Ciceró

El gènere

L’oratòria neix a Grècia. Segons la tradició dels manuals, la retòrica sorgeix a la Sicília del segle V aC amb Còrax i Tísias, i es desenvolupa a Atenes amb els sofistes (Gòrgias), els logògrafs (Lísias), Isòcrates i Demòstenes (segle IV aC), el gran model de Ciceró. En temps de Ciceró hi havia dues tendències: l’asianisme, florit, rítmic i patètic, representat a Roma per Q. Hortensi Hòrtal, i l’aticisme, sobri i pur, a imitació de Lísias, que conreaven Licini Calb i M. Brut. Ciceró no s’adscriu a cap de les dues: barreja estils i té cura del ritme de la frase.

La retòrica té un sistema fix. Les seves cinc parts són la inventio (trobar els arguments), la dispositio (ordenar-los), l’elocutio (expressar-los amb les paraules i els recursos d’estil adequats), la memoria i l’actio o pronuntiatio (veu i gest). Les parts del discurs són l’exordium (captar la benevolència del jutge), la narratio (els fets), la partitio, l’argumentatio (confirmatio de les proves pròpies i refutatio de les contràries) i la peroratio (resum i apel·lació als sentiments). Hi ha tres gèneres: judicial (acusació o defensa davant d’un tribunal), deliberatiu (davant del Senat o del poble, per aconsellar o desaconsellar) i epidíctic o demostratiu (lloança o vituperi). L’orador ha d’ensenyar, delectar i commoure (docet et delectat et permovet, De optimo genere oratorum 3), i a aquestes funcions corresponen tres estils: senzill (tenue), mitjà i elevat (grave).

A Roma l’oratòria era imprescindible per a la carrera política. Abans de Ciceró destaquen Cató el Vell, els Gracs, M. Antoni i L. Licini Cras. Amb l’Imperi l’oratòria política decau i es refugia a les escoles de declamació; Tàcit analitza aquesta decadència al Dialogus de oratoribus i Quintilià pren Ciceró com a model.

Ciceró va conrear també la filosofia, que s’havia difós a Roma al segle II aC (l’estoic Paneci, al cercle dels Escipions). Se situa en la nova Acadèmia (Filó de Larissa), un escepticisme moderat que no admet la certesa però sí el probable; la combina amb l’estoïcisme i s’oposa a l’epicureisme, el gran autor llatí del qual és Lucreci. Va crear una filosofia en llatí, amb lèxic nou: qualitates igitur appellavi quas ποιότητας Graeci vocant (Acad. I 25), «vaig anomenar qualitates el que els grecs anomenen ποιότητας». El continuen Sèneca i Boeci.

Biografia

Marc Tul·li Ciceró va néixer a Arpinum (Laci) el 3 de gener del 106 aC, en una família eqüestre sense avantpassats al Senat. Va ser un homo novus, el primer de la seva família que va arribar al consolat. Es va formar a Roma, on va escoltar Filó de Larissa i Moló de Rodes (Brutus 306-307). Les seves primeres causes són el Pro Quinctio (81) i el Pro Sexto Roscio Amerino (80), una defensa arriscada davant de Crisògon, llibert de Sul·la. Entre el 79 i el 77 va viatjar a Atenes (Antíoc d’Ascaló), Àsia i Rodes, on va tornar a estudiar amb Moló.

Va ser qüestor a Sicília el 75, edil el 69, pretor el 66 i cònsol el 63, als 43 anys. El 70 havia acusat Verres i s’havia imposat a Hortensi. Com a pretor va donar suport al comandament de Pompeu contra Mitridates. Com a cònsol va descobrir la conjuració de Catilina i el 5 de desembre del 63 va fer executar sense judici els conjurats detinguts. Q. Càtul el va anomenar al Senat parens patriae (In Pisonem 6).

