder suportar més temps el vapor ni dir res més, i va retirar el seu rostre dins de si mateixa, a les cavernes més properes als manes. Però el pare totpoderós, després de posar per testimonis els déus i el mateix que havia lliurat el carro que, si ell no hi aportava ajuda, tot periria amb un destí funest, puja dret al cim més alt de la seva ciutadella, des d'on sol estendre els núvols sobre les àmplies terres, des d'on mou els trons i llança els llamps vibrants.

vv. 309-318Però aleshores no tenia núvols que estendre sobre les terres ni pluges que enviar des del cel. Trona i, després de balancejar el llamp a l'altura de l'orella dreta, el va llançar contra l'auriga, el va expulsar alhora de la vida i del carro i amb un foc cruel va reprimir el foc. Els cavalls s'espanten i, fent un salt en direcció contrària, arrenquen el coll del jou i abandonen les regnes trencades. Aquí jeuen els frens, allà l'eix arrencat del timó, en aquesta banda els radis de les rodes trencades, i les restes del carro destrossat queden escampades per tot arreu.

vv. 319-328Però Faetont, mentre la flama devora els seus cabells rogencs, es precipita donant voltes i és portat per l'aire deixant un llarg rastre, com de vegades una estrella que, tot i que no ha caigut, ha pogut semblar que queia del cel serè. Lluny de la seva pàtria, a l'altre extrem del món, el rep l'immens Erídan i li renta el rostre fumejant. Les nàiades d'Hespèria donen sepultura al seu cos, que encara fumeja per la flama de tres puntes, i graven també a la pedra aquests versos: AQUÍ JAU FAETONT, AURIGA DEL CARRO DEL SEU PARE; SI NO EL VA SABER DOMINAR, VA CAURE, ALMENYS, PER UNA GRAN AUDÀCIA.

vv. 329-339Perquè el seu pare, digne de compassió pel seu dol malalt, s'havia cobert i amagat el rostre; i, si és que ho hem de creure, conten que va passar un dia sencer sense sol: els incendis donaven llum, i aquella desgràcia va servir d'alguna cosa. I Clímene, després de dir tot el que calia dir en tan grans mals, enlutada i fora de si, amb la roba esquinçada sobre el pit, va recórrer el món sencer; buscant primer els membres sense vida, després els ossos, els va trobar (però els ossos sepultats en una riba estrangera!), es va llançar sobre el lloc, va banyar de llàgrimes el nom que va llegir al marbre i el va abrigar amb el seu pit nu.

vv. 340-349No ploren menys les Helíades, i ofereixen a la mort llàgrimes, ofrena inútil; colpejant-se el pit amb els palmells, criden nit i dia Faetont, que no ha de sentir els seus tristos laments, i s'estenen damunt del sepulcre. La lluna havia omplert quatre vegades el seu disc ajuntant les banyes; elles, segons el seu costum (perquè l'ús havia creat el costum), s'havien lliurat al plor. Entre elles, Faetusa, la més gran de les germanes, en voler prosternar-se a terra, es va queixar que se li havien quedat rígids els peus. En intentar arribar fins a ella, la blanca Lampècia va quedar retinguda per una arrel sobtada.

vv. 350-357La tercera, quan es disposava a esqueixar-se els cabells amb les mans, arrenca fulles; aquesta es lamenta que un tronc li empresona les cames, aquella que els seus braços es converteixen en llargues branques. I mentre se n'admiren, l'escorça els envolta les engonals i, a poc a poc, encercla el ventre, el pit, les espatlles i les mans, i només sobresortien les seves boques, que cridaven la mare. Què pot fer la mare, sinó anar d'aquí cap allà, on l'arrossega l'impuls, i besar-les mentre pot?

vv. 358-366No n'hi ha prou: intenta arrencar els seus cossos dels troncs i trenca amb les mans les branques tendres; però d'allà brollen gotes de sang, com d'una ferida. «Atura't, mare, t'ho prego!», crida cadascuna en ser ferida; «atura't, t'ho prego: és el nostre cos el que s'esquinça en l'arbre. I ara, adeu...» —l'escorça va cobrir les seves últimes paraules. D'allà flueixen llàgrimes i, destil·lades de les branques noves, s'endureixen al sol convertides en ambre, que el riu lluminós rep i envia perquè el portin com a ornament les joves llatines.

vv. 367-376Va presenciar aquest prodigi Cicne, fill d'Estènel, que, tot i estar emparentat amb tu, Faetont, per la sang de la seva mare, estava més unit a tu per l'afecte. Ell, després d'abandonar el seu regne (perquè havia governat els pobles dels lígurs i grans ciutats), havia omplert de laments les ribes verdes, el riu Erídan i el bosc augmentat per les germanes, quan a aquell home se li aprima la veu, unes plomes blanques li amaguen els cabells, el coll se li allarga molt des del pit, una membrana li uneix els dits envermellits, les plomes li cobreixen el costat i li ocupa la boca un bec sense punta.

vv. 377-384Cicne es converteix en un ocell nou, i no es confia al cel ni a Júpiter, com qui recorda el foc que aquest va llançar injustament; busca els estanys i els llacs oberts i, odiant el foc, va escollir per habitar-hi els rius, contraris a les flames. Mentrestant, el pare de Faetont, descurat i privat ell mateix de la seva esplendor, tal com sol estar quan abandona l'orbe en un eclipsi, odia la llum, i a si mateix, i el dia, i lliura el seu ànim al dol; i al dol hi afegeix la ira

vv. 385-393i nega els seus serveis al món. «Prou inquieta ha estat la meva sort —diu— des del principi dels temps, i em pesen uns treballs fets sense fi i sense honor. Que condueixi qualsevol altre el carro que porta la llum! Si no hi ha ningú i tots els déus confessen que no poden, que el condueixi ell mateix, perquè, almenys mentre prova les nostres regnes, deixi per una vegada els llamps que priven els pares dels fills. Llavors sabrà, quan hagi experimentat la força dels cavalls de peus de foc, que no mereixia la mort qui no els va saber governar bé».

vv. 394-400Mentre diu aquestes coses, envolten el Sol totes les divinitats i li demanen amb veu suplicant que no cobreixi el món de tenebres; també Júpiter s'excusa pel foc llançat i, com a rei, afegeix amenaces als seus precs. Febus aplega els cavalls, embogits i encara tremolant de terror, i, adolorit, s'acarnissa amb ells amb l'agulló i el fuet; s'hi acarnissa, sí, i els retreu la mort del seu fill i els en fa culpables.

vv. 138-142Enmig de tantes prosperitats, Cadme, el teu nét va ser el primer motiu de dol per a tu, i també les banyes alienes afegides al seu front, i vosaltres, gossos saciats amb la sang del vostre amo. Però, si ho examines bé, hi trobaràs una culpa de la fortuna, no un crim: perquè, quin crim hi havia en un error?

vv. 143-154Hi havia una muntanya tenyida amb la matança de feres de tota mena; i ja el migdia havia escurçat les ombres de les coses i el sol distava igual de l'una i de l'altra meta, quan el jove beoci, amb veu tranquil·la, s'adreça als companys de les seves tasques, que erraven per caus apartats: «Les xarxes, companys, i el ferro estan amarats amb la sang de les feres, i el dia ja ha tingut prou sort. Quan una nova Aurora, portada en les seves rodes de safrà, torni a dur la llum, reprendrem la tasca proposada; ara Febus dista igual de l'una i de l'altra terra i esberla els camps amb la seva calor. Atureu la tasca present i recolliu les xarxes nuoses». Ells compleixen les ordres del seu senyor i interrompen la feina.

vv. 155-164Hi havia una vall espessa de pins i de xiprers punxeguts, de nom Gargaphie, consagrada a Diana, la de la túnica arremangada. En el seu racó més apartat hi ha una cova envoltada de bosc, que no ha treballat cap art: la natura havia imitat l'art amb el seu propi enginy, perquè amb pedra tosca viva i tufs lleugers havia traçat un arc natural. A la dreta murmura una font, transparent pel seu fi corrent, cenyida en la seva ampla obertura per un marge d'herba. Aquí la deessa dels boscos, cansada de caçar, solia banyar els seus membres virginals amb la límpida rosada.

vv. 165-172Després d'entrar-hi, va lliurar a una de les nimfes, la seva escudera, la javelina, el buirac i l'arc destensat; una altra va posar els braços sota el mantell que s'havia tret; dues li treuen el calçat dels peus; i Crocale, la filla de l'Ismenus, més hàbil que elles, recull en un monyo els cabells escampats pel seu coll, tot i que ella mateixa els duia deslligats. Nèfele, Hyale, Rhanis, Psecas i Phiale prenen l'aigua i la vessen amb àmplies urnes.

vv. 173-182I mentre allà la Titània es banya en l'aigua de costum, heus aquí que el nét de Cadme, ajornada una part de les seves tasques, errant amb passos insegurs per un bosc desconegut, arriba a l'arbreda: així el portaven els fats. Tan bon punt va entrar a la cova, humida per les fonts, les nimfes, nues com estaven, en veure un home es van colpejar el pit, van omplir tot el bosc amb udols sobtats i, envoltant Diana, la van cobrir amb els seus cossos; tanmateix, la deessa mateixa és més alta que elles i les sobrepassa totes del coll en amunt.

vv. 183-191El color que solen tenir els núvols tenyits pel cop del sol de cara o l'aurora purpúria, aquest va tenir al rostre Diana en veure's vista sense roba. Tot i que estava envoltada per la colla de les seves companyes, es va posar de costat i va girar el rostre enrere; i, encara que hauria volgut tenir a mà les fletxes, va agafar l'aigua que tenia, la va vessar sobre el rostre de l'home i, ruixant-li els cabells amb les ones venjadores, va afegir aquestes paraules, presagi de la desgràcia futura:

vv. 192-199«Ara pots explicar que m'has vist sense vel, si és que ho pots explicar». I, sense més amenaces, dona al cap ruixat les banyes d'un cérvol longeu, dona llargada al coll, aguditza la punta de les orelles, canvia les mans per peus, els braços per llargues potes, i cobreix el seu cos amb una pell clapejada. Se li va afegir també la por. Fuig l'heroi fill d'Autònoe i s'admira, en plena cursa, de ser tan veloç.

