Frases literàries

«Acabades aquestes operacions, parteix cap al territori dels edus.»

ExplicacióÉs el model més pur, el que veuràs desenes de vegades a Cèsar: his rebus (ablatiu) + confectis (participi de perfet en ablatiu que hi concorda). Cap de les dues paraules no depèn del verb ni d’una preposició, així que és un ablatiu absolut. El participi de perfet indica que l’acció és anterior: «acabades aquestes coses», «un cop acabat això». Compte amb el subjecte: no està expressat; és Cèsar, que ve de la frase anterior. I in Haeduos: amb noms de poble, in + acusatiu indica el territori on es va.

«Cèsar, després d’enviar al davant la cavalleria, el seguia amb totes les seves tropes.»

ExplicacióHi ha dos ablatius i només un és absolut. equitatu praemisso porta participi i no depèn de res: ablatiu absolut. omnibus copiis no té participi: és un ablatiu de companyia sense cum, molt habitual en el llenguatge militar («amb totes les seves tropes»). Per traduir amb naturalitat l’ablatiu absolut, quan qui fa l’acció del participi és el mateix subjecte de l’oració (Cèsar envia la cavalleria), el pots passar a activa: «després d’enviar al davant la cavalleria».

«Cèsar, un cop va haver fet travessar les legions, es va aturar al costat de la ciutat i va acampar tocant a la muralla.»

ExplicacióDues oracions coordinades per -que (enganxat a iuxta) amb un mateix subjecte, Caesar, i un ablatiu absolut al principi que afecta totes dues: legionibus transductis, «passades les legions (a l’altra banda del riu)». ad oppidum aquí no és direcció, sinó «al costat de», perquè constitit vol dir «es va aturar». castra posuit és l’expressió fixa per a «acampar».

«Fet això, tot es comunica ràpidament al cònsol per mitjà de missatgers.»

ExplicacióL’ablatiu absolut comença amb un relatiu, quibus, però no hi ha cap relativa: és un relatiu d’enllaç (= et his rebus), que uneix la frase amb l’anterior. Tradueix-lo com un demostratiu: «fet això». La principal és passiva: omnia (neutre plural) és el subjecte de declarantur, i el cònsol (Ciceró) va en datiu com a CI.

«Lliurada aquesta batalla, va marxar cap a Roma sense que ningú no li oposés resistència.»

ExplicacióDos ablatius absoluts en una frase curta, i cadascun amb un participi diferent. hac pugna pugnata (perfet: anterior) es refereix a la batalla de Cannes. nullo resistente (present: simultani) és «sense que ningú no resistís»: nullo fa de pronom, «ningú». Fixa’t també en Romam: els noms de ciutat indiquen la direcció en acusatiu sense preposició. profectus est és d’un deponent: forma passiva, significat actiu, «va marxar». El subjecte és Anníbal.

«La guerra es va allargar fins a un tercer any, essent cònsols Quint Fabi i Tit Quinti.»

ExplicacióAquí l’ablatiu absolut no té participi: és un ablatiu absolut nominal, amb un substantiu en lloc del participi. S’hi sobreentén «essent»: Q. Fabio et T. Quinctio consulibus, «essent cònsols Quint Fabi i Tit Quinti». És la fórmula amb què els romans dataven els anys, i Livi la fa servir constantment. L’altra dificultat és l’ordre: extractum … est és un perfet passiu partit, amb el subjecte bellum al mig.

«Mentre aquests combatien, un dels seus el va pujar a un cavall i, quan fugia, el van amagar els boscos.»

ExplicacióParla de la fugida d’Ambiòrix, i cal el context: his són els seus companys, que resistien la cavalleria romana, i illum és Ambiòrix. his pugnantibus porta participi de present: l’acció és simultània, «mentre aquests lluitaven». Hi ha dues oracions unides sense conjunció (asíndeton). A la segona, fugientem és un participi concertat amb un CD que no apareix (= eum), «a ell, mentre fugia». quidam ex suis, «un dels seus», és un subjecte amb complement partitiu.

«Acabada la guerra contra els germans, Cèsar va decidir per moltes raons que havia de travessar el Rin.»

ExplicacióL’ablatiu absolut és fàcil (Germanico bello confecto); el difícil ve després. multis de causis té la preposició al mig, cosa freqüent amb adjectius. statuit, «va decidir», introdueix una oració d’infinitiu amb una perifràstica passiva: Rhenum esse transeundum, «que el Rin havia de ser travessat». La persona que té l’obligació va en datiu (sibi, datiu agent). En català queda molt millor en activa: «que ell havia de travessar el Rin».

«Es va apoderar dels béns d’ella quan encara no havia mort, amagant el testament, perquè no se li escapés res.»

ExplicacióParla de la tia de Neró, a qui ell mateix va fer matar. defunctae és un participi en genitiu sense substantiu: se sobreentén «d’ella», i amb necdum vol dir «d’ella, que encara no havia mort». Funciona com a complement del nom de bona. L’ablatiu absolut, suppresso testamento, va després del verb i es tradueix millor com a manera: «amagant el testament». Acaba amb una final negativa: amb ne, quid equival a aliquid, «perquè no se li escapés res».

«Preparat tot això, Catilina no deixava d’aspirar al consolat per a l’any següent, amb l’esperança que, si era elegit, manegaria fàcilment Antoni al seu gust.»

ExplicacióComença amb un ablatiu absolut de manual, però després es complica. Primer, l’ortografia de Sal·lusti, que imita els antics: conparatis (= comparatis) i proxumum (= proximum). nihilo minus vol dir «no obstant això, de tota manera». sperans és un participi concertat amb Catilina que introdueix una oració d’infinitiu: se … usurum (esse), amb l’infinitiu de futur sense esse, cosa molt freqüent. utor regeix ablatiu: Antonio. A dins hi ha una condicional, si designatus foret (foret = esset), que depèn de l’infinitiu.

«Quan hi va arribar, ells van ser cridats a una entrevista.»