El 60-59 va rebutjar unir-se al primer triumvirat (Cèsar, Pompeu i Cras). El 58 el tribú Clodi va fer aprovar una llei contra qui hagués executat ciutadans sense apel·lació al poble, i Ciceró va marxar a l’exili (Tessalònica i Dirràquium); li van arrasar la casa del Palatí. Va tornar el setembre del 57 gràcies a Pompeu. Després de la conferència de Luca (56) es va plegar als triumvirs. Va ser procònsol de Cilícia (51-50). En la guerra civil es va unir a Pompeu; després de Farsàlia (48) Cèsar el va perdonar.

Sota la dictadura de Cèsar es va divorciar de Terència (46). El febrer del 45 va morir la seva filla Túl·lia, i Ciceró es va refugiar en la filosofia: la major part de la seva obra filosòfica és del 45-44. Després dels idus de març del 44 va donar suport als tiranicides, va atacar Marc Antoni a les Filípiques i va intentar fer servir contra ell el jove Octavià. En formar-se el segon triumvirat (Octavià, Antoni i Lèpid) va ser proscrit i el van matar el 7 de desembre del 43 (Tàcit, Dial. 17,2), al costat de la seva vil·la de Formia, prop de Caieta. El seu cap i les seves mans es van exposar als rostra.

A diferència dels poetes augustals, Ciceró no va tenir un protector literari; el seu principal suport polític va ser Pompeu. El seu cercle el formaven el seu germà Quint, el seu amic i editor Àtic i el seu secretari, el llibert Tiró. Les fonts de la seva vida són les seves cartes i la Vida de Ciceró de Plutarc.

Obres

Es conserven uns 58 discursos, uns 19 tractats i unes 900 cartes (xifres de manual, orientatives).

Discursos

Cobreixen els tres gèneres: judicial (Verrines, Pro Milone), deliberatiu (Catilinàries, Filípiques) i, en part, epidíctic (Pro Archia, Pro Marcello).

In Verrem (Verrines, 70 aC)

C. Verres, governador de Sicília del 73 al 71, va saquejar la província: obres d’art, impostos, abusos. Ciceró, exqüestor a l’illa, el va acusar en nom dels sicilians; Hortensi el defensava. El conjunt té tres parts: - la Divinatio in Q. Caecilium, per obtenir el dret d’acusar davant d’un fals acusador; - l’actio prima, breu, amb presentació directa dels testimonis per evitar les maniobres dilatòries d’Hortensi; després d’aquesta Verres es va exiliar; - l’actio secunda, en cinc llibres, que no es va pronunciar mai i Ciceró va publicar com a document. El llibre IV, De signis, sobre el robatori d’obres d’art, és el més llegit; s’hi troba per primera vegada O tempora, o mores! (Verr. II 4,56).

El procés va consagrar Ciceró com a primer orador de Roma.

In Catilinam I-IV (Catilinàries, 63 aC)

Catilina, aristòcrata arruïnat i derrotat a les eleccions consulars, preparava un cop amb endeutats i veterans de Sul·la. - I (8 de novembre, davant del Senat al temple de Júpiter Estàtor, amb Catilina present): comença ex abrupto (Quo usque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?) i l’empeny a sortir de Roma. - II (9 de novembre, davant del poble): Catilina se n’ha anat (abiit, excessit, evasit, erupit). - III (3 de desembre, davant del poble): les proves contra els conjurats, les cartes dels al·lòbroges. - IV (5 de desembre, davant del Senat): la pena dels conjurats, entre la proposta de Cèsar (presó) i la de Cató (mort).

Ciceró els va publicar reelaborats cap al 60 com a «discursos consulars» (Att. II 1,3). Fixen la seva imatge de cònsol togatus que salva la pàtria sense armes; les execucions sense judici li van costar l’exili.

Pro Archia poeta (62 aC)

Defensa la ciutadania romana del seu antic mestre, el poeta grec A. Licini Àrquias. La part jurídica és breu; el nucli és un elogi de les lletres i de la cultura (studia humanitatis), amb el famós passatge d’Arch. 16. És, per tant, un discurs judicial amb una gran part epidíctica. Petrarca en va descobrir el manuscrit a Lieja el 1333, i el text va passar a ser clau per a l’humanisme.