vv. 200-205Però, quan va veure a l'aigua el seu rostre i les seves banyes, anava a dir «Pobre de mi!»: no en va sortir cap veu. Va gemegar: aquesta va ser la seva veu, i les llàgrimes van córrer per un rostre que no era el seu; només li va romandre la ment d'abans. Què pot fer? Tornar a casa i al palau reial, o amagar-se als boscos? La vergonya li impedeix una cosa; la por, l'altra.

vv. 206-215Mentre dubta, el van veure els gossos. Primer Melamp i el sagaç Ichnobates van donar el senyal amb els seus lladrucs, Ichnobates de Cnossos, Melamp de raça espartana. Després s'hi llancen els altres, més ràpids que la brisa veloç: Pamphagus, Dorceus i Oribasus, tots arcadis, i el vigorós Nebrophonus, i el ferotge Theron amb Lèlaps, i Pterelas, útil per les seves potes, i Agre, pel seu olfacte, i el feroç Hylaeus, ferit fa poc per un senglar, i Nape, concebuda d'un llop, i Poemenis, que havia seguit els ramats, i Harpyia, acompanyada dels seus dos cadells,

vv. 216-227i Ladon de Sició, d'illades estretes, i Dromas, Canache, Sticte, Tigris i Alce, i Leucon, de pelatge blanc com la neu, i Asbolus, de pèl negre, i el robustíssim Lacon, i Aello, fort en la cursa, i Thous, i la veloç Lycisce amb el seu germà xipriota, i Harpalos, amb el front negre marcat al mig per una taca blanca, i Melaneus, i Lachne, de cos hirsut, i Labros i Argiodus, nascuts de pare cretenc però de mare lacònia, i Hylactor, de veu aguda, i d'altres que seria llarg d'enumerar. Aquesta gossada, per ànsia de presa, el persegueix per penyes i cingles i roques inaccessibles, per on el camí és difícil i per on no hi ha camí.

vv. 228-236Ell fuig pels llocs per on tantes vegades havia perseguit; ai!, fuig ell mateix dels seus propis servents. Voldria cridar: «Soc Actèon, reconeixeu el vostre amo!». Les paraules no acudeixen al seu desig: l'aire ressona amb els lladrucs. Melanchaetes li va fer les primeres ferides a l'esquena; les següents, Therodamas; Oresitrophus se li va clavar a l'espatlla: havien sortit més tard, però per una drecera de la muntanya es van avançar en el camí. Mentre ells retenen el seu amo, la resta de la gossada s'aplega i li clava les dents al cos.

vv. 237-241Ja no queda lloc per a les ferides. Ell gemega i fa un so que, tot i no ser d'home, tampoc no és el que podria fer un cérvol, i omple de tristos laments els cims que coneix. I, de genolls, suplicant i semblant a qui prega, gira al seu voltant el seu rostre callat com si fossin els seus braços.

vv. 242-252Però els seus companys, sense saber-ho, esperonen la gossada veloç amb els crits de costum, busquen amb els ulls Actèon i, a porfia, criden Actèon com si fos absent (ell gira el cap en sentir el seu nom), i es queixen que no hi sigui i que, per mandrós, no contempli l'espectacle de la presa que se'ls ofereix. Ell voldria, certament, ser absent, però hi és present; i voldria veure, no pas també sentir, les salvatges gestes dels seus gossos. Per totes bandes l'envolten i, enfonsant els morros en el seu cos, esquincen el seu amo sota l'aparença d'un fals cérvol. [I es diu que la ira de Diana, la portadora del buirac, no es va saciar fins que la seva vida no va acabar entre innombrables ferides.]

vv. 339-350Ell, cèlebre com ningú per la seva fama a les ciutats aònies, donava respostes irreprotxables al poble que el consultava. La primera a posar a prova la veracitat i l'encert de la seva veu va ser la blavosa Liríope, a qui en altre temps el Cefís va envoltar amb el seu corrent sinuós i, tancada dins les seves aigües, va forçar. Ella, bellíssima, va infantar, amb el ventre ple, un nen que ja aleshores podia ser estimat per les nimfes, i l'anomena Narcís. Consultat sobre ell, sobre si arribaria a veure els llargs temps d'una vellesa madura, l'endeví que coneix el destí va dir: «Si no arriba a conèixer-se». Durant molt de temps va semblar vana la paraula de l'àugur: la confirmen el desenllaç, els fets, el tipus de mort i l'estranyesa de la seva follia.

vv. 351-358Perquè el fill del Cefís havia afegit un any als quinze i podia semblar un noi i un jove: molts joves, moltes noies el van desitjar. Però hi va haver en la seva tendra bellesa una supèrbia tan dura que cap jove, cap noia no el va tocar. El veu, mentre empeny cap a les xarxes els cérvols espantats, una nimfa de veu sonora, que no va aprendre ni a callar davant de qui parla ni a parlar ella primer: la ressonant Eco.

vv. 359-369Eco encara era un cos, no una veu; i, tanmateix, la xerraire no tenia cap altre ús de la seva boca que el que té ara: poder tornar, de moltes paraules, les últimes. Això ho havia fet Juno, perquè, quan podia sorprendre les nimfes ajagudes amb el seu Júpiter a la muntanya, sovint aquella, astuta, entretenia la deessa amb una llarga conversa fins que les nimfes fugien. Quan la Satúrnia se'n va adonar, va dir: «D'aquesta llengua amb què m'has enganyat se't concedirà un poder escàs, i un ús brevíssim de la veu», i confirma amb fets les seves amenaces. Ella, no obstant això, al final del que es diu, repeteix les veus i torna les paraules que sent.

vv. 370-378Així doncs, tan bon punt va veure Narcís errant per camps apartats i es va abrandar d'amor, en segueix les petjades d'amagat, i com més el segueix, més s'escalfa amb una flama més propera, no d'altra manera que quan el sofre viu, untat a la punta de les torxes, encén les flames que se li acosten. Oh, quantes vegades va voler acostar-s'hi amb paraules afectuoses i adreçar-li tendres súpliques! La seva naturalesa s'hi oposa i no li permet començar; però —això sí que li ho permet— ella està disposada a esperar els sons als quals tornar les seves pròpies paraules.

vv. 379-384Per casualitat el noi, apartat del grup fidel dels seus companys, havia dit: «Hi ha algú aquí?», i «Aquí!», havia respost Eco. Ell queda atònit i, mentre dirigeix la mirada a totes bandes, crida en veu alta: «Vine!»; ella crida qui la crida. Mira enrere i, com que no ve ningú, diu de nou: «Per què fuges de mi?», i va rebre tantes paraules com va dir.

vv. 385-392Insisteix i, enganyat per la imatge de la veu que li contesta, diu: «Unim-nos aquí!»; i Eco, que mai no respondria més de gust a cap so, va repetir: «Unim-nos!», i ella mateixa secunda les seves paraules i, sortint del bosc, s'acostava per llançar els braços al coll desitjat. Ell fuig i, fugint, diu: «Aparta les mans de mi, no m'abracis! Abans em moriré que no pas lliurar-me a tu». Ella no va repetir res més que «Lliurar-me a tu!».

vv. 393-401Menyspreada, s'amaga als boscos, cobreix amb fulles el seu rostre avergonyit i des d'aleshores viu en coves solitàries. Però, tot i així, l'amor continua aferrat en ella i creix amb el dolor del rebuig. Les angoixes insomnes consumeixen el seu cos digne de llàstima, la magresa li contrau la pell i tota la saba del seu cos se'n va a l'aire. Només li queden la veu i els ossos: la veu roman; els ossos, diuen, van prendre la forma d'una pedra. [Des d'aleshores s'amaga als boscos i no se la veu a cap muntanya; tothom la sent: és el so el que viu en ella.]

vv. 402-406Així havia burlat ell aquesta, així altres nimfes nascudes a les aigües o a les muntanyes, així abans grups d'homes. Per això un dels menyspreats, alçant les mans al cel, havia dit: «Tant de bo estimi així ell també i així no aconsegueixi el que estima!». La Ramnúsia va assentir a les seves justes súpliques.

vv. 407-412Hi havia una font sense llim, argentada, d'aigües brillants, que ni els pastors ni les cabres que pasturen a la muntanya ni cap altre bestiar no havien tocat, que cap ocell ni fera no havia enterbolit, ni cap branca caiguda d'un arbre. Al voltant hi havia herba, que la humitat propera alimentava, i un bosc que no permetria que el lloc s'escalfés amb cap sol.

vv. 413-419Aquí el noi, cansat per l'afany de caçar i per la calor, es va ajeure, atret per l'aspecte del lloc i per la font. [I, mentre desitja calmar la set, va néixer en ell una altra set.] I, mentre beu, captivat per la imatge de la bellesa que veu [estima una esperança sense cos: creu que és cos el que és aigua], queda bocabadat davant de si mateix i roman immòbil amb el mateix semblant, com una estàtua esculpida en marbre de Paros.

vv. 420-426Ajagut a terra, contempla dos estels, els seus propis ulls, i uns cabells dignes de Bacus, dignes també d'Apol·lo, i les seves galtes imberbes, el seu coll d'ivori, la bellesa del seu rostre i el rubor barrejat amb una blancor de neu, i admira tot allò pel qual ell mateix és admirable. Es desitja sense saber-ho, i qui aprecia és ell mateix l'apreciat; mentre festeja, és festejat, i alhora encén i crema.

vv. 427-436Quantes vegades va fer besos inútils a la font enganyosa! Quantes vegades va enfonsar enmig de les aigües els braços per atrapar el coll que veia, i no s'atrapa a si mateix en elles! No sap què veu, però el que veu l'abrusa, i el mateix error que enganya els seus ulls els excita. Crèdul, per què intentes atrapar en va imatges fugisseres? El que busques no és enlloc; el que estimes, si et gires, ho perdràs. Això que veus és l'ombra d'una imatge reflectida: no té res de propi; amb tu ve i amb tu es queda, amb tu se n'anirà, si és que tu te'n poguessis anar.

