Frases no literàries

«Donat el senyal, els soldats lluiten.»

ExplicacióL’esquema més simple: signo (ablatiu) + dato (participi de perfet de do, també en ablatiu). No depenen de cap verb ni de cap preposició: formen un ablatiu absolut. El participi de perfet indica que l’acció és anterior: primer es dona el senyal, després lluiten.

«Acabada la guerra, Cèsar va tornar a Roma.»

Explicacióbello confecto: substantiu i participi en ablatiu, neutre singular. Tradueix-lo com «acabada la guerra» o «un cop acabada la guerra». Romam va en acusatiu sense preposició perquè és nom de ciutat: indica cap a on.

«Sota el comandament de Cèsar, els romans van vèncer els gals.»

ExplicacióAblatiu absolut sense participi (nominal): Caesare duce, literalment «essent Cèsar cap». S’hi sobreentén el verb «ser», que en llatí no té participi de present. La traducció més natural és «sota el comandament de Cèsar» o «amb Cèsar com a general».

«En veure els enemics, el cònsol va treure les legions en ordre de batalla.»

Explicacióhostibus uisis vol dir literalment «vistos els enemics». Com que qui els veu és el mateix cònsol, en català queda millor en activa: «en veure els enemics». in aciem educere és una expressió militar: «treure (les tropes) en ordre de batalla».

«Mort el rei, el poble va elegir un nou rei.»

Explicaciómortuo és el participi de perfet de morior, un verb deponent: el seu significat és actiu («mort», «havent mort»). Amb rege forma un ablatiu absolut. Fixa’t que regem (acusatiu, CD) i rege (ablatiu) són el mateix substantiu en dos casos diferents.

«Després de rebre els ostatges, Cèsar va fer tornar els ambaixadors a la seva pàtria.»

ExplicacióAblatiu absolut típic de Cèsar. domum, sense preposició, és un acusatiu de direcció: «a casa, a la seva pàtria». No confonguis obsidibus (ostatges, ablatiu absolut) amb legatos (ambaixadors, CD): són dos grups de persones diferents.

«Mentre els romans s’acostaven, els habitants de la ciutat van tancar les portes.»

ExplicacióAra el participi és de present (appropinquantibus): l’acció és simultània, «mentre s’acostaven» o «en acostar-se els romans». A la principal, oppidi és complement del nom d’incolae.

«Com que el pont havia estat destruït, els enemics no van poder travessar el riu.»

ExplicacióL’ablatiu absolut no sempre és temporal: aquí té valor causal, «com que el pont estava destruït». Tria la traducció segons el sentit. A la principal, potuerunt porta un infinitiu concertat (transire) amb el seu CD, flumen.

«Coneguts aquests fets, Cèsar, com que sentia que els enemics estaven amagats als boscos, no va voler que l’exèrcit fos conduït pels congosts.»

ExplicacióTres capes. Primer, l’ablatiu absolut his rebus cognitis. Després, una causal amb quod + indicatiu que porta a dins una oració d’infinitiu (hostes latere, «que els enemics estaven amagats»). Finalment, noluit amb una altra oració d’infinitiu, aquest cop passiva: exercitum duci, «que l’exèrcit fos conduït». Com que el subjecte de l’infinitiu (exercitum) no és el mateix que el de noluit (Cèsar), no és un infinitiu concertat.

«Perduda gran part de les seves tropes, el general, per no ser abandonat pels altres, va convocar els soldats a una assemblea.»

ExplicacióL’ablatiu absolut té el seu substantiu amb un complement: magna parte copiarum («gran part de les tropes») + amissa. Entre el subjecte dux i la resta de la principal hi ha una final negativa amb ne, en passiva i amb complement agent: ne a reliquis desereretur, «per no ser abandonat pels altres». Imperfet de subjuntiu, perquè el verb principal és en passat.

«El cònsol va veure l’enemic que fugia.»

Explicaciófugientem és un participi de present en acusatiu singular masculí: concorda amb hostem, el CD. Per això és concertat i no absolut (no és en ablatiu i el seu substantiu ja té funció). Tradueix-lo amb una relativa («que fugia») o amb un gerundi («fugint»).

«El nen, plorant, cridava la seva mare.»

Explicaciólacrimans és un participi de present en nominatiu i concorda amb el subjecte, puer. Indica una acció simultània: «plorant». matrem és el CD de uocabat; en català hi afegim el possessiu «la seva», que el llatí no necessita.

«Els enemics, vençuts pels nostres, van fugir als boscos.»

Explicacióuicti és un participi de perfet passiu que concorda amb hostes (nominatiu plural). Com a verb que és, porta un complement agent: a nostris, «pels nostres». nostri sense substantiu vol dir «els nostres», és a dir, els soldats romans.

«El cònsol, després d’animar els soldats, va entaular el combat.»

Explicacióhortatus és el participi de perfet d’hortor, un verb deponent: encara que sembla passiu, el seu significat és actiu, «havent animat». Concorda amb consul i porta el seu propi CD, milites. proelium committere és l’expressió fixa per a «entaular combat».

«Cèsar va escoltar amb amabilitat els ambaixadors que li havien enviat.»