ExplicacióPrimer parany: eo no és l’ablatiu d’is, sinó l’adverbi «allà, cap allà» (a Òric, segons la frase anterior). Va davant de cum, però pertany a la subordinada: en llatí és molt normal avançar una paraula abans de la conjunció. cum + plusquamperfet de subjuntiu indica una acció anterior a la principal. Fixa’t en el canvi de subjecte: a la subordinada és Cèsar (omès), i a la principal, illi (els enemics). euocantur és un present històric passiu.

«Com que els enemics eren a prop, cadascú pel seu compte es trasllada dels camps a la ciutat.»

ExplicacióÉs el cum històric més senzill: imperfet de subjuntiu (adessent, d’adsum), acció simultània, i un matís causal claríssim: «com que els enemics eren a prop». A la principal, pro se quisque és singular («cadascú pel seu compte»), però el verb va en plural perquè es pensa en tots: és una concordança pel sentit. in urbem (cap a on) i ex agris (d’on): dos complements de lloc oposats.

«Després d’haver estat formats tot el dia, atents al combat, es van retirar davant la nit.»

ExplicacióPlusquamperfet de subjuntiu: l’acció de la subordinada és anterior. intenti és un predicatiu del subjecte (els romans), «atents». El parany és cessere: no és un infinitiu, sinó la terminació -ere del perfet (= cesserunt), molt freqüent a Livi. Si prens cessere per un infinitiu, la frase es queda sense verb principal. cedo regeix datiu: nocti, «davant la nit».

«Com que Diviciac li demanava aquestes coses a Cèsar amb moltes paraules i plorant, Cèsar li va agafar la mà dreta.»

ExplicacióUna altra vegada una paraula davant de cum que pertany a la subordinada: haec és el CD de peteret. Recorda-ho: el que va davant de cum gairebé sempre s’analitza dins la subordinada. flens és un participi de present concertat amb el subjecte (Diviciac), «plorant». peto construeix la persona a qui es demana amb a/ab: a Caesare, «a Cèsar».

«Quan Tuberó va arribar a l’Àfrica, va trobar a la província Ati Var amb el comandament.»

ExplicacióDos cum a la mateixa frase, perfecta per practicar. El primer va seguit d’un verb (uenisset): és conjunció. El segon va seguit d’un ablatiu (imperio): és preposició, «amb el comandament». El subjecte, Tubero, va davant de cum i serveix per a totes dues oracions. Aquí el valor temporal pesa més que el causal: «quan va arribar».

«Tot i que, quan oferia un sacrifici, se li va escapar la víctima, no va ajornar la marxa contra Escipió i Juba.»

ExplicacióEl cum històric també pot ser concessiu. Aquí ho diu el context: Suetoni explica que a Cèsar no l’aturava cap mal presagi. Així doncs, «tot i que se li va escapar la víctima». Compte amb hostia: no és «enemic» (hostis), sinó la víctima del sacrifici. immolanti és un participi en datiu sense substantiu: «a ell, que estava sacrificant», un datiu d’interès.

«Quan era a pocs dies de camí d’ells, li van arribar ambaixadors de part seva.»

ExplicacióComença amb un relatiu d’enllaç dins la subordinada: a quibus = ab eis (els germans), i depèn d’abesset. El subjecte d’abesset és Cèsar, que no apareix. iter és un acusatiu d’extensió, i paucorum dierum un genitiu de mesura: «ser a pocs dies de camí». A la principal, ab his torna a referir-se als germans. Traduir a quibus com «dels quals» a principi de frase sona malament: millor «d’ells».

«Quan se’n va adonar, va convocar un consell, hi va fer venir els centurions de tots els rangs i els va renyar amb duresa.»

ExplicacióUna construcció molt típica de Cèsar: un cum històric seguit de dos ablatius absoluts i, al final, el verb principal. Traduir-ho tot amb subordinades encadenades («quan…, convocat…, cridats…») queda feixuc. És millor convertir els ablatius absoluts en verbs coordinats: «va convocar…, hi va fer venir… i els va renyar». Al segon ablatiu absolut, el substantiu (centurionibus) és al final i porta al davant el seu complement (omnium ordinum).

«Com que l’envoltava la multitud de cada dia, encesa pel desordre, va manar arrestar un dels caps més destacats de les revoltes.»

ExplicacióEl subjecte de la principal és el cònsol Api Claudi i no apareix. A la subordinada, accensa és un participi concertat amb multitudo, i licentia és un ablatiu de causa, no un ablatiu absolut: no hi ha cap participi que hi concordi. iubeo es construeix amb oració d’infinitiu; aquí l’infinitiu és passiu (arripi, «ser arrestat») i el seu subjecte és unum … ducem. En català: «va manar arrestar-ne un».

«I com que havia intentat enverinar-la tres vegades i s’adonava que estava protegida amb antídots, va preparar un sostre enteixinat que, deixat anar per un mecanisme, s’ensorrés de nit sobre ella mentre dormia.»

ExplicacióNeró contra la seva mare, Agripina, que no apareix anomenada en cap moment. La subordinada té dos verbs coordinats amb -que i en temps diferents (temptasset, anterior; sentiret, simultani). sentiret porta una oració d’infinitiu amb esse sobreentès: (eam) praemunitam (esse). La relativa té el verb en subjuntiu perquè expressa finalitat: «un sostre que s’ensorrés». El parany és laxata machina: sembla un ablatiu absolut, però laxata és neutre plural i concorda amb quae (lacunaria); machina és un ablatiu instrumental. dormientem és un participi substantivat: «sobre ella mentre dormia».

«Sabí, després d’animar els seus, dona el senyal als qui l’estaven desitjant.»

Explicacióhortatus és el participi de perfet d’un deponent (hortor): forma passiva, però sentit actiu, «havent animat». Concorda amb Sabinus (nominatiu masculí singular), que és el subjecte de dat: per això és concertat i no absolut. Fixa’t que el participi conserva els seus complements de verb: suos és el seu CD. I de regal, un altre participi: cupientibus no té substantiu i vol dir «als qui ho desitjaven» (els soldats); és el CI.

«Ell mateix, després de trobar un temps favorable, va salpar poc després de mitjanit.»

