Saltar al contenido
Castellano

Les oracions d’infinitiu

El subjecte en acusatiu, els tres temps de l’infinitiu i el «que» que el llatí no escriu.

Vídeo: aviat

Què és

L’oració d’infinitiu és una subordinada substantiva que té el verb en infinitiu i el subjecte en acusatiu. El llatí no fa servir cap conjunció: el «que» el poses tu en traduir. Fa gairebé sempre de complement directe d’un verb de llengua, de pensament o de percepció (dico, nuntio, puto, video, certior fio…), i de vegades de subjecte d’un verb impersonal (oportet, constat, necesse est…).

Ubi per exploratores Caesar certior factus est tres iam partes copiarum Helvetios id flumen traduxisse, quartam vero partem citra flumen Ararim reliquam esse…

Quan Cèsar va ser informat pels exploradors que els helvecis ja havien fet passar aquell riu a tres parts de les seves tropes, i que la quarta part havia quedat a aquest costat del riu Arar…

LatínCèsar, De bello Gallico I 12, 2

Aquí hi ha dues oracions d’infinitiu coordinades que depenen de certior factus est, «va ser informat»: Helvetios … traduxisse i quartam partem … reliquam esse.

Com reconèixer-la

  1. Busca un infinitiu que no depengui d’un verb com possum, volo o coepi (aquests porten infinitiu, però sense subjecte propi).
  2. Busca el seu subjecte en acusatiu. Si hi ha més d’un acusatiu, decideix pel sentit quin fa l’acció: a l’exemple, Helvetios és el subjecte, i partes i flumen són complements de traduxisse.
  3. Busca el verb introductor, que sol anar abans: dicit, nuntiatum est, certior factus est, ostendit, iubet…

Els temps de l’infinitiu

El temps de l’infinitiu no indica un moment fix, sinó la relació amb el verb principal:

InfinitiuRelacióExemple
PresentSimultaneïtatreliquam esse, «que quedava»
PerfetAnterioritattraduxisse, «que havien fet passar»
FuturPosterioritatprohibiturum (esse), «que impediria»

L’infinitiu futur és un participi en -urus amb esse, que sovint s’omet. A més, el subjecte reflexiu (se) es refereix al subjecte del verb principal:

Negat se more et exemplo populi Romani posse iter ulli per provinciam dare et, si vim facere conentur, prohibiturum ostendit.

Diu que ell, segons el costum i l’exemple del poble romà, no pot concedir a ningú el pas per la província, i deixa clar que, si intenten fer servir la força, els ho impedirà.

LatínCèsar, De bello Gallico I 8, 3

se és el subjecte de posse i es refereix a Cèsar. A prohibiturum (esse) hi falten l’esse i el subjecte se, que se sobreentenen.

Com a subjecte d’un impersonal

Amb oportet, constat, necesse est o una expressió com facile est, l’oració d’infinitiu fa de subjecte:

Damnatum poenam sequi oportebat, ut igni cremaretur.

Calia que, si era condemnat, el seguís el càstig de ser cremat a la foguera.

LatínCèsar, De bello Gallico I 4, 1

poenam és el subjecte de sequi, i damnatum, el complement directe: «que el càstig seguís el condemnat». Tota l’oració és el subjecte d’oportebat.

Amb verbs de voluntat

Amb iubeo i veto l’infinitiu expressa una ordre. Si l’infinitiu és passiu, es tradueix bé amb «que es» + subjuntiu:

Pontem, qui erat ad Genavam, iubet rescindi.

Ordena que es destrueixi el pont que hi havia al costat de Ginebra.

LatínCèsar, De bello Gallico I 7, 2

Com traduir-la

  • Que + indicatiu amb verbs de llengua, pensament o percepció: «va ser informat que havien fet passar…».
  • Que + subjuntiu amb verbs de voluntat o quan el verb principal va negat: «ordena que es destrueixi».
  • Infinitiu, quan el subjecte és el mateix en català: negat se posse, «diu no poder» (encara que sol quedar millor «diu que no pot»).

Ajusta els temps al passat si el verb principal és en passat: l’infinitiu present dona «que quedava» i el perfet, «que havien fet passar».

Errors freqüents a l’examen

  • Traduir el subjecte en acusatiu com a complement directe.
  • Traduir tots els infinitius com a presents i perdre l’anterioritat o la posterioritat.
  • No veure un infinitiu futur sense esse (prohibiturum).
  • Referir se o sibi a una altra persona que no sigui el subjecte del verb principal.

Practica

Localitza l’oració d’infinitiu, digues quin és el seu subjecte i quin temps té l’infinitiu, i tradueix-la. Després, obre la solució.

Tenet fama, cum fluitantem alveum, quo expositi erant pueri, tenuis in sicco aqua destituisset, lupam sitientem ex montibus qui circa sunt ad puerilem vagitum cursum flexisse.

Primer intenta traduir-lo tu.

LatínLivi, Ab urbe condita I 4, 6
Veure la solució

El verb introductor és tenet fama, «explica la tradició». L’oració d’infinitiu és lupam sitientem … cursum flexisse: el subjecte és lupam (amb el participi concertat sitientem), el complement directe és cursum i l’infinitiu flexisse és perfet, d’anterioritat. A dins hi ha un cum històric amb plusquamperfet (destituisset) i una relativa (quo expositi erant pueri).

Traducció: «Explica la tradició que, quan l’aigua, ja escassa, va deixar en sec la paneroleta que surava i on havien abandonat els nens, una lloba assedegada va baixar de les muntanyes del voltant i es va dirigir cap al plor dels petits».

En vols més? Al magatzem de textos tens oracions d’infinitiu a L’ambició d’Orgetòrix, El judici d’Orgetòrix, Cèsar corre cap a Ginebra i La lloba i els bessons.

← Cursos de sintaxi