Passa el ratolí per una paraula (o toca-la) per veure’n la morfologia.
Sed ego adulescentulus initio, sicuti plerique, studio ad rem publicam latus sum ibique mihi multa advorsa fuere. Nam pro pudore, pro abstinentia, pro virtute audacia, largitio, avaritia vigebant. Quae tametsi animus aspernabatur insolens malarum artium, tamen inter tanta vitia imbecilla aetas ambitione corrupta tenebatur.
Text: texto de Perseus Digital Library (PerseusDL, canonical-latinLit, phi0631.phi001.perseus-lat4). Adaptació: Només es canvia el punt i coma final de l’edició (després de tenebatur) per un punt, perquè s’omet la continuació (3, 5: ac me, cum ab reliquorum…). Es manté la grafia arcaica advorsa (= adversa).
Intenta traduir-lo i respondre les preguntes abans d’obrir les solucions.
Traducció
Però jo, al principi, quan era molt jove, com la majoria, em vaig veure arrossegat per l’afició a la política, i allà vaig tenir moltes contrarietats. Perquè en lloc del pudor, de la integritat i de la virtut, imperaven l’audàcia, el suborn i l’avarícia. I encara que el meu esperit, no avesat a les males pràctiques, rebutjava aquestes coses, tanmateix, enmig de vicis tan grans, la meva feble edat, corrompuda per l’ambició, es veia atrapada.
- Context: al pròleg de la Conjuració de Catilina, Sal·lusti recorda la seva pròpia carrera política (va ser tribú de la plebs, expulsat del senat i després governador d’Àfrica) per explicar per què la va abandonar i es va dedicar a escriure història.
- advorsa és grafia arcaica d’adversa, pròpia de l’estil de Sal·lusti; fuere és la desinència alternativa de perfet -ere (= fuerunt). mihi multa advorsa fuere: datiu possessiu amb sum, «vaig tenir moltes contrarietats».
- Quae: relatiu d’enllaç a l’inici d’oració (= et ea, «i aquestes coses»), CD d’aspernabatur. insolens malarum artium: l’adjectiu insolens («no avesat») porta un complement en genitiu.
Anàlisi sintàctica
Cada grup porta a sota la seva ratlla i la seva funció, i una fletxa que va al seu verb. Els requadres numerats són oracions subordinades: s’analitzen a sota, a la caixa amb el mateix número.
1Sed ego adulescentulus initio, sicuti plerique, studio ad rem publicam latus sum ibique mihi multa advorsa fuere.
1Dues oracions coordinades copulatives
Sal·lusti parla de si mateix: primer explica com va arribar a la política (latus sum, «vaig ser portat») i després, unit amb -que, què hi va trobar.
1aOración 1 pasiva
latus sum és el perfet passiu de fero: «vaig ser arrossegat». Per què? studio, per afició. On? ad rem publicam, a la política. adulescentulus diu com era el subjecte aleshores.
1a.1Sub. adverbial comparativaCC manera
sicuti, «com». El verb se sobreentén de la principal: sicuti plerique (lati sunt).
-que
1bOració 2
sum amb datiu possessiu: mihi … fuere, «vaig tenir». El que va tenir és el subjecte, multa advorsa, «moltes contrarietats».
2Nam pro pudore, pro abstinentia, pro virtute audacia, largitio, avaritia vigebant.
2Oració simple
Tres virtuts davant de tres vicis. pro + ablatiu, «en lloc de»; el subjecte són els tres vicis, sense conjunció entre ells.
3Quae tametsi animus aspernabatur insolens malarum artium, tamen inter tanta vitia imbecilla aetas ambitione corrupta tenebatur.
3Oració principal passiva
tametsi … tamen, «encara que… tanmateix». La principal: imbecilla aetas … tenebatur, «la meva feble edat es veia atrapada». corrupta concorda amb aetas i ambitione diu per què.
3.1Sub. adverbial concesiva (tametsi + ind.)CC concessiu
Subjecte, animus; verb deponent, aspernabatur, «rebutjava». Què? Quae, els vicis. insolens porta genitiu: «no avesat a les males arts».
Quae és un relatiu d’enllaç: «i aquestes coses».
Preguntes
Analitza morfològicament latus sum, fuere, vigebant, aspernabatur i corrupta.