Explicacióipse és Cèsar. nactus ve de nanciscor, «trobar, aconseguir», un altre deponent: «després de trobar». Concorda amb ipse i porta el seu propi CD, idoneam tempestatem. naues soluere és una expressió fixa: «salpar» (literalment, «deixar anar les naus»). A paulo post mediam noctem, post és preposició d’acusatiu i paulo un ablatiu de mesura: «poc després de mitjanit».

«Cèsar, després d’avançar des d’Àuxim, va recórrer tot el territori del Picè.»

ExplicacióLa dificultat és l’ordre. Auximo (ablatiu d’un nom de ciutat, sense preposició: «des d’Àuxim») no depèn de percurrit, sinó del participi progressus, encara que estiguin separats per Caesar. Quan un complement no encaixa amb el verb principal, prova-ho amb el participi. progressus, de progredior, concorda amb Caesar: «després d’avançar».

«El gal, tement el perill, llança la javelina, tal com se li havia ordenat.»

ExplicacióUn genet gal porta una carta de Cèsar al campament assetjat de Ciceró, lligada a una javelina. ueritus (d’uereor) és participi de perfet, però amb els verbs de sentiment es tradueix millor com a simultani: «tement». ut erat praeceptum és ut amb indicatiu: no és final ni completiva, sinó comparativa, «tal com se li havia ordenat».

«Al prefecte Burre, després de prometre-li un remei per a la gola, li va enviar verí.»

ExplicacióEl subjecte, Neró, no apareix. pollicitus (de polliceor, deponent) hi concorda: «després de prometre». El datiu Burro praefecto serveix alhora per al participi i per al verb principal: li va prometre el remei i li va enviar el verí. Suetoni juga amb l’oposició remedium / toxicum; a la traducció convé mantenir-la.

«Rebuts els ostatges, torna a portar l’exèrcit al mar i troba les naus reparades.»

ExplicacióUna frase per comparar les dues construccions. obsidibus acceptis és en ablatiu i no depèn de res: ablatiu absolut. refectas és en acusatiu i concorda amb naues, el CD d’inuenit: participi concertat (aquí, predicatiu del CD: «les va trobar reparades»). Les dues oracions van unides sense conjunció.

«Així doncs, pensant que la ciutat s’estava afeblint amb la inactivitat, buscava per totes bandes un pretext per provocar una guerra.»

ExplicacióParla de Tul·le Hostili. ratus (de reor, «pensar») és un participi concertat amb el subjecte omès, i com que és un verb de pensament porta la seva pròpia oració d’infinitiu: ciuitatem senescere. Tot això va al davant, i igitur s’ha ficat al mig tot i que és el nexe de l’oració principal. otio és un ablatiu de causa. excitandi belli és un gerundiu en genitiu: «de provocar la guerra».

«El cònsol, tement revifar el combat si pressionava massa, va donar el senyal de retirada.»

Explicaciómetuens és un participi de present concertat amb consul. Com que és un verb de temor, porta una completiva amb ne, i aquí hi ha el parany: després d’un verb de temor, ne es tradueix «que» (afirmatiu), no «que no». instando és un gerundi en ablatiu amb valor gairebé condicional: «si pressionava». receptui és un datiu de finalitat: signum receptui dare, «donar el senyal de retirada».

«Després, sortint per la porta principal dreta amb els triaris, ataca de sobte els enemics, que estaven pendents de la palissada.»

ExplicacióDos participis concertats amb paraules diferents. intentos concorda amb hostes (CD): «els enemics, atents a la palissada». egressus concorda amb el subjecte, el llegat Fabi: «després de sortir». A dextra principali hi falta el substantiu: se sobreentén porta, la porta principal dreta del campament, i l’ablatiu indica per on surt. Davant d’adjectius femenins sense substantiu, pensa en porta, uia o manu.

«Així, atacant per tres bandes, va encerclar el campament i, com que pressionava per tot arreu, va desallotjar de la palissada els volscs, que no aguantaven l’atac.»

ExplicacióDues oracions coordinades per et amb un mateix subjecte, el cònsol. A la primera, adortus (d’adorior) concorda amb el subjecte. A la segona hi ha un cum històric (instaret) i un altre participi, sustinentes, que concorda amb Volscos (el CD) i porta el seu propi CD, impetum: «els volscs, que no aguantaven l’atac». uallo és un ablatiu de separació, «de la palissada».

«Els morts eren força més nombrosos que els presoners, i els presoners els van degollar per tot arreu.»

ExplicacióTres participis sense substantiu: caesi, «els morts» (subjecte); capti, «els capturats» (segon terme de la comparació amb plures … quam); i captos, una altra vegada «els capturats», ara com a CD. Tradueix-los amb un substantiu o amb «els qui…». et … et uneix les dues oracions. El subjecte de trucidauerunt són els romans, que no apareixen.

«Amb la mateixa recerca de popularitat va fer tornar els condemnats i els desterrats.»

ExplicacióFrase molt curta per veure la idea: damnatos i relegatosque són participis de perfet en acusatiu sense substantiu, i junts formen el CD de restituit. «Els condemnats i els desterrats». El subjecte és Calígula, i pari popularitate és un ablatiu de manera: «amb el mateix afany de popularitat».

«Ni als malalts ni als ferits no se’ls dona la possibilitat de descansar.»

ExplicacióDurant el setge del campament de Ciceró, ningú no descansa. aegris (adjectiu) i uulneratis (participi) van sense substantiu i en datiu: «als malalts, als ferits». Són el CI de datur. La repetició de non subratlla que no se’n lliurava ningú. facultas quietis és el subjecte de la passiva: «la possibilitat de descans».

«Es va prohibir que els parents portessin dol pels condemnats a mort.»

Explicacióinterdictum és un perfet passiu impersonal amb est sobreentès: «es va prohibir». El que es prohibeix va en una completiva amb ne. Dins d’aquesta, damnatos és un participi substantivat, «els condemnats», i capite un ablatiu que indica la pena: capite damnare, «condemnar a mort». Compte amb l’ordre: el subjecte de la completiva, propinqui, va darrere del CD.

«I, després de dirigir-se igualment a l’altra ala per arengar els soldats, se’ls va trobar ja combatent.»