Explicaciómissos concorda amb legatos (acusatiu plural masculí), el CD d’audiuit. És un participi de perfet passiu amb valor de relativa: «els ambaixadors enviats a ell», «que li havien enviat». ad se remet al subjecte, Cèsar.

«Els gals, mentre intentaven defensar la ciutat, van ser encerclats pels romans.»

Explicacióconantes és el participi de present de conor (deponent) i concorda amb Galli. Com que conor vol dir «intentar», porta un infinitiu concertat (defendere) amb el seu CD (oppidum). No confonguis el participi amb el verb principal, que és en passiva: circumuenti sunt, «van ser encerclats».

«El rei, expulsat de la ciutat pels ciutadans, va demanar ajuda als pobles veïns.»

ExplicacióEl participi expulsus concorda amb rex i porta dos complements: l’agent (a ciuibus) i un ablatiu de separació sense preposició (urbe, «de la ciutat»). Compte amb les dues preposicions a: la primera indica l’agent; la segona, amb peto, la persona a qui es demana (a finitimis, «als veïns»).

«El general va llegir de seguida la carta portada pel missatger.»

Explicacióallatam és el participi de perfet d’affero (ad + fero), un verb irregular: affero, affers, afferre, attuli, allatum. Concorda amb epistulam, el CD, i porta un complement agent (a nuntio). Si no reconeixes el participi de fero i els seus compostos (latum), aquesta frase s’encalla.

«Els soldats, esgotats per la llarga marxa, van acampar a prop del riu per no ser sorpresos de nit pels enemics.»

Explicaciódefessi concorda amb milites i porta un ablatiu de causa, longo itinere: «esgotats per la llarga marxa». Després ve una final negativa en passiva, amb complement agent: ne … ab hostibus opprimerentur. castra ponere és «acampar», i prope és aquí preposició d’acusatiu.

«Cèsar, sospitant que els gals preparaven la guerra, va treure les legions dels quarters d’hivern i es va dirigir al seu territori.»

Explicaciósuspicatus (de suspicor, deponent) concorda amb Caesar i, com que és un verb de pensament, porta una oració d’infinitiu: Gallos bellum parare. Hi ha dos acusatius, i el subjecte de l’infinitiu és Gallos, que fa l’acció; bellum és el CD. Al final, eorum (no suos) remet als gals, perquè no són el subjecte de l’oració.

«Els vençuts van demanar la pau.»

Explicacióuicti és un participi de perfet sense substantiu: funciona com un nom, «els vençuts». És el subjecte de petiuerunt. Tradueix-lo amb un substantiu o amb «els qui havien estat vençuts».

«Els qui fugien es van refugiar als boscos.»

Explicaciófugientes (participi de present, nominatiu plural) no acompanya cap substantiu: vol dir «els qui fugien» i és el subjecte. se recipere és «retirar-se, refugiar-se».

«El cònsol va enviar ajuda als ferits.»

Explicacióuulneratis és un participi de perfet en datiu plural, sense substantiu: «als ferits». És el CI de misit. Fixa’t en el cas: si fos en ablatiu amb un altre participi, podria semblar un ablatiu absolut, però aquí només hi ha una paraula i la demana el verb.

«Cèsar va vendre com a esclaus els presoners.»

Explicaciócaptos (acusatiu plural de captus) és «els capturats, els presoners»: CD d’uendidit. sub corona uendere és una expressió fixa de la guerra romana: «vendre com a esclaus» (als presoners se’ls posava una corona quan els venien).

«Els romans van recollir les armes dels morts.»

Explicacióoccisorum és un participi de perfet en genitiu plural sense substantiu: «dels morts» (literalment, «dels qui havien estat morts»). És complement del nom d’arma. Recorda que arma és neutre plural.

«El general va respondre amb amabilitat als qui demanaven la pau.»

Explicaciópetentibus és un participi de present en datiu sense substantiu: «als qui demanaven». És el CI de respondit. Encara que funciona com a nom, continua sent un verb i conserva el seu CD: pacem. Per això el traduïm amb una relativa: «als qui demanaven la pau».

«Als vencedors se’ls van donar premis; als vençuts se’ls van imposar càstigs.»

ExplicacióDues oracions passives juxtaposades. uictoribus és un substantiu, però uictis és un participi substantivat: «als vençuts». Tots dos són en datiu (CI). A la segona oració se sobreentén sunt: impositae (sunt). Fixa’t en la concordança: data (neutre plural, amb praemia) i impositae (femení plural, amb poenae).

«Els soldats, com que no podien perseguir els qui fugien, van tornar al campament.»

ExplicacióDins una causal amb quod hi ha un participi substantivat: fugientes, «els qui fugien», CD de persequi. Aquí és en acusatiu, encara que la forma sigui igual que la del nominatiu. Ho sabem perquè el subjecte de poterant són els soldats. persequi és un infinitiu deponent concertat amb poterant.

«Cèsar, després de deixar els ferits a la ciutat, va perseguir els enemics amb la resta de les tropes.»

