Tit Livi

El gènere

La historiografia llatina pren els seus models de Grècia. Heròdot (s. V aC), a qui Ciceró anomena «pare de la història» tot i que amb «innombrables faules» (Leg. I 5), comparteix amb Livi el gust per la narració amena i les llegendes dels orígens; Quintilià els compara (X 1,101). Tucídides (s. V aC) fa història política i militar amb intenció crítica i discursos compostos per l’autor. Polibi (s. II aC) narra l’ascens de Roma (220-146 aC) amb una història «pragmàtica». És la font principal de Livi per als afers de Grècia i Orient (dècades IV-V) i una font important per a la Segona Guerra Púnica, tot i que a la tercera dècada Livi l’esmenta una sola vegada (XXX 45,5). Hi influeixen també la historiografia hel·lenística «tràgica», que busca commoure amb escenes patètiques, i la idea que la història és obra d’oratòria.

A Roma, els registres anuals del pontífex màxim (Annales maximi) donen origen a la forma «analística», any per any. Els primers historiadors, Q. Fabi Píctor i L. Cinci Aliment (finals del s. III aC), escriuen en grec. Cató el Vell (234-149 aC) escriu a les Origines la primera història de Roma en llatí, avui en fragments. Segueixen els analistes dels segles II i I aC (Calpurni Pisó, Celi Antípater, Valeri Ancias, Claudi Quadrigari, Licini Macre), que Livi fa servir com a fonts i que s’han perdut. Al final de la República escriuen Cèsar (Commentarii, sobris i en tercera persona), Sal·lusti (monografies amb brevitas, arcaismes i moralisme sobre la decadència) i Corneli Nepot (biografies).

Els trets del gènere són la narració per anys, oberta amb els cònsols i els prodigis; els discursos versemblants però compostos per l’historiador; els exempla, models de conducta per imitar o evitar; els retrats, les escenes dramàtiques i els prefacis programàtics. Al De legibus Àtic recorda que, per a Ciceró, la història és opus… unum hoc oratorium maxime (Leg. I 5); Ciceró la defineix com a testis temporum, lux veritatis, vita memoriae, magistra vitae, nuntia vetustatis (De or. II 36). Després de Livi, Tàcit (c. 55-120 dC) torna al model de Sal·lusti, però cita Livi amb elogi: Livius veterum, Fabius Rusticus recentium eloquentissimi auctores (Agr. 10,3).

Biografia

Livi va néixer a Patavium (Pàdua), a la Gàl·lia Cisalpina, una ciutat rica i de moral severa que va patir les guerres civils dels anys 40 aC. Sant Jeroni (Chronicon) data la seva vida entre el 59 aC i el 17 dC; Livius.org i l’Enciclopèdia Catalana accepten aquestes dates, i la Britannica dona «59/64 aC» per al naixement. Va morir probablement a Pàdua.

No se sap res dels seus pares. La seva família no era senatorial i ell no va fer carrera política ni jurídica. Va tenir formació retòrica i filosòfica; potser no va estudiar a Grècia, i alguns errors en traduir Polibi apunten a un grec imperfecte. Va escriure diàlegs filosòfics, avui perduts (Sèn. Ep. 100,9). Va tenir un fill, a qui va escriure una carta sobre quins oradors llegir (Quint. X 1,39), i una filla casada amb el rètor L. Magi (Sèn. Contr. X praef. 2).

Apareix a Roma després d’Àccium (31 aC) i va concebre la seva obra probablement cap al 29 aC. A diferència de Virgili i Horaci, no va pertànyer al cercle de Mecenas ni va tenir protector: segurament vivia de mitjans propis. Amb August va tenir amistat. Segons Tàcit, va elogiar tant Pompeu que August l’anomenava «pompeià», neque id amicitiae eorum offecit (Ann. IV 34), cosa que es llegeix com una broma amistosa i com un senyal d’independència. Va animar el jove Claudi a escriure història (Suet. Claud. 41,1).

Al llibre I (19,3) esmenta el tancament del temple de Janus després d’Àccium per imperatore Caesare Augusto. El títol Augustus és del 27 aC i Livi no recull el tancament del 25 aC, per la qual cosa la crítica sol datar el llibre I entre el 27 i el 25 aC. Va ser famós en vida: Plini el Jove explica que un home de Gades va viatjar des de la fi del món només per veure’l (Ep. II 3,8).