ExplicacióBatalla contra els nervis: Cèsar va d’una ala a l’altra per arengar els seus homes. pugnantibus és un participi de present en datiu sense substantiu, «als qui combatien»: occurro regeix datiu. A més, profectus és un participi concertat amb el subjecte (Cèsar), i cohortandi causa, un gerundi amb causa que expressa finalitat: «per arengar».

«Després, perseguint com a vencedors els qui havien estat rebutjats, van fer una gran matança.»

Explicaciórepulsos no porta substantiu: «els rebutjats». És el CD d’insecuti, que al seu torn és un participi de deponent concertat amb el subjecte (els romans). uictores sembla un participi, però és un substantiu que funciona com a predicatiu: «com a vencedors». caedem edere és «fer una matança»; fixa’t que ingentem i caedem van separats pel verb.

«I l’exèrcit hauria estat aniquilat si els boscos no haguessin amagat els qui fugien.»

Explicaciófugientes és el CD, «els qui fugien», i siluae és el subjecte (nominatiu plural, no genitiu). La resta és una condicional irreal de passat: foret = esset, així que deletus foret = deletus esset, «hauria estat aniquilat», i ni = nisi. Si confons siluae amb un genitiu, la frase es queda sense subjecte.

«Per això, qualsevol reforç que s’hi enviava, encomanat per la por dels qui fugien, augmentava el terror i el perill.»

ExplicacióLa frase comença amb una relativa sense antecedent (quodcumque … subsidio) que després es reprèn amb id, el veritable subjecte d’augebat. subsidio és un datiu de finalitat, «com a reforç». corruptum és un participi concertat amb id. fugientium és el participi substantivat, en genitiu: «la por dels qui fugien». Analitza primer el que és senzill, id … augebat, i després ves afegint peces.

«Perquè havia abandonat el costum d’escorcollar els qui venien a saludar-lo quan encara durava la guerra civil.»

Explicaciósalutantes són «els qui saludaven», és a dir, els qui anaven cada matí a saludar l’emperador. És el CD del gerundi scrutandi, «d’escorcollar», que complementa consuetudinem. Al final hi ha un ablatiu absolut de present: manente adhuc bello ciuili, «durant encara la guerra civil». La dada històrica explica el nam: Vespasià era confiat fins i tot en temps perillosos.

«Perquè no va negar res als qui li demanaven, i fins i tot els animava per iniciativa pròpia a demanar el que volguessin.»

Explicaciópetentibus, «als qui demanaven», és un participi substantivat en datiu (CI de negauit). La segona oració, unida per et, és més difícil. adhortatus est porta una completiva amb ut + subjuntiu («que demanessin»), i dins d’aquesta hi ha una relativa sense antecedent, quae uellent, «el que volguessin», que fa de CD. ultro vol dir «espontàniament, sense que l’hi demanessin».

«Ordena destruir el pont que hi havia al costat de Ginebra.»

Explicacióiubeo es construeix amb oració d’infinitiu. Aquí l’infinitiu és passiu (rescindi, «ser destruït») i el seu subjecte en acusatiu és pontem: literalment, «ordena que el pont sigui destruït». En català queda millor en activa: «ordena destruir el pont». Al mig hi ha una relativa que complementa pontem.

«Ordena que es lliurin les armes i que se li presentin els caps.»

ExplicacióLa rendició d’Alèsia en sis paraules. Dues oracions d’infinitiu passiu, sense conjunció, depenen de iubet: arma tradi i principes produci. Cadascuna té el seu subjecte en acusatiu (arma, neutre plural; principes). En català les pots traduir amb «que» + subjuntiu o amb infinitiu actiu: «ordena lliurar les armes i presentar-li els caps».

«A la nit es va anunciar a la ciutat que l’exèrcit sabí havia arribat, saquejant, fins al riu Anió.»

Explicaciónuntiatum est és impersonal («es va anunciar»), així que l’oració d’infinitiu no és CD sinó subjecte. El subjecte de l’infinitiu és exercitum Sabinum, en acusatiu. peruenisse és un infinitiu de perfet: l’arribada és anterior a l’anunci, per això «havia arribat». praedabundum, «saquejant», és un predicatiu.

«Diuen que ni tan sols va dormir en un llit que no fos baix i cobert amb senzillesa.»

Explicacióaiunt, «diuen», introdueix l’oració d’infinitiu, però el seu subjecte (eum, August) no apareix: Suetoni l’omet sovint quan és clar pel context. cubuisse és infinitiu de perfet, «que va dormir». ne … quidem tanca la paraula que es destaca: «ni tan sols en un llit». toro és un ablatiu de lloc sense preposició, i humili i instrato hi concorden.

«Que van existir els Horacis i els Curiacis és cosa ben sabuda, i gairebé no hi ha cap altre fet antic més famós.»

Explicacióconstat, «consta, és sabut», és impersonal: l’oració d’infinitiu és el seu subjecte. Horatios Curiatiosque és el subjecte en acusatiu de fuisse, que aquí vol dir «existir». Tradueix-lo amb «que»: «és sabut que van existir…». La segona oració, unida per nec, és una copulativa normal amb un comparatiu, nobilior.

«Els senadors, animats, creien que l’Estat havia quedat restablert.»

ExplicacióDos paranys en molt poc espai. El primer: hi falta esse. restitutam és en realitat restitutam esse, un infinitiu de perfet passiu, i Livi omet esse molt sovint. El segon: el subjecte de l’infinitiu, rem publicam, va al final, darrere del verb principal. erecti és un predicatiu de patres: «animats, esperançats».

«Altres expliquen que Latí, vençut en batalla, va fer la pau amb Enees i després hi va emparentar.»

ExplicacióEl verb principal és al final: tradunt, «expliquen», amb alii com a subjecte. Tota la resta és una oració d’infinitiu. El seu subjecte és Latinum, que porta un participi concertat (uictum) amb el seu propi complement (proelio). iunxisse té dos CD: pacem i adfinitatem. «Unir la pau» i «unir el parentiu» es tradueixen amb dos verbs diferents en català: «va fer la pau» i «hi va emparentar».

«Comuniquen a Afrani que uns grans combois de queviures que es dirigien cap a Cèsar s’havien aturat al costat del riu.»