ExplicacióUn participi substantivat dins un ablatiu absolut: uulneratis («els ferits») és el substantiu de l’ablatiu absolut i relictis el seu participi, «deixats els ferits». Hi ha dos participis seguits i només un és el verb de la construcció. insecutus est és un perfet deponent: «va perseguir».

«El discurs del cònsol va resultar tan grat als qui l’escoltaven que tothom el va aprovar amb crits.»

Explicacióaudientibus és un participi de present en datiu sense substantiu: «als qui escoltaven», complement de l’adjectiu grata. tam anuncia una consecutiva amb ut + subjuntiu. En aquesta, eam remet a oratio (femení), i clamore és un ablatiu de manera.

«Els soldats volen lluitar.»

Explicacióuolo porta un infinitiu que en comparteix el subjecte: els qui volen i els qui lluiten són els mateixos, els soldats. Per això és un infinitiu concertat, i es tradueix igual que en català: «volen lluitar».

«El nen no pot llegir.»

Explicaciópossum gairebé sempre va amb infinitiu: legere non potest, «no pot llegir». El subjecte de potest (puer) és també el de legere.

«Els enemics van intentar travessar el riu.»

Explicacióconati sunt és el perfet de conor, «intentar», un verb deponent (forma passiva, significat actiu). Porta un infinitiu concertat, transire, que al seu torn té el seu CD: flumen. Analitza l’infinitiu com un petit verb amb els seus propis complements.

«Cèsar va decidir partir cap a la Gàl·lia.»

Explicacióconstituo, «decidir», porta un infinitiu amb el mateix subjecte. proficisci sembla un infinitiu passiu, però proficiscor és deponent: vol dir «partir». in Galliam és un complement de direcció de l’infinitiu.

«Lluitar per la pàtria és honrós.»

ExplicacióAquí l’infinitiu funciona com a subjecte d’una oració copulativa: «lluitar per la pàtria» és el que «és honrós». L’adjectiu atribut va en neutre (honestum) perquè l’infinitiu es considera un substantiu neutre.

«Els gals no gosaven atacar el campament dels romans.»

Explicacióaudeo, «gosar», porta infinitiu concertat. El CD castra (amb el seu complement Romanorum) no depèn d’audebant, sinó de l’infinitiu oppugnare. Recorda que castra és neutre plural amb significat singular: «el campament».

«El cònsol va preferir mantenir els soldats als quarters d’hivern.»

Explicaciómaluit és el perfet de malo, «preferir» (magis uolo), un verb irregular. Porta un infinitiu concertat, continere, amb el seu CD (milites) i un complement de lloc (in hibernis, «als quarters d’hivern»). Compte: milites no és el subjecte, és el CD de l’infinitiu.

«Els enemics, en veure els nostres, van començar a fugir.»

Explicaciócoepi, «començar», va amb infinitiu concertat: fugere coeperunt. Entre el subjecte i el verb hi ha un cum històric amb plusquamperfet de subjuntiu («quan havien vist», «en veure»). nostros, sense substantiu, són «els nostres», els romans.

«Cèsar, com que no tenia naus, no va poder travessar el riu de seguida i va començar a construir un pont.»

ExplicacióDos verbs principals coordinats per et, cadascun amb el seu infinitiu concertat: transire non potuit i pontem facere instituit. instituo + infinitiu vol dir «començar a, posar-se a». Al davant hi ha una causal amb quod + indicatiu, que explica la primera oració. El subjecte de tot és Cèsar.

«Els senadors, que havien de defensar l’Estat, aterrits per la por, van preferir callar.»

ExplicacióDos infinitius concertats en dues oracions diferents. Dins la relativa, debebant porta rem publicam defendere. A la principal, maluerunt porta tacere. A més hi ha un participi concertat amb el subjecte, perterriti, amb un ablatiu de causa (metu). Troba primer el verb principal (maluerunt) i després ves col·locant les altres peces.

«Crec que els enemics són a prop.»

Explicaciócredo és un verb de pensament: el que es creu va en una oració d’infinitiu. El seu subjecte, hostes, és en acusatiu. Es tradueix amb «que» + verb conjugat: «crec que els enemics són a prop». adsum és «ser present, ser a prop».

«Dic que els romans van vèncer.»

ExplicacióVerb de llengua + oració d’infinitiu. uicisse és infinitiu de perfet: l’acció és anterior a la de «dic», per això «van vèncer» o «han vençut». El subjecte de l’infinitiu, Romanos, va en acusatiu.

«Cèsar va ordenar als soldats que fortifiquessin el campament.»

Explicacióiubeo es construeix amb oració d’infinitiu: milites castra munire, literalment «que els soldats fortifiquessin el campament». Hi ha dos acusatius: milites és el subjecte de l’infinitiu (els qui fortifiquen) i castra el seu CD. En català diem «va ordenar als soldats que…».

«El missatger va dir que els enemics s’acostaven.»

ExplicacióL’infinitiu de present indica que les dues accions són simultànies. Com que el verb principal és en passat (dixit), en català el passem a imperfet: «va dir que s’acostaven», no «s’acosten».

«És sabut que Roma va ser fundada per Ròmul.»