vv. 437-447Ni el desig dels dons de Ceres ni el de repòs no el poden apartar d'allà, sinó que, estès sobre l'herba ombrívola, contempla amb mirada insaciable la figura enganyosa i pereix ell mateix pels seus propis ulls; i, incorporant-se una mica i estenent els braços cap als boscos que l'envolten, diu: «Hi ha hagut algú, oh boscos, que estimés d'una manera més cruel? Vosaltres ho sabeu, perquè heu estat per a molts un amagatall oportú. Recordeu, en un temps tan llarg, ja que els segles de la vostra vida són tants, algú que s'hagi consumit així? M'agrada i el veig; però el que veig i m'agrada, tanmateix, no ho trobo: tan gran error té pres l'amant.

vv. 448-453I, perquè pateixi més, no ens separa un mar immens, ni un camí, ni muntanyes, ni muralles de portes tancades: ens ho impedeix una mica d'aigua. Ell mateix desitja ser abraçat: perquè totes les vegades que he acostat els meus besos a l'aigua cristal·lina, totes aquestes vegades s'esforça ell cap a mi amb la boca girada cap amunt. Creuries que se'l pot tocar: és mínim el que s'interposa entre els amants.

vv. 454-462Siguis qui siguis, surt aquí! Per què m'enganyes, noi sense igual, o on te'n vas quan et busco? Certament, ni la meva bellesa ni la meva edat no són de les que hagis d'evitar, i també a mi m'han estimat les nimfes. Amb el teu rostre amistós em promets no sé quina esperança i, quan t'he estès els braços, tu m'estens els teus; quan he somrigut, em somrius; també he notat sovint les teves llàgrimes quan jo plorava; em tornes també els senyals amb un gest i, pel que sospito pel moviment de la teva bonica boca, em respons paraules que no arriben a les meves orelles.

vv. 463-468Aquest soc jo! Me n'he adonat, i la meva imatge no m'enganya. Cremo d'amor per mi mateix: provoco les flames i les pateixo. Què puc fer? Deixar-me pregar o pregar jo? I què pregaré després? El que desitjo és amb mi: l'abundància m'ha fet pobre. Tant de bo em pogués separar del meu cos! Desig nou en un amant: voldria que el que estimo fos lluny!

vv. 469-473I ja el dolor em pren les forces, no em queda gaire temps de vida i m'apago en la flor de l'edat. I no em pesa la mort, perquè amb la mort deixaré els meus dolors; voldria que aquest que estimo visqués més temps. Ara morirem tots dos, units en una sola ànima».

vv. 474-479Va dir això i, fora de si, va tornar a contemplar el mateix rostre i va enterbolir l'aigua amb les seves llàgrimes, i, en agitar-se l'estany, la figura es va tornar fosca. Quan la va veure allunyar-se, va cridar: «On fuges? Queda't i no abandonis, cruel, qui t'estima! Que se'm permeti mirar el que no puc tocar i donar aliment a la meva desgraciada follia».

vv. 480-485I, mentre es lamenta, es va abaixar la túnica des de la vora de dalt i es va colpejar el pit nu amb els seus palmells de marbre. El pit, colpejat, va prendre un rubor tènue, no d'altra manera que solen les pomes, que en part són blanques i en part vermelles, o com el raïm, encara no madur, sol prendre un color purpuri en els seus grans de diversos tons.

vv. 486-493Tan bon punt ho va veure a l'aigua, altra vegada límpida, no ho va suportar més, sinó que, com solen fondre's la cera rossa amb un foc suau i la gebrada del matí amb el sol tebi, així, consumit per l'amor, es desfà i a poc a poc el devora un foc ocult. I ja no té el color del rubor barrejat amb la blancor, ni el vigor ni les forces, ni allò que poc abans, en veure-ho, li agradava, ni li queda el cos que un dia havia estimat Eco.

vv. 494-501Ella, tanmateix, quan el va veure, encara que irada i sense oblidar, en va sentir dolor, i totes les vegades que el noi desgraciat deia «Ai!», ella repetia amb la seva veu ressonant «Ai!»; i quan ell es colpejava els braços amb les mans, ella tornava també el mateix so dels cops. Aquestes van ser les seves últimes paraules, mentre mirava a l'aigua de sempre: «Ai, noi estimat en va!», i el lloc va tornar altres tantes paraules; i, quan va dir «Adéu!», també Eco va dir «Adéu!».

vv. 502-510Ell va deixar caure el seu cap cansat sobre l'herba verda; la mort va cloure els ulls que admiraven la bellesa del seu amo. Fins i tot aleshores, després de ser rebut a l'estatge infernal, es contemplava a l'aigua de l'Estix. El van plorar colpejant-se el pit les seves germanes, les nàiades, i van oferir al seu germà els seus cabells tallats; el van plorar les dríades: Eco respon als seus plors. I ja preparaven la pira, les torxes agitades i el fèretre: el cos no era enlloc; en lloc del cos troben una flor de color de safrà, amb pètals blancs que envolten el seu centre.

vv. 53-58Aquesta és la que li agrada i, com que no és una història coneguda pel poble, la va començar d'aquesta manera, mentre la llana seguia el seu fil: «Píram i Tisbe, ell el més bell dels joves, ella preferida a totes les noies que va tenir l'Orient, habitaven cases contigües, allà on es diu que Semíramis va envoltar de muralles de maó la seva alta ciutat.

vv. 59-64El veïnatge va fer que es coneguessin i va donar els primers passos; amb el temps va créixer l'amor. També s'haurien unit pel dret de la teia nupcial, però els pares ho van prohibir. El que no van poder prohibir és que tots dos cremessin per igual, amb el cor captiu. No hi ha cap confident; es parlen amb gestos i senyals, i com més s'amaga el foc, més crema amagat.

vv. 65-70La paret comuna a totes dues cases estava esberlada per una fina escletxa, que se li havia obert temps enrere, quan l'aixecaven. Aquest defecte, que ningú no havia advertit durant llargs segles (què no percep l'amor?), el vau veure vosaltres els primers, amants, i en vau fer un camí per a la vostra veu; i per ell solien passar segures les vostres paraules tendres, en un murmuri lleugeríssim.

vv. 71-80Sovint, quan s'havien col·locat, Tisbe en aquest costat i Píram en l'altre, i cadascun havia captat al seu torn l'alè de la boca de l'altre, deien: “Paret envejosa, per què t'interposes entre els amants? Què et costava deixar que ens uníssim amb tot el cos o, si això és massa, obrir-te almenys perquè ens donéssim besos? Però no som desagraïts: reconeixem que et devem que les nostres paraules tinguin pas fins a les orelles estimades”. Després de dir aquestes coses en va, cadascun des del seu costat, en arribar la nit es van dir “adéu” i van donar cadascun a la seva part de la paret besos que no arribaven a l'altre costat.

vv. 81-90L'aurora següent havia apartat els focs nocturns i el sol havia assecat amb els seus raigs l'herba gebrada: es van reunir al lloc de costum. Aleshores, després de queixar-se molt primer en un lleu murmuri, decideixen intentar, en el silenci de la nit, burlar els guardians i sortir per la porta i, un cop fora de casa, deixar també enrere els edificis de la ciutat; i, per no haver d'anar perduts errant per l'ample camp, reunir-se a la vora de la tomba de Ninus i amagar-se sota l'ombra d'un arbre. Hi havia allà un arbre, una alta morera carregadíssima de fruits blancs com la neu, veïna d'una font freda.

vv. 91-98L'acord els agrada. I la llum, que els va semblar que trigava a anar-se'n, es precipita a les aigües, i d'aquestes mateixes aigües surt la nit. Astuta, Tisbe fa girar la frontissa en la foscor, surt, burla els seus i, amb el rostre cobert, arriba a la tomba i s'asseu sota l'arbre convingut. L'amor la feia audaç. I heus aquí que arriba una lleona, amb el morro escumejant tacat per la recent matança d'uns bous, per apagar la set a l'aigua de la font propera.

vv. 99-104La babilònia Tisbe la va veure de lluny, a la llum de la lluna, i amb peu temorós va fugir a una cova fosca i, mentre fugia, li va caure el vel de l'esquena i el va deixar enrere. Quan la ferotge lleona va haver calmat la set amb molta aigua, en tornar als boscos va trobar per casualitat el fi mantell sense la seva mestressa i el va esquinçar amb la boca ensangonada.

vv. 105-114Píram, que havia sortit més tard, va veure en la pols espessa petjades inequívoques de la fera i va empal·lidir en tot el rostre; i quan va trobar també el vestit tenyit de sang, va dir: “Una sola nit perdrà dos amants. D'ells, ella era la més digna d'una llarga vida; meva és l'ànima culpable: jo t'he mort, dissortada, jo que et vaig manar venir de nit a llocs plens de perill i no vaig arribar aquí el primer. Esbocineu el meu cos i devoreu amb ferotge mossegada les meves entranyes criminals, oh lleons, tots els qui habiteu sota aquesta roca!

vv. 115-120Però desitjar la mort és de covards”. Recull el vel de Tisbe i el porta amb ell a l'ombra de l'arbre convingut; i, després de donar llàgrimes i besos a la peça de roba coneguda, diu: “Rep ara també un glop de la meva sang!”. I es va enfonsar als flancs el ferro que duia cenyit i, sense trigar, moribund, el va treure de la ferida bullent.

vv. 121-127Quan va quedar estès de panxa enlaire a terra, la sang salta amunt, no d'altra manera que quan una canonada de plom defectuós es trenca i, per un forat estret que xiula, llança llargs dolls d'aigua i esquinça l'aire amb els seus cops. Els fruits de l'arbre, esquitxats per la sang, prenen un color negre, i l'arrel, xopa de sang, tenyeix de color de porpra les mores que pengen.