Explicaciónuntiatur és impersonal i l’oració d’infinitiu és el seu subjecte; Afranio és el CI. Dins l’oració d’infinitiu s’hi ha ficat una relativa en indicatiu, qui iter habebant ad Caesarem, que complementa el subjecte magnos commeatus. Tapa-la mentalment i veuràs l’esquelet: magnos commeatus … ad flumen constitisse. constitisse és infinitiu de perfet: anterior, «s’havien aturat».

«Perquè, tot i que les tauletes ja estaven escrites i preparades, va dir que no es comprometria a allò que no podria complir.»

ExplicacióAugust es nega a pronunciar els vots per als cinc anys següents, perquè pressent que morirà. nego vol dir «dir que no»: se negauit suscepturum (esse), «va dir que ell no assumiria». Fixa’t en tres coses. L’infinitiu de futur va sense esse. Hi ha un ablatiu absolut introduït per quanquam, cosa rara a Cèsar però habitual a Suetoni («tot i que les tauletes ja estaven escrites»). I la relativa sense antecedent quae non esset soluturus va en subjuntiu perquè és en estil indirecte.

«A més, quan Calígula va consultar sobre el seu horòscop, l’astròleg Sul·la li va assegurar que s’acostava una mort seguríssima.»

ExplicacióComença amb un participi substantivat en datiu, consulenti, «al qui consultava» (Calígula), que porta el seu complement de genitura sua. És el CI d’affirmauit. Parany de vocabulari: mathematicus a Suetoni no és un matemàtic, sinó un astròleg. affirmauit introdueix l’oració d’infinitiu certissimam necem appropinquare, amb el subjecte en acusatiu i l’infinitiu de present (simultani: «que s’acostava»).

«Ell, deixant passar tres dies, va començar a perseguir-los amb totes les seves tropes.»

Explicaciócoepit porta un infinitiu amb el mateix subjecte: «va començar a perseguir». Compte amb sequi: sembla un infinitiu passiu, però sequor és deponent, així que el seu significat és actiu. El seu CD és eos (els helvecis). triduo intermisso és un ablatiu absolut: «deixant passar tres dies».

«Entaulat el combat, els enemics no van poder suportar més temps l’atac dels nostres soldats i van fugir.»

Explicaciópossum + infinitiu: ferre non potuerunt, «no van poder suportar». El CD impetum (amb el seu complement nostrorum militum) no depèn de potuerunt, sinó de l’infinitiu ferre. diutius és el comparatiu de l’adverbi diu: «més temps». terga uertere, «girar l’esquena», és la manera habitual de dir «fugir».

«Aquests no podien ni dissimular l’expressió del rostre ni, de vegades, contenir les llàgrimes.»

ExplicacióEl pànic de l’exèrcit abans d’enfrontar-se a Ariovist. poterant porta dos infinitius coordinats per neque … neque, cadascun amb el seu CD: uultum fingere i lacrimas tenere. fingere aquí és «compondre, dissimular», no «fingir». Els infinitius comparteixen el subjecte, hi: és un infinitiu concertat.

«La plebs, irritada, no va voler assistir als comicis consulars.»

Explicaciónolo + infinitiu: interesse noluit, «no va voler assistir». El datiu consularibus comitiis no depèn de noluit, sinó d’intersum, que regeix datiu («ser present a»). irata és un predicatiu del subjecte: «la plebs, irritada…».

«Alguns, abandonant els cavalls, intenten travessar el fossat i saltar el mur de pedra.»

Explicacióconor («intentar») + dos infinitius coordinats per et, cadascun amb el seu CD (fossam, maceriam). El subjecte, nonnulli, és el mateix per a conantur i per als infinitius. relictis equis és un ablatiu absolut: «abandonats els cavalls».

«Així doncs, sense gosar ni quedar-se ni passar-se obertament a l’enemic, es va acostant a poc a poc a les muntanyes.»

ExplicacióMeci Fufeci, el cap albà, traeix Roma a mitges. Els infinitius manere i transire no depenen del verb principal, sinó del participi ausus (d’audeo): «sense gosar ni quedar-se ni passar-se». Un participi també pot portar infinitius concertats. transire té aquí el sentit de «passar-se a l’enemic».

«Perquè no solament no va voler vèncer, com l’exèrcit de Fabi, sinó que va voler ser vençut.»

ExplicacióL’exèrcit d’Api Claudi odia tant el seu general que prefereix perdre. Tot l’efecte és en el contrast entre l’infinitiu actiu uincere («vèncer») i el passiu uinci («ser vençut»): fixa’t bé en la veu. non tantum … sed és «no solament… sinó». ut Fabianus exercitus és una comparativa amb el verb sobreentès: «com (no va voler vèncer) l’exèrcit de Fabi».

«I, per no arriscar-se a una errada de memòria ni perdre temps aprenent-ho de memòria, va prendre el costum de llegir-ho tot.»

ExplicacióAugust i els seus discursos. L’esquelet és instituit recitare omnia: instituo + infinitiu, «prendre el costum de». Al davant hi ha una final negativa amb dos verbs: ne … adiret aut … absumeret, «per no córrer… ni perdre…». in ediscendo és un gerundi en ablatiu, «en aprendre de memòria». recitare aquí és «llegir en veu alta».

«Per aquests mèrits, és fàcil calcular com n’era d’estimat.»

ExplicacióAquí l’infinitiu funciona com a subjecte: aestimare facile est, «calcular és fàcil». El CD d’aestimare és una interrogativa indirecta amb el verb en subjuntiu: quanto opere dilectus sit, «com n’era d’estimat». I al principi, pro quibus meritis és un relatiu d’enllaç (= pro his meritis): «per aquests mèrits».

«També es disposava a envoltar la ciutat amb una muralla de pedra quan la guerra sabina va interrompre els seus projectes.»

ExplicacióTarquini Prisc. paro + infinitiu és «disposar-se a»: circumdare urbem parabat. L’ablatiu muro lapideo depèn de l’infinitiu («envoltar amb una muralla»). La segona part és un cum invers amb indicatiu: el que és important va a l’oració de cum («quan de sobte…»). coeptis és un participi substantivat en datiu, règim d’interuenio: «el que havia començat».