Explicacióconstat («consta, és sabut») és impersonal: l’oració d’infinitiu és el seu subjecte, no el seu CD. L’infinitiu és de perfet passiu, conditam esse, i per això porta un complement agent: a Romulo. El participi conditam concorda amb el subjecte en acusatiu, Romam.

«Els ambaixadors van dir que ells demanaven la pau.»

ExplicacióEl subjecte de l’infinitiu és el reflexiu se, que remet al subjecte de la principal: els ambaixadors diuen que ells mateixos demanen la pau. Si fossin uns altres, el llatí faria servir eos. pacem és el CD de l’infinitiu.

«El cònsol sabia que els enemics eren pocs.»

ExplicacióOració d’infinitiu copulativa: el subjecte (hostes) i l’atribut (paucos) van tots dos en acusatiu, perquè l’atribut concorda amb el subjecte. No confonguis paucos amb un CD: esse no porta CD.

«Cèsar va sentir que els gals preparaven la guerra i que no volien lliurar ostatges.»

ExplicacióUna oració d’infinitiu amb dos verbs coordinats per et, tots dos amb el mateix subjecte, Gallos. El segon infinitiu és nolle (de nolo), que al seu torn porta un infinitiu concertat: obsides dare, «no volien lliurar ostatges». Hi ha un infinitiu dins d’un altre.

«El general pensava que els qui havien fugit del combat tornarien aviat al campament.»

ExplicacióInfinitiu de futur: redituros esse (de redeo), «que tornarien». El participi en -urus concorda amb el subjecte en acusatiu, eos. Aquest subjecte porta una relativa que l’explica: qui ex proelio fugerant, «els qui havien fugit del combat». Per veure’n l’esquelet, tapa la relativa: putabat eos mox ad castra redituros esse.

«Es va anunciar a Cèsar que els enemics, com que el pont estava destruït, no podien travessar el riu.»

Explicaciónuntiatum est és una passiva impersonal: l’oració d’infinitiu és el seu subjecte i Caesari és el CI. A dins hi ha tres peces: el subjecte en acusatiu (hostes), un ablatiu absolut ficat entre comes (ponte rescisso, amb valor causal) i l’infinitiu posse, que porta al seu torn un altre infinitiu concertat amb el seu CD: flumen transire.

«El llibre que llegeixes és bo.»

ExplicacióL’antecedent és liber (masculí singular). El relatiu quem hi concorda en gènere i nombre, però és en acusatiu perquè dins la relativa és el CD de legis: «el llibre que (tu) llegeixes».

«Els soldats que van lluitar amb valor van rebre recompenses.»

ExplicacióEl relatiu qui (nominatiu masculí plural) és el subjecte de la relativa i concorda amb milites. La relativa va enganxada al seu antecedent. Per trobar el verb principal, salta-te-la: milites … praemia acceperunt.

«La ciutat que van prendre els romans era gran.»

Explicacióquod és neutre singular com el seu antecedent oppidum, i és el CD de ceperunt. Com que en el neutre el nominatiu i l’acusatiu són iguals, la funció de quod la dona el verb de la relativa: el seu subjecte és Romani, així que quod ha de ser el CD.

«Cèsar va escoltar amb amabilitat els ambaixadors que havien enviat els gals.»

ExplicacióL’antecedent legatos és el CD d’audiuit, i el relatiu quos també va en acusatiu perquè és el CD de miserant. Aquí coincideixen els casos, però no sempre és així: el cas del relatiu el decideix la seva funció dins la relativa.

«El riu, pel qual arribaven les naus, era profund.»

ExplicacióEl relatiu pot anar amb preposició: per quod, «pel qual». quod és neutre singular com flumen, i va en acusatiu perquè ho demana la preposició per. Dins la relativa és un complement de lloc per on.

«El general, a qui obeïen els soldats, era molt valent.»

ExplicacióAquí el cas del relatiu és diferent del del seu antecedent. dux és en nominatiu (subjecte), però cui va en datiu perquè pareo, «obeir», regeix datiu: «a qui obeïen». Recorda: gènere i nombre de l’antecedent; el cas, de la relativa.

«La ciutat, les muralles de la qual eren altes, va ser assetjada durant molt de temps.»

Explicaciócuius és el genitiu del relatiu: «del qual, de la qual, dels quals, de les quals». En català el gènere i el nombre els dona el posseïdor («les muralles de la qual»), però en llatí cuius no canvia. Dins la relativa és complement del nom de muri. La principal és en passiva: obsessa est.

«Els enemics es van refugiar als boscos que hi havia a prop del riu.»

ExplicacióL’antecedent, siluas, és dins un complement amb preposició (in siluas). El relatiu quae hi concorda (femení plural), però va en nominatiu perquè és el subjecte d’erant. La relativa s’ha col·locat al mig de la principal: hostes … se receperunt.

«Cèsar va enviar la legió que havia deixat al campament en ajuda dels qui combatien.»

ExplicacióDues relatives. La primera, quam … reliquerat, té com a antecedent legionem, i quam n’és el CD. La segona, qui pugnabant, té com a antecedent el pronom eis («a aquells que…»). eis auxilio mittere és un doble datiu: eis (datiu d’interès, «a ells») i auxilio (datiu de finalitat, «com a ajuda»).