Philippicae (Filípiques, setembre del 44-abril del 43 aC)

Catorze discursos contra Marc Antoni en defensa de la República. El títol imita els discursos de Demòstenes contra Filip: el 60 Ciceró ja havia comparat el seu corpus de discursos consulars amb les Filípiques de Demòstenes (Att. II 1,3), i el 43 va acceptar el nom que Brut havia proposat en broma per als discursos contra Antoni (iam concedo ut vel Philippici vocentur, quod tu quadam epistula iocans scripsisti, Ad Brut. 3,4). La II Filípica no es va pronunciar: és un pamflet en forma de discurs. Li van costar la vida, perquè Antoni en va exigir la proscripció.

Altres discursos

• Pro lege Manilia (66), a favor del comandament de Pompeu.
• Pro Murena (63): es burla del rigorisme estoic d’un dels acusadors, Cató el Jove.
• Pro Caelio (56): ataca Clòdia, germana de Clodi; destaca pel seu humor i per la prosopopeia d’Api Claudi el Cec.
• Pro Milone (52): Miló havia matat Clodi. Ciceró, rebut amb crits pels partidaris de Clodi en un fòrum envoltat de soldats, no va parlar amb la seva fermesa habitual (Asconi) i Miló va ser condemnat; el text és una reelaboració. Tesi: Silent enim leges inter arma (Mil. 11).
• Discursos «cesarians»: Pro Marcello i Pro Ligario (46), Pro rege Deiotaro (45).

Tractats retòrics

• De inventione (cap al 84?), obra de joventut sobre la inventio. La Rhetorica ad Herennium, transmesa amb el seu nom, no és seva.
• De oratore (55, tres llibres): diàleg ambientat el 91 aC amb L. Licini Cras i M. Antoni. L’orador necessita, a més de tècnica, una cultura àmplia (filosofia, dret, història) i virtut. El llibre II tracta de la inventio, la dispositio i la memoria, l’humor i la història; el III, de l’elocutio i l’actio.
• Brutus (46): història de l’eloqüència romana, amb l’autobiografia de Ciceró al final (304-324) i una defensa davant dels neoàtics, que l’acusaven d’asiànic.
• Orator (46): l’orador perfecte domina els tres estils i el ritme de la prosa. Hi ha altres tractats menors, com els Topica (44).

Tractats filosòfics i polítics

• De re publica (54-51, sis llibres, conservació parcial): diàleg ambientat el 129 aC a casa d’Escipió Emilià. La millor forma de govern és la constitució mixta (monarquia, aristocràcia i democràcia), el model de la qual és Roma. Gairebé tot el que es conserva prové d’un palimpsest vaticà (Vat. lat. 5757) que Angelo Mai va publicar el 1822. El Somnium Scipionis (llibre VI), conservat gràcies a Macrobi, explica com l’Africà mostra en somnis a Escipió Emilià el cosmos i li revela que els qui serveixen la pàtria tenen un lloc al cel.
• De legibus (des de cap al 52): les lleis de la república ideal.
• Corpus del 46-44: Hortensius (perdut; exhortació a la filosofia), Academica, De finibus bonorum et malorum (el bé suprem segons epicuris, estoics i Antíoc), Tusculanae disputationes (la mort, el dolor, les passions i la virtut com a condició suficient per a la felicitat), De natura deorum (teologia epicúria, estoica i crítica acadèmica).
• Cato Maior de senectute (44): Cató el Vell, en el seu 84è any de vida (Sen. 32), refuta els quatre retrets que es fan a la vellesa. Laelius de amicitia (44): l’amistat només és possible entre els bons.
• De officiis (tardor del 44, tres llibres), dedicat al seu fill Marc i basat en Paneci: l’honest (I), l’útil (II) i el conflicte entre tots dos, que no és mai real (III).

Cartes

Són privades i gairebé cap no es va escriure per publicar-la; per això són espontànies i són la millor font sobre el final de la República. - Ad Atticum (16 llibres, 68-44): a l’amic íntim, les més sinceres. Petrarca les va trobar a Verona el 1345. - Ad familiares (16 llibres, 62-43): a parents, amics i polítics, amb respostes dels corresponsals. - Ad Quintum fratrem (3 llibres) i Ad Brutum (2 llibres, 43, conservació parcial).