«Cèsar va donar permís per marxar als qui havia retingut al campament.»

ExplicacióExemple perfecte de la regla del relatiu. L’antecedent, iis, és en datiu perquè és el CI de fecit. El relatiu quos hi concorda en gènere i nombre (masculí plural), però va en acusatiu perquè dins la relativa és el CD de retinuerat. discedendi potestatem facere és «donar permís per marxar»; discedendi és un gerundi en genitiu.

«Cèsar, per les raons que he esmentat, havia decidit travessar el Rin.»

ExplicacióL’antecedent és causis (ablatiu amb de, «per aquestes raons»). quas és femení plural com causis, però va en acusatiu perquè és el CD de commemoraui. Fixa’t en la primera persona: és Cèsar narrador, que parla de si mateix en tercera persona («Caesar») però es refereix al que ha explicat com «he esmentat». decreuerat porta un infinitiu concertat: Rhenum transire.

«Després, les dues legions que s’havien reclutat més recentment tancaven tota la columna i protegien els bagatges.»

ExplicacióL’antecedent legiones és el subjecte de la principal, i el relatiu quae també és subjecte, però d’una passiva: «que havien estat reclutades». La relativa va enganxada al seu antecedent, com un adjectiu. Al final hi ha un doble datiu: praesidio impedimentis esse, «servir de protecció als bagatges».

«Aquell espectacle, que havia aterrit els soldats, no va espantar gens els cavalls.»

ExplicacióEl parany és l’ordre: l’antecedent, species, apareix després de la relativa, entre aquesta i el verb. Per trobar-lo, busca un nom femení singular que concordi amb quae i amb ea. militem és un singular col·lectiu, «la tropa». nihil funciona com a adverbi: «gens».

«L’ordre i el resum del que va fer tot seguit són els següents.»

ExplicacióL’antecedent és rerum, en genitiu perquè és complement del nom d’ordo et summa. quas, femení plural com rerum, va en acusatiu perquè és el CD de gessit: res gerere és «dur a terme gestes». sic se habent és una expressió fixa: «són així, són els següents».

«I en els nou anys en què va tenir el comandament va fer, més o menys, el següent.»

ExplicacióCèsar a la Gàl·lia. L’antecedent, annis, és un ablatiu de temps («en nou anys»), i el relatiu quibus també ho és dins la relativa («en què»). En aquest cas coincideixen cas i funció. El CD de gessit, haec, va al final i anuncia el que ve: «el següent».

«A trenc d’alba, confirmada la notícia pels exploradors, va enviar al davant tota la cavalleria perquè endarrerís la rereguarda enemiga.»

ExplicacióLa relativa té el verb en subjuntiu (moraretur), i això és una pista: no descriu la cavalleria, sinó que expressa per a què l’envien. És una relativa amb valor final i es tradueix millor amb «perquè». Abans hi ha un ablatiu absolut amb complement agent: confirmata re ab exploratoribus. nouissimum agmen no és «la columna més nova», sinó «la rereguarda».

«Els genets van perseguir els altres i només en van deixar amb vida uns pocs, que havien aconseguit escapar en la fugida.»

ExplicacióPrimer cal ordenar la frase: equites és el subjecte (nominatiu), no el CD; reliquos (els enemics restants) és el CD del participi consectati. L’antecedent de la relativa és paucos, CD de reliquerunt. Compte també amb el vocabulari: reliquos (de reliquus, «restant») i reliquerunt (de relinquo, «deixar») s’assemblen molt i no tenen res a veure.

«Als deu dies d’haver començat a carretejar la fusta, acabada tota l’obra, l’exèrcit travessa el riu.»

ExplicacióEl famós pont sobre el Rin. diebus decem és un ablatiu de temps, i la relativa quibus … indica des de quan es compta: «en els deu dies des que…». Fixa’t en coepta erat comportari: amb un infinitiu passiu, coepi també es posa en passiva («havia estat començada a ser carretejada»), i en català ho diem en activa. Després hi ha un ablatiu absolut, omni opere effecto, i traducitur, passiva de traduco, «fer passar».

«La forma més suau de reprensió era lliurar-los en persona unes tauletes, perquè les llegissin en silenci i allà mateix.»

ExplicacióAugust passant revista als cavallers. La principal és copulativa: genus … fuit traditio, «la forma… era el lliurament». pugillarium («d’unes tauletes») és l’antecedent, i quos hi concorda. La relativa va en subjuntiu perquè expressa finalitat («perquè les llegissin»). taciti és un predicatiu del subjecte (els cavallers renyats), i coram aquí és adverbi: «en persona».

«Els qui eren a la flota s’afanyaven a partir.»

ExplicacióEl model més senzill. qui no té antecedent: se sobreentén ii, «els qui». Tota la relativa (qui in classe erant) funciona com un substantiu i és el subjecte de properabant. A més, properabant porta un infinitiu concertat, proficisci (deponent: sentit actiu, «partir»).

«Els volscs que van poder escapar es dirigeixen a Àntium.»

Explicacióqui sense antecedent és el subjecte de petunt, i porta un genitiu partitiu: qui Volscorum, «els dels volscs que…». En català queda millor «els volscs que…». Antium és un acusatiu de direcció sense preposició, perquè és nom de ciutat. petunt és present històric.

«Introduït a la cúria, va exposar el que havia passat.»

Explicacióquae és neutre plural i no té antecedent: equival a ea quae, «allò que». La relativa sencera és el CD d’exposuit. El subjecte, un informador que va al senat, no apareix; introductus és un participi concertat amb ell. Recorda: un quae o un quod neutre sense antecedent gairebé sempre es tradueix «allò que».

«Els qui vivien més a prop de l’Oceà es van amagar a les illes que solen formar les marees.»

ExplicacióDues relatives dels dos tipus a la mateixa frase. La primera, qui … fuerunt, no té antecedent, i la reprèn després el demostratiu hi. La segona, quas …, sí que en té: insulis. proximi regeix datiu (Oceano). consuerunt és la forma contreta de consueuerunt: perfet amb valor de present, «solen».