vv. 128-136I heus aquí que, sense haver-se alliberat encara de la por, per no decebre el seu amant, ella torna, busca el jove amb els ulls i amb el cor, i està impacient per explicar-li de quants perills s'ha salvat. I, tot i que reconeix el lloc i la forma de l'arbre que veu, el color del fruit la deixa insegura: dubta si és aquest. Mentre vacil·la, veu uns membres que, palpitants, colpegen el terra ensangonat; va retrocedir i, amb el rostre més pàl·lid que el boix, es va estremir com el mar, que tremola quan una lleu brisa en frega la superfície.

vv. 137-144Però quan, després d'aturar-se un moment, va reconèixer el seu estimat, es colpeja amb sonors cops de dol els braços, que no s'ho mereixien, i, arrencant-se els cabells i abraçant el cos estimat, va omplir de llàgrimes les ferides, va barrejar el seu plor amb la sang i, imprimint besos en el rostre glaçat, va cridar: “Píram, quina desgràcia t'ha arrabassat del meu costat? Píram, respon! És la teva estimadíssima Tisbe qui et crida: escolta'm i aixeca el teu rostre caigut!”.

vv. 145-153En sentir el nom de Tisbe, Píram va alçar els ulls, ja feixucs per la mort, i, després de veure-la, els va tornar a tancar. Ella, quan va reconèixer el seu propi vel i va veure la beina d'ivori buida de l'espasa, va dir: “La teva mà i el teu amor t'han perdut, dissortat. També jo tinc una mà forta per a això sol, també tinc amor: ell em donarà forces per ferir-me. Et seguiré en la mort i diran de mi que vaig ser la molt dissortada causa i companya de la teva mort; i tu, que, ai!, només per la mort podies ser arrencat de mi, ni tan sols per la mort no en podràs ser arrencat.

vv. 154-161Amb tot, oh pares meus i seus, tan dissortats, us demano això en nom de tots dos: que als qui va unir un amor segur, als qui va unir l'hora darrera, no els negueu ser enterrats en una mateixa tomba. I tu, arbre, que ara cobreixes amb les teves branques el cos digne de llàstima d'un de sol i aviat cobriràs els de dos, conserva els senyals d'aquesta mort i tingues sempre fruits foscos, propis del dol, en record de la sang de tots dos”.

vv. 162-166Va dir això i, recolzant la punta sota la part més fonda del pit, es va deixar caure sobre el ferro, que encara era tebi de l'altra mort. Les seves súpliques, tanmateix, van commoure els déus, van commoure els pares: perquè el color del fruit, quan ha madurat del tot, és negre, i el que queda de les seves pires reposa en una sola urna».

vv. 341-345«Ceres va ser la primera que va remoure la gleva amb l'arada corbada, la primera que va donar a les terres els fruits i els aliments conreats, la primera que va donar lleis: tot és do de Ceres. Ella és la que he de cantar jo. Tant de bo pogués entonar cants dignes de la deessa! Certament, la deessa és digna d'un cant.

vv. 346-353La vasta illa de Trinàcria va ser amuntegada sobre els membres d'un gegant i oprimeix, sepultat sota les seves grans moles, Tifeu, que va gosar aspirar a les estances del cel. Ell, certament, s'esforça i lluita sovint per tornar-se a alçar, però la mà dreta la té sotmesa a l'ausoni Pelorus; l'esquerra, a tu, Pachynus; les cames les hi aixafa el Lilibeu; l'Etna li fa feixuc el cap: estirat panxa enlaire a sota seu, el ferotge Tifeu llança sorra i vomita flames per la boca.

vv. 354-361Sovint forceja per treure's de sobre el pes de la terra i per apartar amb el seu cos ciutats i grans muntanyes. Per això tremola la terra, i fins i tot el rei mateix dels silenciosos tem que el sòl s'obri i quedi al descobert per una ampla esquerda, i que la llum del dia, en entrar-hi, aterreixi les ombres tremoloses. Tement aquest desastre, el tirà havia sortit de la seva estada tenebrosa i, dut en un carro de cavalls negres, recorria amb cautela els fonaments de la terra sícula.

vv. 362-368Quan ell va haver comprovat prou que cap indret no trontollava, i ja lliure de temor, la deessa d'Èrix, asseguda a la seva muntanya, el veu vagarejant i, abraçant el seu fill alat, li va dir: “Fill meu, les meves armes, les meves mans, el meu poder: pren, Cupido, aquests dards amb què vences tothom i clava les teves sagetes ràpides al pit del déu a qui va tocar l'última sort del triple regne.

vv. 369-379Tu domines els déus del cel i el mateix Júpiter; tu, les divinitats del mar, vençudes, i el mateix que regeix les divinitats del mar. Per què es queda enrere el Tàrtar? Per què no estens l'imperi de la teva mare i el teu? Hi ha en joc la tercera part del món. I, tanmateix, al cel —tanta és ja la nostra paciència— se'ns menysprea, i amb el meu poder minva també el d'Amor. No veus que Pal·las i Diana, la caçadora, s'han apartat de mi? També la filla de Ceres serà verge, si ho consentim, perquè té les mateixes esperances. Però tu, pel regne que compartim, si és que l'estimes en alguna cosa, uneix la deessa amb el seu oncle.” Així va parlar Venus. Ell va obrir el seu buirac

vv. 380-384i, segons la voluntat de la seva mare, d'entre mil sagetes en va separar una, però tal que cap no n'era més aguda, ni més certera, ni obeïa millor l'arc; i, doblegant amb el genoll l'arc flexible de corneller, va travessar Dis al cor amb la canya de punta ganxuda.

vv. 385-394No lluny de les muralles d'Henna hi ha un llac d'aigües profundes anomenat Pergus. El Caïstre no sent en els seus corrents més cants de cignes que ell. Un bosc corona les aigües cenyint-ne tot el contorn i amb el seu fullatge, com amb un vel, aparta els raigs de Febus. Les branques donen frescor; la terra humida, flors de porpra: és una primavera perpètua. Mentre Prosèrpina juga en aquest bosc i cull violes o lliris blancs, i mentre, amb afany de nena, omple cistells i la falda i competeix per superar les seves companyes collint flors,

vv. 395-401gairebé alhora va ser vista, estimada i raptada per Dis: tant es va precipitar el seu amor. La deessa, aterrida, crida amb veu afligida la seva mare i les seves companyes, però més sovint la seva mare; i, com que s'havia esquinçat el vestit per la vora de dalt, les flors collides van caure de la túnica deixada anar. I tanta era la innocència dels seus anys d'infant que també aquesta pèrdua li va despertar un dolor de donzella.

vv. 402-408El raptor condueix el carro i esperona els cavalls cridant cadascun pel seu nom, i sacseja sobre els seus colls i crineres les regnes tenyides de rovell fosc; i és dut a través de llacs profunds i dels estanys dels Palici, que fan olor de sofre i bullen des de la terra esberlada, i per on els Bacchiadae, llinatge nascut a Corint, la dels dos mars, van alçar les seves muralles entre dos ports desiguals.

vv. 409-418Entre Cíane i Aretusa de Pisa hi ha un braç de mar que es tanca, clos entre estretes puntes de terra. Aquí vivia Cíane, la més cèlebre entre les nimfes sicilianes, de la qual també l'estany va prendre el nom. Aquesta va sorgir del mig del remolí fins a la cintura i va reconèixer la deessa. “No anireu més lluny!”, va dir. “No pots ser gendre de Ceres contra la seva voluntat: calia demanar-la, no raptar-la. I si m'és lícit comparar les coses petites amb les grans, també a mi em va estimar Ànapo; però em vaig casar després de ser pregada, no aterrida com aquesta.”

vv. 419-424Va dir això i, estenent els braços cap a una banda i l'altra, li va barrar el pas. El fill de Saturn no va contenir més la seva ira i, esperonant els seus terribles cavalls, va brandar amb braç vigorós el ceptre reial i el va enfonsar al més profund del remolí. La terra, colpida, va obrir un camí cap al Tàrtar i va rebre al mig del cràter el carro que s'hi precipitava.

vv. 425-430Però Cíane, planyent el rapte de la deessa i el menyspreu dels drets de la seva font, porta en la seva ment callada una ferida inconsolable, es consumeix tota en llàgrimes i, aprimant-se, es desfà en aquelles aigües de les quals poc abans havia estat la gran divinitat. Hauries vist estovar-se els seus membres, tornar-se flexibles els seus ossos, perdre les ungles la duresa;

vv. 431-437i, de tot el seu cos, les parts més primes són les primeres que es fonen: els cabells blavosos, els dits, les cames i els peus; perquè per a uns membres tan prims el pas a les ones gèlides és breu. Després, les espatlles, l'esquena, el costat i el pit s'esvaeixen convertits en tènues rierols. Finalment, en lloc de sang viva, l'aigua penetra a les seves venes alterades, i no queda res que puguis agafar.

vv. 438-445Mentrestant, la mare, angoixada, busca en va la seva filla per totes les terres i per tot el mar. Ni l'Aurora, en arribar amb els seus cabells humits, la va veure descansar, ni tampoc l'Hèsper. Ella va encendre a l'Etna, amb totes dues mans, unes torxes de pi portadores de flames i les va dur, sense descans, a través de les tenebres gebrades. De nou, quan el dia nodridor havia apagat les estrelles, buscava la seva filla des de la posta del sol fins a la seva sortida.

vv. 446-450Esgotada per la fatiga, havia agafat set i cap font no li havia humitejat els llavis, quan per casualitat va veure una cabana coberta de palla i va trucar a la porteta; d'allà surt una vella, veu la deessa i, quan ella li demana aigua, li dona una beguda dolça que abans havia cobert amb farina d'ordi torrat.

vv. 451-461Mentre ella beu el que li han donat, un noi descarat i atrevit es va plantar davant la deessa, se'n va riure i la va titllar de golafre. Ofesa, la deessa va ruixar el qui parlava amb el que encara no s'havia begut: la farina barrejada amb el líquid. La seva cara absorbeix les taques, i el que feia poc eren braços són potes; s'afegeix una cua als seus membres transformats, i s'encongeix fins a una forma diminuta, perquè no tingui gran capacitat de fer mal: la seva mida és més petita que la d'una petita sargantana. Fuig de la vella, que s'admira, plora i intenta tocar el prodigi, i busca un amagatall; i té un nom adequat al seu color, amb el cos estrellat de taques variades.