Obres

Ab Urbe condita

Dades generals. El títol significa «Des de la fundació de la Ciutat». Tenia 142 llibres, des de l’arribada d’Enees i la fundació de Roma (753 aC, cronologia varroniana) fins a la mort de Drus el 9 aC. Livi la va escriure entre c. 29/27 aC i el 17 dC, uns tres llibres per any. La periocha del llibre 121 diu que aquest llibre es va publicar després de la mort d’August (14 dC).

Estructura. Livi va organitzar l’obra en blocs de cinc llibres (pèntades) i de deu (dècades). Els llibres VI i XXI tenen prefacis interns, i la tercera dècada és una unitat tancada sobre la Segona Guerra Púnica. La divisió en dècades com a unitat dels manuscrits és posterior; a l’edat mitjana es parla de la prima, la tertia i la quarta decas.

Llibres conservats. En queden 35: I-X i XXI-XLV, amb llacunes a XLI i XLIII-XLV. Els llibres XLI-XLV depenen d’un sol manuscrit, el còdex de Lorsch (Viena, ÖNB, Cod. 15, s. V), descobert el 1527 i editat a Basilea el 1531 amb prefaci d’Erasme.

Periochae. Els llibres perduts (XI-XX i XLVI-CXLII) es coneixen per les Periochae, resums de cada llibre del segle IV (falten les dels llibres 136 i 137); per l’epítom d’Oxirrinc, un papir del segle III amb resums dels llibres 37-40 i 48-55; i per citacions en altres autors.

Primera dècada (I-X): dels orígens a la conquesta d’Itàlia (fins al 293 aC). - I: d’Enees a la fi de la monarquia (509 aC). Ròmul i Rem, les sabines, Numa, els Horacis i Curiacis, Servi Tul·li, Tarquini el Superb i Lucrècia. - II: inicis de la República. Brut condemna els seus fills; Horaci Cocles; Muci Escèvola i Clèlia; la secessió de la plebs i Meneni Agripa; Coriolà. - III: Cincinnat; els decemvirs, les XII Taules i Virgínia. - IV: lluites entre patricis i plebeus (lex Canuleia), guerres amb Veïs i els volscs. - V: Camil pren Veïs; el saqueig gal de Roma (390 aC, cronologia varroniana) i vae victis; Camil, «segon fundador». - VI-X: reconstrucció, lleis Licínies-Sèxties, guerres samnites, Forques Caudines i batalla de Sentinum (295 aC).

Tercera dècada (XXI-XXX): la Segona Guerra Púnica (218-201 aC). S’obre amb la idea que és bellum maxime omnium memorabile quae unquam gesta sint (XXI 1,1). Conté el retrat d’Anníbal, Sagunt, el pas dels Alps, el Trasimè, Fabi Màxim Cunctator, Cannes (216 aC), Escipió a Hispània (Cartago Nova, 209), el Metaure (207) i Zama (202). Als llibres XXI-XXV el protagonista és Anníbal; als XXVI-XXX, Escipió.

Quarta i cinquena dècada (XXXI-XLV): l’expansió a Orient (201-167 aC). Segona Guerra Macedònica contra Filip V i proclamació de la llibertat de Grècia per Flaminí (196); el debat sobre la lex Oppia amb el discurs de Cató; la guerra contra Antíoc III; les Bacanals (186); la mort d’Anníbal; la Tercera Guerra Macedònica contra Perseu i Pidna (168).

El prefaci. Comença amb un inici d’hexàmetre, segons Quintilià (IX 4,74): Facturusne operae pretium sim (I pr. 1). Les seves idees són: 1. Modèstia de l’autor in tanta scriptorum turba (pr. 3). 2. Escriure li permet apartar-se dels mals que nostra tot per annos vidit aetas (pr. 5), les guerres civils. 3. Les llegendes anteriors a la fundació ni les afirma ni les refuta (pr. 6-7). 4. El lector s’ha de fixar en quae vita, qui mores fuerint en els temps en què es va formar l’imperi, i seguir després la decadència fins a haec tempora quibus nec vitia nostra nec remedia pati possumus (pr. 9). 5. La història ofereix exempla per imitar i per evitar (pr. 10). 6. Cap república no va ser més gran ni més rica en bons exemples, ni en cap no hi van entrar tan tard l’avaritia i la luxuria (pr. 11-12).

El prefaci encaixa amb la restauració moral d’August, però el seu to és pessimista.

Episodis cèlebres que es llegeixen al Batxillerat.