«Prometen que faran el que els ordeni.»

ExplicacióEls arverns es rendeixen a Cèsar. quae imperaret no té antecedent: «el que (ell) ordenés». És el CD de facturos, encara que vagi al davant de tot. polliceor porta oració d’infinitiu de futur: se facturos (esse), «que ells faran». La relativa va en subjuntiu perquè forma part del que diuen (estil indirecte).

«Els qui es mantenen casts durant més temps reben entre els seus els elogis més grans.»

ExplicacióCèsar descriu els costums dels germans. qui … permanserunt és el subjecte de ferunt: «els qui s’han mantingut». El perfet té aquí valor general i en català va millor en present. impuberes és un predicatiu. laudem ferre és «obtenir elogi», i maximam va separat de laudem.

«Els qui ho havien vist, creient que era el que havien sentit dir al rei, lluiten amb més ardor.»

ExplicacióTul·le Hostili crida als seus soldats que els albans es retiren per ordre seva. Hi ha dues relatives. qui uiderant no té antecedent i és el subjecte de pugnant. quod ab rege auditum erat sí que té antecedent, el pronom id. rati és el participi de reor, concertat amb el subjecte, amb una oració d’infinitiu abreujada: id (esse). eo acrius és «amb tant més ardor».

«(He sentit dir) que el qui no sap ni decidir per si mateix ni obeir un altre és de l’enginy més baix.»

ExplicacióMinuci cita una dita davant dels seus soldats, en estil indirecte, i per això la principal és una oració d’infinitiu (eum … esse) i la relativa va en subjuntiu (sciat). La relativa no té antecedent i la reprèn eum. sciat porta dos infinitius concertats, consulere i parere (aquest amb datiu: alteri). extremi ingenii és un genitiu de qualitat.

«Els qui havien fugit després de la presa d’Avàric, s’encarrega d’armar-los i vestir-los.»

ExplicacióVercingetòrix reorganitza els seus homes. La relativa sense antecedent no és subjecte, sinó CD: equival a eos qui, «els qui». curo + gerundiu en acusatiu indica que algú s’encarrega que es faci alguna cosa: armandos uestiendosque curat, «s’encarrega que siguin armats i vestits». Dins la relativa hi ha un ablatiu absolut, Auarico expugnato.

«I aquells per l’afició als quals es deixava portar, els va afavorir tots fins a la bogeria.»

ExplicacióCalígula i els seus favorits dels espectacles. La relativa va al davant i no té antecedent; la reprèn després omnibus, en datiu perquè faueo regeix datiu. El relatiu és en genitiu (quorum studio, «per l’afició als quals») i el verb en subjuntiu, amb un matís generalitzador: «qualssevol pels quals sentís afició». ad insaniam, «fins a la bogeria».

«Aquesta maniobra va ser de gran utilitat per als nostres.»

ExplicacióUna frase comença amb quae i, tanmateix, no hi ha cap oració de relatiu: el verb fuit és el principal. És un relatiu d’enllaç, que equival a et ea res o haec res, i es tradueix amb un demostratiu: «aquesta maniobra». A més, hi ha un doble datiu, magno usui nostris: «de gran utilitat per als nostres».

«Amb això es va precipitar la secessió.»

ExplicacióLa fórmula quo facto apareix constantment als historiadors. És un ablatiu absolut el «subjecte» del qual és un relatiu d’enllaç: quo = eo («fet això»). Es refereix al que s’acaba d’explicar (els cònsols treuen les legions de la ciutat). maturata est és passiva: «es va accelerar, es va precipitar».

«Quan li van portar els ostatges, els va acollir sota la seva protecció.»

Explicacióquibus remet als ostatges que Cèsar acaba d’exigir als morins (frase anterior). Amb adductis forma un ablatiu absolut: «portats aquests». El CD eos són els morins, no els ostatges, així que cal mirar el context per saber a qui es refereix cada pronom. in fidem recipere és «acollir sota la seva protecció».

«Quan li van comunicar això, Cèsar va enviar tota la cavalleria del campament en ajuda dels seus.»

Explicacióqua re nuntiata: relatiu d’enllaç dins un ablatiu absolut, «comunicat això». És gairebé una crossa de Cèsar per començar un nou moviment. A la principal hi ha un altre doble datiu: suis auxilio, «en ajuda dels seus» (literalment, «com a ajuda per als seus»).

«Amb aquestes coses els va fer totalment lleials a ell i valentíssims.»

ExplicacióCèsar i els seus soldats. quibus rebus = his rebus, un ablatiu de mitjà que resumeix tot l’anterior: «amb aquestes coses, amb aquest tracte». reddo amb dos acusatius vol dir «fer, tornar (algú) d’una manera»: el CD (eos, els soldats) no apareix, i deuotissimos i fortissimos en són els predicatius. sibi depèn de deuotissimos.

«Els nostres soldats, amb les forces intactes, els van atrapar i en van matar un gran nombre.»

Explicacióquos no introdueix una relativa: és el CD del participi consecuti i remet als enemics que fugien. Tradueix-lo com «aquests, ells». integris uiribus és un ablatiu de manera que també es podria prendre per absolut («amb les forces intactes»). consecuti (de consequor) concorda amb milites nostri.

«Els respon amb generositat quan li demanen la pau i la seva amistat, i ordena que li portin ostatges.»

Explicacióquibus remet als ambaixadors que acaben d’arribar. Va en datiu perquè és el CI de respondet, i hi concorda el participi petentibus, que porta el seu propi CD: pacem atque amicitiam. Literalment, «a aquests, que demanaven la pau…». La segona oració, unida per -que, té iubet + infinitiu passiu: obsides adduci, «que siguin portats ostatges».

«Quan els qui viuen més a prop del Rin es van adonar que estaven aterrits, els van perseguir i en van matar un gran nombre.»

ExplicacióUna frase amb capes. quos és un relatiu d’enllaç (= eos, els sueus que fugien) i és dins la subordinada d’ubi. Dins aquesta temporal hi ha a més una relativa sense antecedent, qui … incolunt, que n’és el subjecte. perterritos és un predicatiu de quos amb esse sobreentès: «es van adonar que ells estaven aterrits». El verb principal és occiderunt, amb insecuti com a participi concertat.