vv. 462-470Explicar per quines terres i per quins mars va anar errant la deessa seria llarg: a ella, que la buscava, li va mancar món. Torna a Sicània i, mentre ho recorre tot al seu pas, arriba també al costat de Cíane. Si aquesta no hagués estat transformada, li ho hauria explicat tot; però, tot i que volia parlar, no tenia boca ni llengua, ni res amb què parlar. Tanmateix, li va donar senyals clars: mostra sobre la superfície de les aigües el cenyidor de Persèfone, ben conegut per la seva mare, que per casualitat havia caigut en aquell lloc, en el remolí sagrat.

vv. 471-480Tan bon punt el va reconèixer, com si aleshores per fi sabés que havia estat raptada, la deessa es va arrencar els cabells despentinats i es va colpejar una vegada i una altra el pit amb els palmells. Encara no sap on és; tanmateix, increpa totes les terres, les titlla d'ingrates i indignes del do de les collites, i Trinàcria abans que cap altra, en la qual havia trobat les petjades de la seva pèrdua. Així doncs, allà va trencar amb mà cruel les arades que giraven els terrossos, va lliurar a la mort, irada, per igual els pagesos i els bous de llaurada, va ordenar als camps que defraudessin el que se'ls havia confiat i va fer malbé les llavors.

vv. 481-486La fertilitat de la terra, celebrada per tot l'ample món, jau desmentida: els sembrats moren tot just quan brosten, i ara un sol excessiu, ara una pluja excessiva, els arrasen; els astres i els vents els perjudiquen, i els ocells voraços recullen les llavors sembrades; el jull, els abriülls i el gram invencible assetgen les collites de blat.

vv. 487-497Llavors l'Alpheias va treure el cap de les aigües de l'Èlide, es va apartar del front cap a les orelles els cabells que degotaven i va dir: “Oh mare de la donzella buscada per tot el món, mare també dels fruits, posa fi a les teves fatigues immenses i no t'enfurismis violentament amb la terra, que t'és fidel. La terra no ha merescut res i es va obrir contra la seva voluntat per al rapte. I no suplico per la meva pàtria: vaig venir aquí com a estrangera. Pisa és la meva pàtria i de l'Èlide procedeixo; habito Sicània com a forastera, però aquesta terra m'és més grata que qualsevol altre sòl: aquests són ara els meus penats; jo, Aretusa, tinc aquí la meva estada: conserva-la tu, benigníssima.

vv. 498-508Per què em vaig moure del meu lloc i per què soc portada a Ortígia a través de les onades d'un mar tan gran, ja arribarà una hora oportuna per al meu relat, quan estiguis alleujada de la teva pena i tinguis millor semblant. La terra, obrint-se al meu pas, m'ofereix un camí i, duta per sota de les cavernes més profundes, aquí alço el cap i contemplo els astres, que ja no estava acostumada a veure. Així doncs, mentre lliscava sota terra pel remolí estigi, vaig veure allà amb els meus propis ulls la teva Prosèrpina: trista, certament, i amb el rostre encara no lliure de temor, però reina al capdavall, sobirana del món de les ombres, poderosa esposa del tirà infernal.”

vv. 509-517En sentir aquestes paraules, la mare es va quedar atònita, com de pedra, i durant molta estona va semblar fulminada. I quan un dolor greu va haver expulsat el seu greu estupor, surt amb el seu carro cap a les regions del cel. Allà, amb tot el rostre ennuvolat i els cabells deixats anar, es va presentar davant de Júpiter plena de retret i va dir: “Vinc a suplicar-te, Júpiter, per la meva sang i per la teva. Si la mare no et mereix cap favor, que la filla commogui el seu pare; i que no et sigui menys estimada, t'ho prego, pel fet d'haver nascut del meu part.

vv. 518-522Mira: la filla que tant de temps he buscat per fi l'he trobada, si a perdre-la amb més certesa en dius trobar-la, o si a saber on és en dius trobar-la. Que l'hagin raptada, ho suportaré, sempre que la torni: perquè la teva filla no mereix un bandit per marit, si és que ja no és filla meva.”

vv. 523-532Júpiter va replicar: “La nostra filla és per a mi una penyora i una càrrega que comparteixo amb tu. Però, si vols donar a les coses els seus noms veritables, això no és un ultratge, sinó amor; i aquest gendre no serà per a nosaltres una vergonya, amb tal que tu, deessa, ho vulguis. Encara que li faltés tota la resta, quina gran cosa és ser germà de Júpiter! I què dir del fet que no li falta la resta i que no m'és inferior sinó pel sorteig? Però, si tan gran desig tens de separar-los, Prosèrpina tornarà al cel, tot i que amb una condició fixa: si allà no ha tastat cap aliment; perquè així ho estableix el pacte de les Parques.”

vv. 533-542Així havia parlat. Ceres està decidida a treure'n la seva filla. No ho permeten així els fats, perquè la donzella havia trencat el dejuni i, mentre passejava innocent pels jardins ben conreats, havia collit d'un arbre corbat una magrana i, prenent set grans de la seva escorça pàl·lida, els havia espremut amb la boca. I l'únic de tots que ho va veure va ser Ascàlaf, a qui, segons que es diu, Orfne, no pas la menys coneguda entre les nimfes de l'Avern, havia infantat del seu Aqueront sota els boscos negres: ho va veure i, cruel, amb la seva delació li va arrabassar el retorn.

vv. 543-550Va gemegar la reina de l'Èreb i va fer del testimoni un ocell de mal averany: li va ruixar el cap amb aigua del Flegetont i el va transformar en bec, plomes i grans ulls. Ell, arrabassat de si mateix, es revesteix d'ales lleonades, es torna gairebé tot cap, se li corben cap enrere unes ungles llargues i a penes mou les plomes que li han nascut als braços inerts: es converteix en un ocell repugnant, missatger del dol que s'acosta, el duc peresós, presagi funest per als mortals.

vv. 551-555Pot semblar, tanmateix, que aquest va merèixer el seu càstig per la seva delació i la seva llengua; però vosaltres, filles d'Aquelou, d'on teniu les plomes i les potes d'ocell, si conserveu rostre de donzella? Potser perquè, quan Prosèrpina collia les flors de primavera, éreu en el nombre de les seves companyes, doctes Sirenes?

vv. 556-563Després de buscar-la en va per tot el món, de seguida, perquè també els mars sentissin la vostra sol·licitud, vau desitjar poder sostenir-vos sobre les ones amb els rems d'unes ales, i vau trobar propicis els déus, i vau veure com els vostres membres es tornaven daurats amb plomes sobtades. Però, perquè aquell cant, nascut per acaronar les orelles, i un do tan gran de la vostra veu no perdessin l'ús de la llengua, us van quedar el rostre de donzella i la veu humana.

vv. 564-571Però Júpiter, fent de mitjancer entre el seu germà i la seva germana afligida, divideix a parts iguals l'any que gira. Ara la deessa, divinitat comuna dels dos regnes, passa tants mesos amb la seva mare com amb el seu espòs. A l'instant canvia l'aspecte del seu ànim i del seu rostre: perquè el front de la deessa, que fa poc podia semblar trist fins i tot a Dis, es mostra alegre, com el sol que, abans amagat per núvols carregats d'aigua, surt d'entre els núvols vençuts.

vv. 1-7La Tritonia havia parat l'orella a aquestes paraules i havia aprovat els cants de les Aònides i la seva justa còlera. Aleshores pensa per a si: «Lloar és poc; siguem lloades també nosaltres i no permetem que la nostra divinitat sigui menyspreada sense càstig», i gira l'atenció cap al destí d'Aracne de Meònia, de qui havia sentit dir que no li cedia en la glòria de l'art de treballar la llana.

vv. 8-13No va ser ella famosa pel seu lloc ni per l'origen del seu llinatge, sinó pel seu art. El seu pare, Ídmon de Colofó, tenyia amb porpra de Focea les llanes, que se n'amaraven. La seva mare havia mort; però també ella era del poble i igual al seu marit. Aracne, tanmateix, s'havia guanyat amb la seva dedicació un nom memorable per les ciutats de Lídia, encara que, nascuda en una casa humil, vivia a la humil Hypaepa.

vv. 14-18Per contemplar el seu admirable treball, sovint les nimfes van abandonar les vinyes del seu Tmolos, les nimfes del Pactol van abandonar les seves aigües. I no només feia goig veure els teixits acabats, sinó també mentre es feien: tanta gràcia hi havia en el seu art.

vv. 19-25Tant si enrotllava la llana en brut formant els primers cabdells, com si la treballava amb els dits i estovava, estirant-los llargament, els vellons represos una vegada i una altra, semblants a núvols, com si feia girar amb àgil polze el fus tornejat, com si brodava amb l'agulla, hauries dit que l'havia ensenyada Pal·las. Ella, però, ho nega i, ofesa per una mestra tan gran, diu: «Que competeixi amb mi: si em venç, no hi ha res que em negui a sofrir».

vv. 26-33Pal·las fingeix ser una vella, es posa canes falses a les temples i s'afegeix també uns membres febles, que sosté amb un bastó. Aleshores va començar a parlar així: «No tot el que porta l'edat avançada és per defugir-ho: amb els anys tardans arriba l'experiència. No menyspreïs el meu consell. Aspira a tenir entre els mortals la fama més gran en el treball de la llana, però cedeix davant la deessa i demana-li perdó, temerària, per les teves paraules amb veu suplicant: ella te'l concedirà si l'hi demanes».

vv. 34-42Aracne la mira amb ulls ferotges, deixa els fils començats i, contenint a penes la mà i mostrant la ira al rostre, va respondre amb aquestes paraules a Pal·las disfressada: «Vens mancada de seny i consumida per una llarga vellesa; viure massa temps també perjudica. Que escolti aquestes paraules la teva nora, si en tens cap, o la teva filla, si en tens cap. Jo tinc en mi prou consell. I, perquè no creguis que has aconseguit res amb les teves advertències, continuo pensant el mateix. Per què no ve ella mateixa? Per què evita aquest certamen?».