«Els soldats, el general dels quals havia caigut en el combat, no van voler atacar el campament dels enemics, que era a prop.»

ExplicacióDues relatives, cadascuna amb un cas diferent. quorum (genitiu plural, «dels quals») remet a milites i complementa dux. quae (nominatiu neutre plural) remet a castra i és el subjecte d’erant. El plural quae … erant concorda amb castra, encara que en català diguem «el campament, que era». El verb principal és noluerunt, amb un infinitiu concertat: castra oppugnare.

«Els qui lluiten bé reben recompenses.»

Explicacióqui no té antecedent: se sobreentén ii, «els qui». Tota la relativa (qui bene pugnant) funciona com un substantiu i és el subjecte d’accipiunt.

«El que dius és veritat.»

Explicacióquod neutre sense antecedent equival a id quod, «allò que». La relativa és el subjecte d’est, i uerum és l’atribut, en neutre perquè concorda amb aquest «allò que».

«Els qui eren al campament van sentir la cridòria.»

ExplicacióLa relativa sense antecedent va al davant i és el subjecte d’audiuerunt. Una pista: quan una frase comença per qui i després de la coma ve un verb en plural sense subjecte, aquest subjecte sol ser la relativa.

«Lloem el que has fet.»

Explicacióquae és neutre plural sense antecedent: equival a ea quae, «les coses que», i en català ho diem en singular, «el que». Aquí la relativa no és subjecte, sinó el CD de laudamus.

«Cèsar va deixar marxar els qui havia capturat.»

Explicacióquos no té antecedent: equival a eos quos, «els qui». La relativa sencera és el CD de dimisit, i dins d’aquesta quos és el CD de ceperat. No busquis un nom a què es refereixi: no n’hi ha.

«Els qui defensen la pàtria són lloats per tothom.»

ExplicacióLa relativa sense antecedent és el subjecte d’una principal en passiva: laudantur, «són lloats», amb el seu complement agent ab omnibus. Dins la relativa, qui és el subjecte i patriam el CD.

«Cèsar va escriure de seguida al senat el que havia sentit al missatger.»

ExplicacióLa relativa sense antecedent va al davant i és el CD de scripsit: «el que havia sentit». a nuntio indica a qui ho havia sentit. senatui és el CI: «va escriure al senat». El subjecte de les dues oracions és Cèsar, que només apareix a la principal.

«Els qui no tenien armes llançaven pedres.»

ExplicacióParany de casos. El relatiu va en datiu, quibus, perquè desum regeix datiu (literalment, «als qui els faltaven les armes»). Però la relativa sencera equival a «els qui» i és el subjecte de iaciebant. El cas del relatiu el dona la seva funció dins la relativa, no la funció de tota la relativa a la principal. arma és el subjecte de deerant.

«El que havia ordenat el general, els soldats ho van fer sense demora, tot i que era perillós.»

ExplicacióLa relativa sense antecedent va al principi i es reprèn amb id, que és el veritable CD de fecerunt. És molt freqüent en llatí: «allò que…, això…». Al mig hi ha una concessiva amb quamquam + indicatiu, el subjecte de la qual és «això» (el que s’ha ordenat), sobreentès. Per això l’atribut periculosum va en neutre.

«Els qui havien escapat del combat, Cèsar va decidir perseguir-los perquè no tornessin a preparar la guerra.»

ExplicacióLa relativa sense antecedent va al davant i la reprèn eos, el CD de l’infinitiu persequi. Aquest depèn de constituit i és deponent (vol dir «perseguir»). Entremig hi ha una final negativa, ne iterum bellum pararent, el subjecte de la qual són els fugitius, no Cèsar. Ordre per traduir: Caesar constituit persequi eos qui ex proelio effugerant, ne…

«Fet això, els enemics van fugir.»

Explicacióquo facto és un ablatiu absolut el «subjecte» del qual és un relatiu d’enllaç: quo = eo, «això». No hi ha cap oració de relatiu; el verb principal és fugerunt. Tradueix-lo com un demostratiu: «fet això».

«En sentir això, el cònsol es va alegrar.»

Explicacióqua re = ea re, «aquesta cosa, això». Amb audita forma un ablatiu absolut. gauisus est és el perfet de gaudeo, un verb semideponent: present actiu (gaudeo) i perfet amb forma passiva (gauisus sum), però significat actiu, «es va alegrar».

«Coneguts aquests fets, Cèsar va tornar amb l’exèrcit.»

Explicacióquibus rebus = his rebus. És la forma més típica del relatiu d’enllaç als historiadors: dins un ablatiu absolut, a principi de frase, resumint el que s’acaba d’explicar. ad exercitum, amb nom de persona o de grup, és «al costat de, on és».

«Quan Cèsar els va veure, va donar el senyal.»

Explicacióquos = eos, «ells». És el CD d’uidit, i és dins una temporal amb ubi («quan»). En llatí el relatiu d’enllaç es col·loca davant de la conjunció, però pertany a la subordinada. Primer la conjunció, després la resta: «quan Cèsar els va veure».

«Això va causar una gran alegria als soldats.»