Estil

El seu tret més conegut és el període: una frase llarga, amb subordinades encadenades i equilibrades (concinnitas), que manté la tensió fins al final, on sol anar el verb principal. L’exordi del Pro Archia encadena tres pròtasis paral·leles (si quid est in me ingeni… aut si qua exercitatio dicendi… aut si huiusce rei ratio aliqua…) que recull una sola apòdosi (earum rerum omnium). El final de frase segueix un ritme quantitatiu, les clàusules; la més famosa, esse videatur, ja era objecte de burla: al Dialogus de Tàcit, Aper es riu d’aquest esse videatur posat «cada tres frases» en tots els seus discursos (Dial. 23,1).

Tres exemples dels seus recursos: 1. Anàfora i pregunta retòrica: Nihilne te nocturnum praesidium Palati, nihil urbis vigiliae, nihil timor populi, nihil concursus bonorum omnium, nihil hic munitissimus habendi senatus locus, nihil horum ora voltusque moverunt? (Cat. I 1). «No t’han commogut gens la guàrdia nocturna del Palatí, gens les patrulles de la ciutat, gens la por del poble, gens la concentració de tots els homes de bé, gens aquest lloc tan protegit on es reuneix el Senat, gens els rostres i les mirades d’aquests?» 2. Asíndeton i gradació: abiit, excessit, evasit, erupit (Cat. II 1). «Se n’ha anat, ha marxat, s’ha escapat, ha sortit per la força.» 3. Isòcolon i homeoteleuton: adulescentiam acuunt, senectutem oblectant, secundas res ornant, adversis perfugium ac solacium praebent (Arch. 16). «Estimulen la joventut, delecten la vellesa, embelleixen la prosperitat i ofereixen refugi i consol en l’adversitat.»

Fa servir també la correctio, la prosopopeia i la praeteritio. A les cartes, en canvi, escriu en sermo cotidianus, amb diminutius, el·lipsis i paraules gregues. La seva prosa és la norma del llatí clàssic: Quintilià recorda que Livi aconsellava al seu fill llegir Demosthenen atque Ciceronem (X 1,39).

Importància i influència

En el seu temps va ser el primer orador de Roma, defensor de la concordia ordinum (senadors i cavallers) i últim gran defensor de la República. Livi el va jutjar així: Si quis tamen virtutibus vitia pensarit, vir magnus ac memorabilis fuit (Sèn. Suas. 6,22), «si es pesen els seus vicis amb les seves virtuts, va ser un home gran i digne de memòria». La seva mort va passar a ser tema de les escoles de declamació.

Antiguitat tardana i edat mitjana. El van admirar els Pares de l’Església, com Lactanci, anomenat «el Ciceró cristià», i Agustí, que amb divuit anys («en el meu dinovè any») va llegir l’Hortensius i escriu que ille vero liber mutavit affectum meum (Conf. III 4,7). A l’edat mitjana es llegien el De inventione i la Rhetorica ad Herennium, el De senectute, el De amicitia, el Somnium Scipionis a través de Macrobi i, sobretot, el De officiis, manual d’ètica del cavaller i del governant.

Literatura catalana. Al segle XV es van traduir el De officiis (Nicolau Quilis) i les Paradoxa, en una versió anònima i en una altra de Ferran Valentí.

Petrarca i l’humanisme. Petrarca va descobrir el Pro Archia (Lieja, 1333) i les cartes a Àtic (Verona, 1345); i li va escriure una carta que comença Epistolas tuas diu multumque perquisitas. Per a Salutati, Bruni i Poggio Bracciolini va ser el model del llatí i de la humanitas. D’aquí va néixer el ciceronianisme, que n’imitava només el vocabulari i la sintaxi (Pietro Bembo, Christophe de Longueil). Erasme el va satiritzar al Ciceronianus (1528): la imitació servil converteix el llatí en llengua morta. Escalígero li va respondre el 1531.

Època moderna. La seva tècnica (període, anàfora, preguntes retòriques, praeteritio) encara s’estudia com a model de l’oratòria política.