vv. 43-49Aleshores la deessa diu: «Ja ha vingut», es va treure la figura de vella i es va mostrar com a Pal·las. Les nimfes i les dones migdònies veneren la divinitat; només la donzella no es va espantar. Però, tot i així, es va enrojolar: un rubor sobtat li va tenyir el rostre contra la seva voluntat i de nou es va esvair, com sol el cel tornar-se purpuri tan bon punt es posa en marxa l'aurora i, poc després, blanquejar amb la sortida del sol.

vv. 50-58Persisteix en el seu propòsit i, pel desig d'una victòria insensata, es precipita cap a la seva perdició; perquè la filla de Júpiter ni s'hi nega, ni li dona més consells, ni ajorna ja el certamen. Sense demora, totes dues es col·loquen en llocs separats i tensen dos telers amb un ordit fi (la tela està subjecta al travesser, la canya separa els fils de l'ordit); s'introdueix pel mig la trama amb les llançadores punxegudes, que els dits fan passar, i, un cop portada entre els fils de l'ordit, l'estrenyen les dents tallades de la pinta en colpejar-la.

vv. 59-69Totes dues s'afanyen i, amb els vestits cenyits al pit, mouen els braços experts, mentre l'entusiasme els fa oblidar la fatiga. Allà es teixeix la porpra que va conèixer la caldera de Tir i fines gradacions de matisos a penes diferents, com sol l'arc de Sant Martí, quan la pluja xoca amb els raigs del sol, tenyir amb la seva enorme corba una vasta extensió del cel: tot i que hi brillen mil colors diferents, el pas de l'un a l'altre enganya, tanmateix, els ulls que el contemplen; fins a tal punt els colors que es toquen són iguals i, tanmateix, els extrems són diferents. Allà s'entreteixeix també en els fils l'or flexible i es desplega a la tela una antiga història.

vv. 70-77Pal·las pinta la roca de Mart a la ciutadella de Cècrops i l'antiga disputa sobre el nom d'aquella terra. Dotze déus celestes, amb Júpiter al mig, seuen en alts trons amb augusta majestat. Cada déu és identificat pel seu propi aspecte: la imatge de Júpiter és la d'un rei. Representa el déu del mar dret, colpejant amb el seu llarg trident les aspres roques, i que del mig de la ferida de la roca ha brollat aigua de mar, penyora amb què reclamar la ciutat;

vv. 78-86a si mateixa, en canvi, es dona un escut, es dona una llança de punta esmolada, es dona un casc per al cap, l'ègida li protegeix el pit, i representa que la terra, colpejada per la seva llança, fa brollar una olivera blanquinosa carregada d'olives, i que els déus se'n meravellen: una Victòria clou l'obra. Però, perquè la seva rival en la glòria comprengui amb exemples quina recompensa pot esperar per una gosadia tan insensata, afegeix als quatre angles quatre certàmens, de colors vius i distingits amb petites figures.

vv. 87-92Un angle conté la tràcia Ròdope i Hemos (ara muntanyes glaçades, en altre temps cossos mortals!), que es van atribuir els noms dels déus suprems. Una altra part conté el trist destí de la mare pigmea: Juno, després de vèncer-la en un certamen, va ordenar que es convertís en grua i declarés la guerra al seu propi poble.

vv. 93-102Va pintar també Antígona, que es va atrevir en altre temps a competir amb l'esposa del gran Júpiter, i que la reial Juno va convertir en ocell; i no li van servir de res Ílion ni el seu pare Laòmedon per evitar que, coberta de plomes, blanca cigonya, s'aplaudeixi a si mateixa amb el bec que claqueja. L'únic angle que queda conté Cinyras privat de les seves filles; abraçat als graons d'un temple, que havien estat els membres de les seves filles, i estès sobre la pedra, sembla plorar. Va envoltar les vores exteriors amb oliveres de la pau: aquest és el límit, i clou l'obra amb el seu propi arbre.

vv. 103-107La meònia dibuixa Europa enganyada per la figura d'un toro: creuries que el toro és de veritat, que el mar és de veritat. Ella semblava mirar les terres que deixava enrere, cridar les seves companyes, témer el contacte de l'aigua que esquitxava i replegar els peus temorosos.

vv. 108-114Va representar també Astèria subjectada per una àguila que forceja, va representar Leda ajaguda sota les ales d'un cigne; va afegir com Júpiter, amagat sota la figura d'un sàtir, va deixar embarassada de dos bessons la bella filla de Nicteu; com es va convertir en Amfitrió quan et va posseir a tu, dona de Tirint; com, convertit en or, va enganyar Dànae; en foc, la filla d'Asop; en pastor, Mnemòsine; en serp clapejada, la filla de Deo.

vv. 115-120També a tu, Neptú, et va representar transformat en un jonec ferotge al costat de la donzella eòlia. Tu, amb l'aparença d'Enipeu, engendres els Aloidae; com a moltó, enganyes la filla de Bisaltes; i a tu et va conèixer com a cavall la rossa mare de les messes, la més bondadosa; et va conèixer com a ocell la mare del cavall alat, la dels cabells de serps; et va conèixer com a dofí Melantho.

vv. 121-128A tots ells els va donar el seu propi aspecte i l'aspecte dels llocs. Hi ha allà Febus amb figura de pagès, i com va portar unes vegades plomes de falcó, unes altres la pell d'un lleó; com, disfressat de pastor, va enganyar Isse, filla de Macareu; com Líber va enganyar Erígone amb un fals raïm; com Saturn, convertit en cavall, va engendrar el biforme Quiró. La vora extrema de la tela, envoltada per una fina orla, té flors entreteixides amb heures entrellaçades.

vv. 129-133Ni Pal·las ni l'Enveja no podrien criticar aquesta obra. La rossa deessa guerrera es va doldre del seu èxit i va esquinçar els teixits brodats, que mostraven els crims dels déus; i, com que tenia a la mà una llançadora de boix del mont Cytorus, va colpejar tres i quatre vegades al front Aracne, filla d'Ídmon.

vv. 134-138No ho va suportar la dissortada i, plena d'orgull, es va lligar un llaç a la gola. Pal·las, compadida, la va aixecar quan penjava i li va dir així: «Viu, és clar, però penja, insolent; i, perquè no estiguis tranquil·la pel que fa al futur, que aquesta mateixa llei de càstig quedi imposada al teu llinatge i als teus llunyans descendents».

vv. 139-145Després, en anar-se'n, la va ruixar amb el suc d'una herba d'Hècate; i a l'instant, tocats per la funesta droga, li van caure els cabells, i amb ells el nas i les orelles; el cap se li torna diminut, i és també petita en tot el cos: al costat té enganxats uns dits prims en lloc de cames; la resta l'ocupa el ventre, del qual, tanmateix, ella continua traient fil i, convertida en aranya, continua teixint les seves antigues teles.

vv. 152-156Minos, tan bon punt va desembarcar de les naus i va trepitjar la terra dels Curets, va complir el seu vot a Júpiter amb els cossos de cent toros, i el seu palau va quedar adornat amb les despulles que s'hi van penjar. Havia crescut la deshonra del seu llinatge, i el vergonyós adulteri de la mare quedava al descobert per la novetat d'un monstre de doble forma.

vv. 157-161Minos decideix apartar del seu tàlem aquesta vergonya i tancar-la en una casa de múltiples estances, sota uns sostres sense sortida. Dèdal, famosíssim pel seu enginy en l'art de construir, aixeca l'obra, confon els senyals i, amb els seus revolts, fa que la mirada s'extraviï en la maranya de camins diversos.

vv. 162-168No d'una altra manera que el frigi Meandre juga en les seves aigües límpides i, amb un curs indecís, reflueix i flueix, i, sortint al seu propi encontre, contempla les ones que han de venir, i, girat unes vegades cap a les fonts i d'altres cap al mar obert, remou les seves aigües incertes: així omple Dèdal d'extraviaments camins innombrables. I a penes ell mateix va poder tornar al llindar: tan gran és l'engany d'aquella construcció.

vv. 169-176Després que hi va tancar la doble figura de toro i de jove, i que el tercer sorteig, repetit cada nou anys, va domar el monstre dues vegades alimentat amb sang atenesa, i que, amb l'ajuda d'una donzella, la porta difícil, que cap dels anteriors no havia tornat a travessar, es va trobar recollint el fil, el fill d'Egeu, després de raptar la filla de Minos, va desplegar de seguida les veles cap a Dia i, cruel, va abandonar la seva companya en aquella platja.

vv. 177-182A ella, abandonada i entre molts laments, Líber li va oferir les seves abraçades i el seu ajut; i, perquè brillés amb una constel·lació eterna, va prendre la corona del seu front i la va llançar al cel. La corona vola a través de les brises lleus i, mentre vola, les seves gemmes es converteixen en focs resplendents i es fixen, conservant la forma de corona, al lloc que queda entre el que està agenollat i el que sosté la serp.

vv. 183-187Mentrestant Dèdal, que avorria Creta i el seu llarg exili, i tocat per l'amor a la terra natal, estava tancat pel mar. «Encara que em barri el pas per terra i per mar —va dir—, el cel, almenys, és obert: anirem per allà. Encara que ho posseeixi tot, Minos no posseeix l'aire».

vv. 188-195Així va parlar, i aplica la seva ment a arts desconegudes i renova la natura. Perquè col·loca plomes en ordre, començant per la més petita, de manera que a una de llarga la segueix una de més curta, perquè pensis que han crescut en pendent. Així, de vegades, s'alça a poc a poc la rústica flauta de Pan amb canyes desiguals. Després lliga les del mig amb fil i les de baix amb cera i, així disposades, les doblega amb una lleu curvatura per imitar els ocells veritables.

vv. 196-202El nen Ícar era al seu costat i, sense saber que tenia a les mans el seu propi perill, amb el rostre radiant, unes vegades atrapava les plomes que l'oreig errant havia mogut, d'altres estovava amb el polze la cera rossa, i amb el seu joc destorbava l'obra admirable del seu pare. Quan es va donar l'últim toc a l'empresa, el mateix artífex va equilibrar el seu cos sobre les dues ales i va quedar suspès en l'aire agitat.