Explicacióquae res = haec res, «aquesta cosa, això». No hi ha subordinada: attulit (perfet d’affero) és el verb principal. militibus és el CI: «va portar als soldats una gran alegria».

«Quan aquests van arribar a la ciutat, van trobar les portes tancades.»

Explicacióqui = et ii, «i ells, aquests», subjecte de la temporal amb cum històric (que és també el subjecte de la principal). El relatiu va davant de cum. clausas és un predicatiu del CD: no «van trobar les portes que estaven tancades», sinó «les van trobar tancades».

«Per aquesta raó van enviar ambaixadors al cònsol.»

Explicaciócuius rei causa = huius rei causa, «a causa d’això, per aquesta raó». causa amb genitiu, col·locat darrere, funciona com una preposició: «a causa de». El subjecte de miserunt no apareix i cal treure’l del context.

«Quan els enemics se’n van assabentar, van abandonar el campament de nit.»

ExplicacióCompte: quod aquí no és causal ni completiu, sinó un relatiu d’enllaç (= id, «això»), CD de cognouerunt. La combinació quod ubi («i quan… això») és molt freqüent. de nocte vol dir «de nit, durant la nit».

«Commoguts per aquestes paraules, els soldats, tot i que estaven esgotats, no es van negar a posar-se en marxa.»

Explicacióquibus uerbis = his uerbis: un relatiu d’enllaç en ablatiu de causa, que depèn del participi permoti («commoguts per aquestes paraules»). Aquest participi concorda amb milites. Després hi ha una concessiva amb quamquam + indicatiu i, al final, recuso amb un infinitiu concertat: iter facere non recusauerunt, «no es van negar a marxar».

«Conegut el pla d’aquests, Cèsar, perquè els enemics no li sortissin a l’encontre, va conduir l’exèrcit per un altre camí.»

Explicacióquorum = eorum: és un relatiu d’enllaç en genitiu, complement del nom de consilio, dins un ablatiu absolut. A la final negativa, sibi es refereix a Cèsar (el subjecte de la principal), encara que el subjecte de la final siguin els enemics: és el reflexiu indirecte. occurro regeix datiu. alio itinere és un ablatiu de camí: «per un altre camí».

«Com que Cèsar havia arribat, els enemics van fugir.»

Explicaciócum va seguit d’un verb en plusquamperfet de subjuntiu: és un cum històric. Indica una acció anterior a la principal, amb un matís causal. El pots traduir «com que havia arribat», «quan va arribar» o «en arribar Cèsar».

«Com que els enemics s’acostaven, els soldats van agafar les armes.»

ExplicacióImperfet de subjuntiu (appropinquarent): l’acció és simultània a la principal. Es tradueix amb imperfet d’indicatiu: «com que s’acostaven» o «mentre s’acostaven».

«Com que era de nit, el cònsol no va aixecar el campament.»

ExplicacióAquí pesa més el valor causal que el temporal: «com que era de nit». castra mouere és «aixecar el campament, posar-se en marxa». nox esset, literalment «era la nit».

«Quan va prendre la ciutat, Cèsar va donar el botí als soldats.»

ExplicacióEl subjecte de cepisset és el mateix que el de la principal, Caesar, i apareix només un cop. Plusquamperfet de subjuntiu: anterioritat. També el pots traduir amb un gerundi, «havent pres la ciutat».

«Com que els romans eren a la vista, els gals van tancar les portes.»

ExplicacióImperfet de subjuntiu: acció simultània, «com que eren a la vista». in conspectu esse és «ser a la vista». Fixa’t que cum va seguit d’un verb: és conjunció, no preposició.

«Cèsar, com que s’havia assabentat que els enemics havien acampat en un turó, va enviar al davant la cavalleria.»

ExplicacióEl subjecte Caesar va davant de cum i serveix per a totes dues oracions. Dins la subordinada, cognouisset porta una oració d’infinitiu de perfet: hostes in colle consedisse, «que els enemics s’havien establert al turó». praemitto és «enviar al davant».

«Tot i que tothom l’abandonava, el rei no va deixar, tanmateix, de fer la guerra.»

ExplicacióEl tamen de la principal («tanmateix») és la pista: el cum té valor concessiu, «tot i que». La subordinada és en passiva amb complement agent (ab omnibus desereretur, «era abandonat per tothom»); en català queda millor en activa. desino + infinitiu és «deixar de».

«Els ambaixadors, quan van arribar davant de Cèsar, van demanar la pau.»

ExplicacióEstructura molt freqüent: subjecte, coma, cum històric, i després la resta de la principal. legati és el subjecte d’uenissent i de petiuerunt. ad Caesarem, amb un nom de persona, és «davant de Cèsar, on era Cèsar».

«Quan el cònsol, que havia partit de la ciutat, va arribar al campament, va animar al combat els soldats, dels quals s’havia apoderat la por.»

ExplicacióUn cum històric amb una relativa a dins (qui ex urbe profectus erat), i a la principal una altra relativa que complementa el CD (quos timor ceperat, literalment «els quals la por havia atrapat»). El verb principal és hortatus est, perfet d’un deponent: «va animar». Tapa les dues relatives i veuràs l’esquelet: cum consul ad castra peruenisset, milites ad pugnam hortatus est.