Mostra la resposta
latus sum: de fero, fers, ferre, tuli, latum (irregular). 1a persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu, veu passiva (participi en nominatiu singular masculí + sum).
fuere: de sum, es, esse, fui. 3a persona del plural del pretèrit perfet d’indicatiu (desinència -ere = -erunt).
vigebant: de vigeo, -es, -ere, vigui (2a conjugació). 3a persona del plural del pretèrit imperfet d’indicatiu, veu activa.
aspernabatur: d’aspernor, -aris, -ari, aspernatus sum (deponent, 1a conjugació). 3a persona del singular del pretèrit imperfet d’indicatiu (forma passiva, significat actiu).
corrupta: de corrumpo, -is, -ere, corrupi, corruptum. Participi de perfet (passiu), nominatiu singular femení.Analitza sintàcticament Sed ego adulescentulus initio, sicuti plerique, studio ad rem publicam latus sum ibique mihi multa advorsa fuere.
Mostra la resposta
Dues oracions coordinades copulatives (-que a ibique); la primera porta una subordinada comparativa. Sed: conjunció adversativa que l’uneix al text anterior.
1a: ego, subjecte; adulescentulus, complement predicatiu del subjecte («quan era molt jove»); initio, CC de temps (ablatiu); studio, CC de causa («per afició»); ad rem publicam, CC de direcció («a la política»; publicam concorda amb rem); latus sum, verb en veu passiva.
sicuti plerique (lati sunt): subordinada adverbial comparativa amb el verb el·lidit; plerique, subjecte.
2a: ibi, CC de lloc; mihi, datiu possessiu; multa advorsa, subjecte (advorsa, adjectiu neutre substantivat, «contrarietats»; multa, concordat); fuere, verb (sum amb datiu possessiu: «vaig tenir»).Analitza sintàcticament Nam pro pudore, pro abstinentia, pro virtute audacia, largitio, avaritia vigebant.
Mostra la resposta
Oració simple, enllaçada amb l’anterior per Nam (conjunció explicativa). Subjecte: audacia, largitio, avaritia (tres nuclis en asíndeton); verb: vigebant. pro pudore, pro abstinentia, pro virtute: tres CC amb pro + ablatiu, amb valor de substitució («en lloc de»), repetits en anàfora. El text oposa tres virtuts a tres vicis.
Analitza sintàcticament Quae tametsi animus aspernabatur insolens malarum artium, tamen inter tanta vitia imbecilla aetas ambitione corrupta tenebatur.
Mostra la resposta
Oració composta: principal + subordinada adverbial concessiva.
Subordinada concessiva: tametsi + indicatiu (aspernabatur), amb tamen correlatiu a la principal. animus, subjecte; aspernabatur, verb deponent; Quae, CD (relatiu d’enllaç); insolens, adjectiu en funció de complement predicatiu (o aposició) d’animus; malarum artium, complement en genitiu d’insolens (malarum concorda amb artium).
Principal: imbecilla aetas, subjecte (imbecilla concorda amb aetas); tenebatur, verb en passiva; inter tanta vitia, CC de lloc en sentit figurat; corrupta, participi concordat amb aetas en funció de complement predicatiu; ambitione, ablatiu de causa o agent de cosa, complement de corrupta; tamen, adverbi.Quina funció tenen adulescentulus, mihi i corrupta? Què és Quae a l’inici de l’última oració i com es tradueix?
Mostra la resposta
adulescentulus: substantiu en nominatiu, complement predicatiu del subjecte ego («quan era molt jove»).
mihi: datiu possessiu amb el verb sum (mihi multa advorsa fuere = «vaig tenir moltes contrarietats»).
corrupta: participi de perfet concordat amb aetas (nominatiu singular femení), en funció de complement predicatiu; amb ambitione equival a una oració «que havia estat corrompuda per l’ambició».
Quae: relatiu d’enllaç (o de connexió): no introdueix una subordinada adjectiva, sinó que uneix l’oració a l’anterior i equival a un demostratiu amb conjunció (et ea); es refereix als vicis citats (audacia, largitio, avaritia) i es tradueix «i aquestes coses» o «aquestes coses».Lèxic: escriu dues paraules catalanes i dues de castellanes derivades d’aetas i de virtus, i explica l’evolució fonètica d’aetatem > cat. edat / cast. edad.
Mostra la resposta
aetas: cat. edat, coetani; cast. edad, coetáneo.
virtus: cat. virtut, virtuós; cast. virtud, virtuoso.
Evolució aetatem > edad: pèrdua de la -m final (aetate); el diftong ae monoftonga en e (etate); les dues -t- intervocàliques sonoritzen en d (edade); apòcope de la -e final després de d (edad).
En català, edat: les mateixes etapes, però la vocal final es perd sempre, i la d que queda en posició final s’ensordeix i s’escriu t.