vv. 203-209Instrueix també el seu fill i li diu: «T'aconsello, Ícar, que volis pel camí del mig, perquè, si vas massa baix, l'aigua no faci feixugues les teves plomes, i, si vas massa alt, el foc no les cremi. Vola entre l'un i l'altre. I no et mano que observis el Bover, ni Hèlice, ni l'espasa desembeinada d'Orió: segueix el camí amb mi com a guia». Alhora li transmet les normes del vol i li ajusta a les espatlles les ales desconegudes.

vv. 210-216Entre la feina i els consells, es van humitejar les galtes de l'ancià i li van tremolar les mans de pare. Va donar al seu fill uns besos que no tornaria a repetir i, aixecant-se amb les ales, vola al davant i tem pel seu company, com l'ocell que ha tret del niu alt a l'aire la seva tendra cria; l'anima a seguir-lo, li ensenya les arts funestes, i ell mateix mou les seves ales i mira enrere les del seu fill.

vv. 217-222Algú que pescava peixos amb la seva canya tremolosa, o un pastor recolzat en el seu gaiato, o un llaurador en l'esteva, els va veure i va quedar atònit, i va creure que eren déus, ja que podien solcar l'èter. I ja tenien a l'esquerra Samos, consagrada a Juno (havien deixat enrere Delos i Paros), i a la dreta Lebinthos i Calymne, rica en mel,

vv. 223-230quan el noi va començar a gaudir del vol audaç, va abandonar el seu guia i, arrossegat pel desig del cel, va dur la seva ruta més amunt. La proximitat del sol abrasador estova la cera olorosa, lligam de les plomes. S'havia fos la cera: ell agita els braços nus i, mancat de rems, no aconsegueix recolzar-se en cap aire, i la seva boca, que cridava el nom del pare, s'enfonsa en l'aigua d'un blau fosc, que va prendre d'ell el seu nom.

vv. 231-235Però el pare desventurat, que ja no era pare, va dir: «Ícar! Ícar! —va dir—, on ets? En quin lloc t'he de buscar?». «Ícar!», deia; va veure les plomes a les ones, va maleir les seves arts i va enterrar el cos en un sepulcre, i la terra va rebre el nom del sepultat.

vv. 669-674Perquè antigament la terra de Festos, veïna del regne de Cnossos, va engendrar Ligdos, de nom obscur, home lliure nascut de la plebs. I la seva hisenda no era més gran que la seva noblesa, però la seva vida i la seva lleialtat van ser irreprotxables. Aquest, quan el part ja era a prop, va advertir amb aquestes paraules la seva esposa embarassada:

vv. 675-681«Dues són les coses que desitjo: que et vegis alleujada amb el mínim dolor i que donis a llum un mascle; l'altra sort és més feixuga, i la fortuna ens nega els recursos. Així doncs —i ho abomino—, si per atzar el que neixi del teu part fos una nena (ho mano a desgrat; perdona'm, pietat!), que la matin». Havia parlat, i llàgrimes abundants van banyar el rostre tant del qui ho manava com de la qui rebia les ordres.

vv. 682-688Tanmateix, Teletusa no deixa d'importunar el seu marit amb precs vans perquè no redueixi la seva esperança a un marge tan estret. La decisió de Ligdos és ferma. I ja amb prou feines podia ella portar el ventre, feixuc per la seva càrrega madura, quan a mitjanit, en forma de somni, la filla d'Ínac, acompanyada del seguici dels seus ritus, es va aturar davant el seu llit, o així li ho va semblar.

vv. 689-694Duia al front les banyes de la lluna, amb espigues que groguejaven d'or brillant, i la insígnia reial. Amb ella hi havia el lladrador Anubis, la santa Bubastis, Apis, de colors variats, i el que reprimeix la veu i amb el dit aconsella silenci; hi havia sistres, i Osiris, mai prou buscat, i la serp estrangera, plena de verins que porten la son.

vv. 695-701Aleshores, com si ella estigués desperta i ho veiés tot amb claredat, la deessa li va parlar així: «Oh Teletusa, una de les meves fidels, deixa les teves greus preocupacions i burla les ordres del teu marit. I no dubtis, quan Lucina t'hagi alleujat amb el part, a criar el que sigui. Soc una deessa que socorre i porto ajut a qui m'ho suplica, i no et queixaràs d'haver honrat una divinitat desagraïda». Així la va aconsellar i es va retirar de la cambra.

vv. 702-707Alegre, la cretenca s'aixeca del llit i, alçant suplicant les seves mans pures cap a les estrelles, prega que es compleixin les seves visions. Quan el dolor va créixer i la càrrega va sortir per si mateixa a la llum i va néixer una nena sense que el pare ho sabés, la mare va manar que la criessin fent-la passar per un nen; la cosa va resultar creïble, i ningú més que la dida no coneixia l'engany.

vv. 708-713El pare compleix els seus vots i li imposa el nom de l'avi: l'avi s'havia dit Ifis. La mare es va alegrar del nom, perquè servia per a tots dos sexes i amb ell no enganyava ningú. Des d'aleshores, les mentides començades amb un piadós engany passaven inadvertides: vestia com un nen, i la seva cara, tant si l'atribuïes a una nena com a un nen, era bella en un cas i en l'altre.

vv. 714-719Mentrestant, als deu anys se n'havien afegit tres més, quan el teu pare, Ifis, et promet en matrimoni la rossa Iante, la donzella més lloada per la dot de la seva bellesa entre les noies de Festos, filla del dicteu Telestes. Igual era la seva edat, igual la seva bellesa, i dels mateixos mestres van rebre els primers ensenyaments, rudiments propis de la seva edat.

vv. 720-725Per això l'amor va tocar el pit inexpert de totes dues i a cadascuna li va causar la mateixa ferida. Però la seva confiança era desigual: Iante espera el casament i el moment de la torxa nupcial pactada, i creu que serà el seu marit aquella que considera un home; Ifis estima algú de qui desespera poder gaudir, i això mateix augmenta les seves flames, i una donzella crema per una altra donzella.

vv. 726-734I, contenint a penes les llàgrimes, diu: «Quin final m'espera a mi, posseïda per un amor que ningú no coneix, monstruós, d'una Venus mai vista? Si els déus volien perdonar-me, [haurien hagut de perdonar-me; si no, i volien perdre'm,] almenys m'haurien donat un mal natural i acostumat. L'amor d'una vaca no abrasa una altra vaca, ni el de les egües abrasa les egües: el moltó abrasa les ovelles, la seva femella segueix el cérvol. Així s'aparellen també els ocells, i entre tots els animals no hi ha cap femella presa del desig d'una altra femella.

vv. 735-740Tant de bo no existís! I, perquè Creta no deixi de produir tota mena de monstres, la filla del Sol va estimar un toro: una femella un mascle, al capdavall. El meu amor, si he de confessar la veritat, és més boig que aquell. Ella, tot i així, va perseguir una esperança de plaer; ella, tot i així, amb enganys i sota la figura d'una vaca, es va lliurar al toro, i hi havia un amant a qui enganyar.

vv. 741-748Encara que aquí conflueixi l'enginy del món sencer, encara que el mateix Dèdal torni volant amb les seves ales de cera, què podrà fer? Em convertirà potser, amb les seves arts savies, de donzella en noi? Et transformarà potser a tu, Iante? Per què no refermes el teu ànim, Ifis, i et recobres, i et treus de sobre aquests focs necis i sense remei? Mira què ets de naixença, si no és que també t'enganyes a tu mateixa, i busca el que és lícit, i estima el que, com a dona, has d'estimar.

vv. 749-754L'esperança és la que captiva, l'esperança la que alimenta l'amor: i aquesta te la pren la realitat. No t'aparta de la seva estimada abraçada cap vigilància, ni el zel d'un marit previngut, ni la severitat d'un pare; ni ella mateixa es nega als teus precs; i, tanmateix, no la pots posseir ni, encara que es faci tot, pots ser feliç, per més que s'hi esforcin déus i homes.

vv. 755-763També ara cap dels meus desitjos no queda sense complir, i els déus, propicis, m'han donat tot el que han pogut; i el que jo vull ho vol el meu pare, ho vol ella mateixa i el meu futur sogre. Però no ho vol la natura, més poderosa que tots ells, l'única que em perjudica. Mira, arriba el moment desitjat, és aquí el dia de les noces, i ja Iante serà meva… i no em tocarà en sort: tindrem set enmig de les aigües. Per què, Juno prònuba, per què, Himeneu, veniu a aquests ritus, en què falta qui prengui esposa, si totes dues som núvies?».

vv. 764-770Amb aquestes paraules va callar. I no amb menys ardor s'abrasa l'altra donzella, i et prega, Himeneu, que vinguis aviat. Teletusa, tement allò que aquesta demana, unes vegades ajorna la data, d'altres allarga la demora amb una malaltia fingida, i sovint posa com a pretext presagis i visions. Però ja havia exhaurit tots els pretextos per fingir, i la data ajornada de les noces era imminent, i només quedava un dia.

vv. 771-781Aleshores ella es treu a si mateixa i a la seva filla la cinta dels cabells i, abraçada a l'altar amb els cabells solts, diu: «Isis, que habites Paraetonium, els camps mareòtics, Faros i el Nil dividit en set braços: porta'ns ajut, t'ho prego, i posa remei al nostre temor! A tu, deessa, a tu et vaig veure en un altre temps, i aquestes insígnies teves, i ho vaig reconèixer tot, el so i el bronze dels sistres que t'acompanyaven, i vaig gravar les teves ordres en la meva memòria. Que aquesta vegi la llum, que jo no sigui castigada, és, mira, obra del teu consell i un do teu. Apiada't de totes dues i socorre'ns amb el teu ajut!». A les paraules van seguir les llàgrimes.