En el de Lucrècia, violada per Sext Tarquini, ella se suïcida i Brut jura expulsar els reis. Coriolà renuncia a atacar Roma davant la seva mare Vetúria i la seva esposa Volúmnia. Cincinnat és tret de l’arada per ser dictador, venç i deixa el càrrec.

Obres perdudes

Diàlegs «que no es poden classificar més com a filosofia que com a història» i llibres de filosofia (Sèn. Ep. 100,9), i una carta al seu fill en què li recomanava llegir Demòstenes i Ciceró (Quint. X 1,39).

Estil

Quintilià oposa la Sallustiana brevitas a la Livi lactea ubertas (X 1,32): una prosa abundant, fluida i clara. N’elogia la narració mirae iucunditatis clarissimique candoris i els discursos (X 1,101). El període és ampli i de tipus ciceronià, tot i que menys simètric, amb vocabulari poètic i arcaic, sobretot a la primera dècada, el to èpic de la qual recorda Enni i Virgili.

Livi organitza el relat en escenes, com una tragèdia: Lucrècia passa per un banquet, una nit, la confessió i el suïcidi, i acaba amb Brut traient el punyal. Fa servir discursos que caracteritzen qui parla, retrats amb antítesis de virtuts i vicis i frases lapidàries. Assenyala les diverses versions d’un fet i no garanteix les llegendes. Asini Pol·lió li va retreure una certa Patavinitas (Quint. VIII 1,3), el sentit exacte de la qual no es coneix.

Exemples: 1. Facturusne operae pretium sim si a primordio urbis res populi Romani perscripserim nec satis scio nec, si sciam, dicere ausim (I pr. 1). «Si faré quelcom que valgui la pena escrivint completa la història del poble romà des dels orígens de la ciutat, ni ho sé prou bé ni, si ho sabés, gosaria dir-ho.» Inici d’hexàmetre, modèstia i període llarg amb nec… nec. 2. has tantas viri virtutes ingentia vitia aequabant, inhumana crudelitas, perfidia plus quam Punica, nihil veri, nihil sancti, nullus deum metus, nullum ius iurandum, nulla religio (XXI 4,9). «Tan grans virtuts d’aquest home les igualaven vicis enormes: una crueltat inhumana, una perfídia més que púnica, res de veritat, res de sagrat, cap temor dels déus, cap jurament, cap escrúpol religiós.» Retrat d’Anníbal amb antítesi, al·literació (viri virtutes… vitia), anàfora i asíndeton. 3. Vincere scis, Hannibal; victoria uti nescis (XXII 51,4). «Saps vèncer, Anníbal; no saps aprofitar la victòria.» Paral·lelisme i antítesi scis / nescis i figura etimològica vincere / victoria.

Importància i influència

A Roma. L’obra va ser un clàssic en vida de l’autor i la història de referència de la República en època imperial; això va contribuir a la pèrdua dels analistes anteriors. Amb l’Eneida, les Odes romanes d’Horaci i els Fasti d’Ovidi, forma part de la reflexió augustal sobre els orígens i els valors romans (pietas, virtus, fides, pudicitia). La fan servir Lucà, Valeri Màxim, Flor i Tàcit.

Edat mitjana. Es llegia sobretot en resums (Flor, Periochae, Eutropi). Cap al 1383, per iniciativa de l’infant Joan (després Joan I), es va traduir al català, probablement per Guillem de Copons, a partir de la versió francesa de Pierre Bersuire. Segons l’Enciclopèdia Catalana, aquesta versió catalana va ser la base de la traducció castellana de Pero López de Ayala, impresa a Salamanca el 1497.

Renaixement. Petrarca va completar de la seva mà i va anotar un còdex de Livi del segle XII (British Library, Harley 2493) amb, entre d’altres, les dècades I i III; després el va anotar Lorenzo Valla. Maquiavel va escriure cap al 1513-1519 els Discorsi sopra la prima deca di Tito Livio (publicats el 1531), sobre la república, les institucions, la religió cívica i la virtut militar.

Literatura europea i art. Shakespeare va fer servir Ovidi i Livi com a fonts del poema The Rape of Lucrece (1594). Corneille va escriure la tragèdia Horace (1640). Jacques-Louis David va pintar Le Serment des Horaces (1784, Louvre); el jurament no és a Livi, és invenció del pintor. Botticelli, Ticià i Rembrandt van pintar Lucrècia. Benjamin Britten va estrenar a Glyndebourne l’òpera The Rape of Lucretia (1946).