«Quan es va anunciar això, el senat, com que comprenia que el perill era gran, va ordenar nomenar un dictador.»

ExplicacióDos cum històrics amb valors diferents. El primer porta un relatiu d’enllaç com a subjecte (quae = haec) i un plusquamperfet passiu: temporal, «quan es va anunciar això». El segon, amb imperfet, és causal i conté una oració d’infinitiu copulativa (periculum magnum esse). Al final, iubeo + infinitiu passiu: dictatorem dici, «que es nomenés un dictador».

«Quan vaig a Roma, veig els meus amics.»

Explicaciócum + indicatiu (uenio): només indica el moment, «quan». No té matís causal. Romam va en acusatiu sense preposició perquè és nom de ciutat.

«Quan el general parla, els soldats callen.»

Explicaciócum + present d’indicatiu: una cosa que passa sempre que en passa una altra, «quan». loquitur és de loquor, un deponent: forma passiva, significat actiu, «parla».

«Tan aviat com es va acostar el dia, Cèsar va aixecar el campament.»

Explicaciócum primum + indicatiu vol dir «tan aviat com, així que». lux appetit és la manera de dir que s’acosta l’alba. castra mouere és «aixecar el campament, posar-se en marxa».

«Quan Anníbal era a Itàlia, els romans estaven en gran perill.»

Explicaciócum + imperfet d’indicatiu: «quan era», el temps en què passa alguna cosa. Si fos subjuntiu (esset), seria un cum històric amb matís causal («com que era»). Fixa’t en magno in periculo: l’adjectiu va davant de la preposició, cosa freqüent en llatí.

«Aleshores, quan els enemics eren a prop, el cònsol no era a la ciutat.»

Explicaciótum … cum: l’adverbi tum («aleshores») anuncia la temporal. És la correlació típica del cum temporal: «aleshores, quan…». La temporal va en indicatiu.

«Els soldats ja estaven fortificant el campament quan de sobte van aparèixer els enemics.»

ExplicacióCum invers: el fet important va a l’oració de cum, que es col·loca darrere: «quan de sobte…». Les pistes són l’iam de la principal, el subito i l’indicatiu (apparuerunt). La principal va en imperfet perquè descriu la situació que queda interrompuda.

«Tan aviat com es va donar el senyal, els genets van atacar els enemics.»

Explicaciócum primum + perfet d’indicatiu passiu: «tan aviat com es va donar». impetum facere in + acusatiu vol dir «llançar un atac contra», és a dir, «atacar».

«Tot just havien entrat a la ciutat, quan va arribar la notícia de la derrota.»

Explicacióvix … cum: un altre cum invers. vix («a penes, tot just») a la principal anuncia que el que segueix passa immediatament. allatus est és el perfet passiu d’affero: «va ser portada». Amb nuntius («notícia») queda millor «va arribar la notícia».

«Quan el cònsol que manava l’exèrcit estava malalt, els llegats dirigien les operacions.»

ExplicacióDins la temporal hi ha una relativa: qui exercitui praeerat. praesum regeix datiu: «estar al capdavant de». Com que la temporal va en indicatiu (erat), no és un cum històric, sinó purament temporal. rem gerere és «dur a terme les operacions, dirigir la guerra».

«Cada vegada que els enemics baixaven a la plana, els nostres genets els atacaven de seguida.»

ExplicacióCum iteratiu: amb indicatiu i amb els temps combinats així (plusquamperfet a la temporal, imperfet a la principal) indica una acció que es repeteix, «cada vegada que». El plusquamperfet marca que baixar a la plana passava abans que l’atac. aggrediebantur és d’aggredior, deponent: «atacaven».

«Cèsar exhorta els soldats a lluitar amb valor.»

Explicacióhortor és un verb de voluntat: el que s’aconsella va en una completiva amb ut + subjuntiu, que fa de CD. Present a la principal, present de subjuntiu a la subordinada: és la correlació de temps.

«Et demano que vinguis.»

Explicaciórogo («demanar») porta la persona en acusatiu (te) i el que es demana en una completiva amb ut: «que vinguis». Compte: aquí ut no vol dir «perquè».

«El cònsol va ordenar que s’aixequés el campament.»

Explicacióimpero + ut + subjuntiu: «ordenar que». Com que el verb principal és en passat (imperauit), la completiva va en imperfet de subjuntiu. mouerentur és passiu: «que el campament fos mogut», «que s’aixequés el campament».

«Els gals van suplicar a Cèsar que no destruís la ciutat.»

ExplicacióCompletiva negativa: després d’un verb de petició, ne + subjuntiu és «que no». oro, com rogo, porta la persona en acusatiu (Caesarem).

«Tinc por que vinguin els enemics.»

ExplicacióAmb els verbs de temor tot s’inverteix: ne vol dir «que» (afirmatiu) i ut (o ne non) voldria dir «que no». timeo ne ueniant és «tinc por que vinguin», el que no es vol que passi.

«Va succeir que les naus van ser desviades per una tempesta.»