vv. 782-788Va semblar que la deessa movia el seu altar (i l'havia mogut), i van tremolar les portes del temple, i van brillar les seves banyes, semblants a la lluna, i va ressonar el sonor sistre. No del tot tranquil·la, però alegre pel presagi favorable, la mare surt del temple; l'acompanya Ifis en la seva marxa, amb un pas més llarg que de costum; i la blancor no roman en el seu rostre, i augmenten les seves forces, i el seu mateix semblant és més enèrgic,

vv. 789-797i és més curta la llargada dels seus cabells sense pentinar, i té més vigor del que va tenir quan era dona. Perquè tu, que fa poc eres dona, ets un noi. Porteu ofrenes als temples i alegreu-vos amb una fe sense temor! Porten ofrenes als temples i hi afegeixen, a més, una inscripció; la inscripció contenia un vers breu: IFIS, JA NOI, VA PAGAR LES OFRENES QUE HAVIA PROMÈS QUAN ERA DONA. La llum del dia següent havia descobert amb els seus raigs l'ampli món, quan Venus, Juno i Himeneu es reuneixen al voltant dels focs nupcials, i el noi Ifis pren per esposa la seva Iante.

vv. 1-10D'allí, cobert amb un mantell de color de safrà, Himeneu s'allunya a través de l'èter immens, es dirigeix a les costes dels cícons i és invocat en va per la veu d'Orfeu. Hi va acudir, sí, però no hi va portar ni les paraules rituals, ni un rostre alegre, ni un presagi favorable. També la torxa que sostenia va estar crepitant tot el temps amb un fum que feia plorar, i, per més que la sacsejaven, no va trobar cap flama. El desenllaç va ser més greu que l'auguri: perquè, mentre la nova esposa passejava per l'herba acompanyada d'un estol de nàiades, va caure morta en rebre al turmell la mossegada d'una serp.

vv. 11-16Després de plorar-la prou a les aures de dalt, el poeta del Ròdope, per no deixar de provar-ho també amb les ombres, es va atrevir a baixar a l'Estix per la porta del Tènar; i, a través dels pobles lleugers i dels espectres que ja han rebut sepultura, es va presentar davant Persèfone i davant el senyor de les ombres, que posseeix un regne sense alegria. I, polsant les cordes per acompanyar el seu cant, va parlar així:

vv. 17-24«Oh divinitats del món situat sota terra, al qual tornem a caure tots els que som creats mortals: si és lícit i permeteu que, deixant de banda els embuts d'una boca mentidera, digui la veritat, no he baixat aquí per veure el tenebrós Tàrtar, ni per encadenar les tres goles, eriçades de serps, del monstre de Medusa: el motiu del meu viatge és la meva esposa, en qui un escurçó, trepitjat, va escampar el seu verí i li va arrabassar els anys, que encara anaven creixent.

vv. 25-31Vaig voler ser capaç de suportar-ho i no negaré que ho he intentat: va vèncer l'Amor. Aquest déu és ben conegut a la regió de dalt; si ho és també aquí, ho dubto. Però, tot i així, sospito que també aquí ho és; i, si no menteix la fama de l'antic rapte, també a vosaltres us va unir l'Amor. Per aquests llocs plens de temor, per aquest caos immens i pels silencis d'aquest vast regne, us ho prego: desteixiu el destí precipitat d'Eurídice.

vv. 32-39Us pertanyem del tot, i, després d'endarrerir-nos una mica, més tard o més d'hora ens afanyem cap a un mateix estatge. Cap aquí ens dirigim tots, aquesta és l'última casa, i vosaltres teniu el regnat més llarg sobre el gènere humà. També ella, quan, ja madura, hagi complert els anys que li pertoquen, estarà sota la vostra jurisdicció: no us la demano com a regal, sinó en usdefruit. I si els fats neguen aquesta gràcia per a la meva esposa, tinc decidit no voler tornar: alegreu-vos de la mort de tots dos.»

vv. 40-49Mentre deia aquestes coses i movia les cordes al compàs de les paraules, el ploraven les ànimes exsangües: Tàntal no va intentar atrapar l'aigua que fuig, la roda d'Ixíon es va aturar, atònita, els ocells no van esquinçar el fetge, les Bèlides van deixar lliures les urnes i tu, Sísif, et vas asseure a la teva roca. Diu la fama que llavors, per primera vegada, les galtes de les Eumènides, vençudes pel cant, es van humitejar de llàgrimes. Ni l'esposa reial ni el qui governa les profunditats no són capaços de dir que no al qui suplica, i criden Eurídice. Ella era entre les ombres recents i va avançar amb pas lent a causa de la ferida.

vv. 50-55Orfeu del Ròdope la rep a ella i, alhora, la condició: que no giri la vista enrere fins que hagi sortit de les valls de l'Avern; si no, el regal quedaria sense efecte. Recorren, a través de silencis muts, un sender costa amunt, escarpat, fosc, dens de tenebra opaca. I ja no eren lluny de la vora de la superfície de la terra:

vv. 56-63allí, tement que ella defallís i delerós de veure-la, l'enamorat va girar els ulls; i a l'instant ella va relliscar enrere i, estenent els braços i esforçant-se per ser agafada i per agafar-lo, la dissortada no atrapa res més que l'aire que se li escapa. I, morint ja per segona vegada, no es va queixar gens del seu espòs: perquè, de què s'havia de queixar, sinó d'haver estat estimada? I va dir un últim «adéu», que ell ja amb prou feines podia percebre amb les orelles, i va tornar a caure al mateix lloc.

vv. 64-71Amb la doble mort de la seva esposa, Orfeu va quedar atònit no d'altra manera que aquell que, ple de por, va veure els tres colls del gos, el del mig carregat de cadenes, i a qui l'esglai no va abandonar abans que no ho fes la seva naturalesa anterior, en brotar-li la pedra per tot el cos; o que Olenos, que va atreure sobre si la culpa i va voler semblar culpable, i tu, oh dissortada Lethaea, confiada en la teva bellesa: cors en altre temps tan units, i ara pedres que sosté l'Ida humit.

vv. 72-77Al qui suplicava i volia en va travessar de nou, el barquer li havia barrat el pas. Tot i així, ell va romandre assegut set dies a la riba, desastrat i sense tastar el do de Ceres: l'angoixa, el dolor de l'ànima i les llàgrimes van ser el seu aliment. Després de queixar-se que els déus de l'Èreb eren cruels, es retira a l'alt Ròdope i a l'Hemus, assotat pels aquilons.

vv. 162-166També a tu, fill d'Amicles, t'hauria col·locat Febus al cel, si el trist destí li hagués donat temps per col·locar-te. Tot i així, en la mesura que és possible, ets etern: i tantes vegades com la primavera expulsa l'hivern i el Moltó succeeix l'aquós Peix, tantes vegades neixes tu i floreixes en la gespa verda.

vv. 167-173A tu et va estimar el meu pare per damunt de tots, i Delfos, situada al centre del món, es va quedar sense el seu protector mentre el déu freqüentava l'Eurotas i Esparta, que no tenia muralles. Ni la cítara ni les fletxes no reben honor: oblidat de si mateix, no es nega a portar les xarxes, a subjectar els gossos, a anar com a acompanyant pels cims d'una muntanya escarpada, i amb el llarg tracte alimenta la seva passió.

vv. 174-181I ja el Tità era gairebé a mig camí entre la nit que venia i la que havia passat, i distava el mateix de l'una i de l'altra: es treuen la roba, brillen amb el suc de l'oliva grassa i emprenen una competició amb l'ample disc. Febus va ser el primer a llançar-lo, després de balancejar-lo, cap a les brises de l'aire, i amb el seu pes va partir els núvols que se li oposaven. Molt de temps després, el pes va tornar a caure a la terra ferma i va mostrar una destresa unida a la força.

vv. 182-189Tot seguit el jove del Tènar, imprudent i empès pel desig de jugar, s'afanyava a recollir el disc. Però la dura terra el va fer rebotar amb el cop i el va llançar contra el teu rostre, Jacint. El déu va empal·lidir tant com el mateix noi, recull els seus membres desplomats, i ara et reanima, ara t'eixuga les tristes ferides, ara reté, aplicant-hi herbes, la teva ànima que fuig. De res no serveixen les seves arts: la ferida era incurable.

vv. 190-195Com quan algú, en un hort, trenca violes o una rosella dreta i lliris eriçats de llengües grogues, i aquests, marcits, de sobte deixen caure el cap pansit, no s'aguanten i miren la terra amb la punta: així jeu el rostre del moribund, i el seu coll, mancat de vigor, és una càrrega per a si mateix i es reclina sobre l'espatlla.

vv. 196-201«Defalleixes, descendent d'Oebalus, privat de la teva primera joventut», diu Febus, «i veig la teva ferida, el meu crim. Tu ets el meu dolor i el meu delicte: la meva dreta ha de quedar inscrita en la teva mort! Jo soc el causant de la teva mort. Però quina culpa hi tinc, jo? Llevat que es pugui dir culpa haver jugat, llevat que es pugui dir culpa també haver estimat.

vv. 202-208I tant de bo pogués, com mereixo, donar la vida juntament amb tu! Però, ja que la llei del destí ens ho impedeix, sempre seràs amb mi i romandràs en els meus llavis, que et recordaran. A tu et celebrarà la lira polsada per la meva mà, a tu els meus cants, i, convertit en una flor nova, imitaràs els meus gemecs amb una inscripció. I arribarà també el temps en què un heroi valentíssim s'unirà a aquesta flor i es llegirà en el mateix pètal.»

vv. 209-213Mentre la boca veraç d'Apol·lo diu aquestes paraules, heus aquí que la sang, que, vessada per terra, havia tacat l'herba, deixa de ser sang, i, més brillant que la porpra de Tir, neix una flor i pren la forma dels lliris, llevat que en ella el color és de porpra i en aquells, argentat.

vv. 214-219No en té prou Febus amb això (perquè va ser ell l'autor de l'homenatge): ell mateix inscriu els seus gemecs als pètals, i la flor porta escrit AI AI, i s'hi van traçar unes lletres fúnebres. Tampoc no s'avergonyeix Esparta d'haver engendrat Jacint, i el seu honor dura fins als nostres dies, i cada any tornen les Hiacínties, que se celebren a la manera dels avantpassats, encapçalades per una processó solemne.