«Consta que, tan aviat com va deixar el càrrec, va ser condemnat i executat.»

ExplicacióEspuri Cassi, acusat d’aspirar a la monarquia. quem és un relatiu d’enllaç (= eum) i és el subjecte en acusatiu d’una oració d’infinitiu amb esse sobreentès: damnatum necatumque (esse). Tot depèn de constat, «és sabut». Al mig hi ha una temporal, ubi primum magistratu abiit, «tan aviat com va deixar el càrrec». magistratu és un ablatiu de separació.

«Convocats els comicis, en el moment oportú va enviar lluny els nois, de cacera.»

ExplicacióTarquini Prisc aparta els fills del rei per fer-se amb el tron. quibus remet als comicis de la frase anterior (comitia és neutre plural): quibus indictis = «convocats aquests». uenatum és un supí en acusatiu amb verb de moviment: expressa finalitat, «a caçar». sub tempus és «cap al moment (dels comicis)».

«Quan es va patir aquesta derrota, ja eren cònsols Gai Horaci i Tit Meneni.»

ExplicacióAmb indicatiu (accepta est), cum indica només el moment: «quan». No hi ha matís causal, a diferència del cum històric amb subjuntiu. La derrota és la dels Fabis al Cremera. cladem accipere és «patir una derrota», i aquí és en passiva. Fixa’t que est va separat d’accepta.

«Resolts ràpidament aquests afers, ell mateix, tan aviat com l’època de l’any li ho va permetre, es va dirigir a l’exèrcit.»

Explicaciócum primum + indicatiu vol dir «tan aviat com». potuit va en indicatiu: ni històric ni causal, purament temporal. La subordinada està ficada entre el subjecte ipse (Cèsar) i la resta de la principal. per anni tempus és «per l’estació»: fins que el temps no ho va permetre, no va poder viatjar.

«Per això, tan aviat com va poder, va deixar el poder i va viure a Siracusa com un particular la resta de la seva vida.»

ExplicacióUn altre cum primum amb indicatiu: «tan aviat com va poder». Timoleó, després d’alliberar Sicília, renuncia al poder. priuatus és un predicatiu del subjecte: «com a particular». Syracusis és un locatiu (els noms de ciutat en plural el fan amb la forma de l’ablatiu): «a Siracusa». quod reliquum uitae fuit és una relativa sense antecedent: «el que li va quedar de vida».

«Quan es va fer això al consell, tothom es va retirar amb gran esperança i alegria.»

ExplicacióEl consell de Pompeu abans de Farsàlia. haec va davant de cum però pertany a la subordinada (n’és el subjecte). L’indicatiu facta sunt marca un cum purament temporal. La principal és una passiva impersonal, discessum est, «van marxar, hi va haver una retirada». En català sona millor amb un subjecte: «tothom es va retirar».

«Allà va arribar també Publi Escipió des d’Elea, tan aviat com va poder suportar la fatiga del viatge.»

ExplicacióEscipió l’Africà, malalt durant la campanya contra Antíoc. eo és l’adverbi «allà, cap allà», no un pronom. cum primum + indicatiu (potuit): «tan aviat com va poder». Dins la temporal, potuit porta un infinitiu concertat (pati, d’un deponent) amb el seu CD, laborem uiae.

«Anníbal encara no havia sortit del campament quan va sentir la cridòria dels qui combatien.»

ExplicacióAixò és un cum invers. L’acció important no és a la principal, sinó a l’oració de cum: «encara no havia sortit… quan va sentir». Es reconeix perquè cum va darrere, amb indicatiu (audiuit), i perquè a la principal sol haver-hi nondum, iam o uix. pugnantium és un participi substantivat en genitiu: «dels qui combatien».

«Els murs ja s’havien aixecat fins a força alçada quan de sobte es van ensorrar.»

ExplicacióUn altre cum invers, ara amb subito, que el delata: «quan de sobte». Les dues oracions són en passiva i en indicatiu. ad aliquantum altitudinis porta un genitiu partitiu: «fins a una certa quantitat d’alçada». ruina és un ablatiu de manera: ruina conlabi, «venir-se avall ensorrant-se». A la traducció n’hi ha prou amb «es van ensorrar».

«Eren a una milla quan l’enemic els va albirar i de sobte va començar el pànic.»

ExplicacióCum invers amb dos verbs coordinats per -que. El primer és passiu amb complement agent (ab hoste conspecti sunt, «van ser albirats per l’enemic»). El segon és una construcció impersonal difícil: trepidari coeptum (est), literalment «es va començar a estar en pànic». Amb un infinitiu passiu, coepi també va en passiva. mille passuum és un acusatiu d’extensió: «a mil passes».

«Cada vegada que, per força, s’arribava més a prop, abandonaven la perícia i els recursos dels pilots i recorrien al valor dels muntanyencs.»

ExplicacióLa batalla naval de Marsella. Aquí cum + indicatiu té valor iteratiu, «cada vegada que», i per això el verb principal va en imperfet, confugiebant: una acció que es repeteix. erat uentum és un plusquamperfet passiu impersonal d’uenio: «s’havia arribat». La principal contraposa dues coses amb ab … ad: passen de confiar en els pilots a confiar en els soldats muntanyencs.

«Quan calia lluitar per defensar la palissada, van lliurar el campament, inútils tant en el combat com al campament.»

ExplicacióUn senador ataca els soldats que es van rendir a Cannes. cum + indicatiu (erat): temporal. El verb és una perifràstica passiva impersonal, pugnandum erat, «calia lluitar». pro uallo aquí és «en defensa de la palissada». Al final, utiles és un predicatiu del subjecte, en to despectiu: «sense servir ni en el combat ni al campament».

«L’exhorta a mantenir el seu valor de sempre.»

ExplicacióCèsar escriu a Ciceró, assetjat. hortor és un verb de voluntat: el que s’aconsella va en una completiva amb ut + subjuntiu, que fa de CD («l’exhorta que…»). El present de subjuntiu retineat va amb un present a la principal: és la correlació de temps.