Explicacióaccidit ut + subjuntiu: «va succeir que». La completiva no és CD, sinó subjecte d’accidit. tempestate és un ablatiu de causa, i deicio aplicat a naus vol dir «desviar, arrossegar». En català, després de «va succeir que» va indicatiu.

«Cèsar va convèncer els gals que lliuressin ostatges.»

Explicaciópersuadeo regeix datiu (Gallis) i, quan vol dir «convèncer que es faci alguna cosa», porta ut + subjuntiu. Si volgués dir «convèncer que una cosa és així», portaria una oració d’infinitiu.

«El senat va decretar que els cònsols reclutessin un nou exèrcit.»

Explicaciódecerno, «decretar», és un verb de voluntat: el que es decreta va en ut + subjuntiu. exercitum scribere no és «escriure un exèrcit», sinó «reclutar-lo» (inscriure els soldats a les llistes).

«El general, com que s’havia assabentat que els enemics s’acostaven, va ordenar als soldats que no sortissin del campament.»

ExplicacióTres subordinades encadenades. Primer, un cum històric amb una oració d’infinitiu a dins (hostes appropinquare). Després, la completiva negativa amb ne, que depèn d’imperauit, amb la persona a qui s’ordena en datiu (militibus). egredior (deponent) porta un ablatiu de separació sense preposició: castris, «del campament».

«Els gals temien que els romans, si prenien la ciutat, els matessin a tots.»

ExplicacióCompletiva de temor amb ne = «que». A dins hi ha una condicional amb si + plusquamperfet de subjuntiu: indica que la presa de la ciutat seria anterior a la matança. Va en subjuntiu perquè forma part del que temen els gals. En català: «si prenien la ciutat».

«Hem vingut per veure’t.»

Explicacióuenio no és un verb de voluntat, així que ut + subjuntiu no pot ser completiva: és final, «per». Com que el subjecte és el mateix (nosaltres), en català fem servir l’infinitiu: «per veure’t».

«Els soldats lluiten per no ser capturats.»

ExplicacióFinal negativa: ne + subjuntiu = «perquè no» o «per no». El verb és en passiva (capiantur, «ser capturats»).

«Els gals van enviar ambaixadors a Cèsar per demanar la pau.»

ExplicacióEl verb principal és miserunt (enviar no és un verb de voluntat), així que l’oració d’ut és final. El seu subjecte són els ambaixadors. Passat a la principal, imperfet de subjuntiu a la final.

«El cònsol va col·locar una guarnició al turó perquè els enemics no l’ocupessin.»

Explicacióne final: «perquè no». El subjecte de la final (hostes) és diferent del de la principal (el cònsol), per això en català diem «perquè els enemics no…», amb verb conjugat.

«Va tornar a Roma per ser elegit cònsol.»

ExplicacióFinal amb verb en passiva i un predicatiu: ut consul crearetur, «per ser nomenat cònsol». consul va en nominatiu perquè concorda amb el subjecte de crearetur.

«Cèsar va enviar al davant la cavalleria perquè entorpís la marxa dels enemics.»

ExplicacióEl subjecte de la final són els genets (equites), que a la principal són el CD. Per això el verb va en plural, impedirent. hostium és complement del nom d’iter.

«Per travessar el riu amb més facilitat, els soldats van construir un pont.»

ExplicacióQuan la final porta un comparatiu, en lloc d’ut es fa servir quo: quo facilius = «perquè més fàcilment». No confonguis aquest quo amb el relatiu ni amb l’adverbi interrogatiu «cap a on?».

«Perquè ningú no escapés, Cèsar va envoltar tota la ciutat amb una palissada.»

Explicacióne quis: després de ne, quis equival a aliquis, i el conjunt es tradueix «perquè ningú no». La final va davant de la principal. circumdo porta el que s’envolta en acusatiu (oppidum) i allò amb què s’envolta en ablatiu (uallo).

«El llegat, per arribar abans on era Cèsar, va deixar els bagatges i va partir amb uns quants genets.»

ExplicacióAquí la final amb comparatiu va amb ut (ut celerius), encara que el més habitual seria quo. Després hi ha un ablatiu absolut, relictis impedimentis, que en català queda bé com a verb coordinat («va deixar els bagatges i…»). profectus est és el perfet de proficiscor, deponent.

«El general va conduir els soldats per camp obert, perquè els enemics no els ataquessin des d’una emboscada i perquè poguessin veure-ho tot amb antelació.»

ExplicacióDues finals a la mateixa frase, una de negativa (ne) i una d’afirmativa (ut), amb subjectes diferents: a la primera, hostes; a la segona, els soldats (possent). A la negativa, eos es refereix als soldats. ex insidiis és «des d’una emboscada», i possent porta un infinitiu concertat: omnia prospicere.

«Era tan ràpid que ningú no el podia atrapar.»

Explicaciótam («tan») a la principal anuncia una consecutiva: ut + subjuntiu, «que». consequi és un infinitiu deponent («atrapar») que depèn de posset.

«Van lluitar de tal manera que van vèncer els enemics.»

Explicacióita («de tal manera, així») anuncia la consecutiva. En català, la conseqüència va en indicatiu («van vèncer»), encara que en llatí sigui subjuntiu.