Virgili

El gènere

L’èpica llatina parteix d’Homer. L’Eneida segueix els seus dos poemes: els llibres I-VI reescriuen l’Odissea (viatge, naufragi, relat de l’heroi en un banquet, descens als morts) i els VII-XII, la Ilíada (guerra, catàleg de tropes, mort del jove amic, Pal·lant com a Pàtrocle, i duel final, Turn com a Hèctor).

A Roma, Livi Andronic va adaptar l’Odissea (Odusia) en vers saturni, i Nevi va escriure en saturnis el Bellum Punicum, que incloïa la llegenda troiana dels orígens de Roma. Enni (s. II aC) va compondre els Annales, història de Roma des de la caiguda de Troia, va adoptar l’hexàmetre dactílic i es va presentar com Homer reencarnat; va ser el gran model llatí de Virgili. Lucreci i els neotèrics (Catul 64) van refinar després l’hexàmetre.

Els trets del gènere a l’Eneida són l’hexàmetre dactílic, el proemi amb proposició del tema i invocació a la Musa (I 1-11), el començament in medias res, els catàlegs, les comparacions extenses, la intervenció dels déus, el descens als inferns (VI), l’ècfrasi (l’escut del VIII), els jocs fúnebres (V), els epítets (pius Aeneas) i els discursos directes. Després de Virgili escriuen èpica Lucà (Farsàlia), Estaci (Tebaida), Valeri Flac (Argonàutiques) i Sili Itàlic (Punica).

Biografia

La font principal és la Vida de Donat (s. IV), que reprodueix en l’essencial la de Suetoni. Publi Virgili Maró va néixer el 15 d’octubre del 70 aC a Andes, prop de Màntua (Gàl·lia Cisalpina). La data és segura; la situació d’Andes es discuteix. Segons Donat, la seva família era humil i es va enriquir amb boscos i abelles. Va estudiar a Cremona fins a la toga viril, després a Milà i a Roma (retòrica, medicina i matemàtiques); va defensar una sola causa. Als anys 40 va viure a Nàpols, en el cercle epicuri de Siró, dada que depèn del Catalepton, d’atribució dubtosa.

Després de la batalla de Filips (42), en plena guerra civil, hi va haver confiscacions de terres per als veterans a la zona del Po. Segons Donat el van protegir Asini Pol·lió, Alfè Var i Corneli Gal, a qui celebra a les Bucòliques, publicades cap al 39-38 aC. Cap al 38 va entrar en el cercle de Mecenas, conseller d’Octavià. Li va dedicar les Geòrgiques, escrites en set anys, que el 29 va llegir a Octavià a Atel·la. El 27 aC Octavià va rebre el títol d’August.

L’Eneida el va ocupar del 29 al 19 (onze anys, segons Donat). La va redactar primer en prosa, dividida en 12 llibres, i la va versificar per parts. Va llegir a August els llibres II, IV i VI; segons la tradició, Octàvia es va desmaiar en sentir tu Marcellus eris (VI 883), referit al seu fill mort.

El 19 aC va viatjar a Grècia per polir el poema; a Atenes es va trobar amb August, es va posar malalt visitant Mègara i va morir a Brundisium el 21 de setembre del 19 aC, amb 50 anys. Va ser enterrat a Nàpols. L’epitafi que transmet Donat, d’autoria dubtosa, resumeix les seves obres: Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc / Parthenope; cecini pascua rura duces («Màntua em va engendrar, els calabresos se’m van endur, ara em guarda Partènope; vaig cantar pastures, camps, cabdills»).

Havia demanat a Vari que cremés l’Eneida si ell moria. En el testament va deixar els seus escrits a Vari i Ploci Tuca, amb la condició de no publicar res d’inèdit. Per ordre d’August (iussu Caesaris) la van editar amb correccions mínimes (summatim emendata), i fins i tot hi van deixar versos incomplets, com Hic cursus fuit: (I 534).

Obres

Bucòliques o Èglogues (c. 39-38 aC)

Deu poemes pastorals en hexàmetres sobre el model de Teòcrit (Idil·lis, s. III aC). Virgili trasllada la Sicília de Teòcrit a una Arcàdia idealitzada barrejada amb la Itàlia real: pastors-poetes, cants alterns (amebeus), amor, mort, poesia i política.

• I: Melibeu, expulsat de les seves terres, davant de Títir, que les conserva gràcies a un «déu» de Roma, Octavià.
• II: amor de Coridó per Alexis. III: certamen de cant, amb empat.
• IV, dedicada a Pol·lió, cònsol el 40: l’ègloga «messiànica», el naixement d’un nen amb qui torna l’edat d’or.
• V: mort i apoteosi del pastor-poeta Dafnis.
• VI: cant de Silè sobre l’origen del món i diversos mites; rebuig (recusatio) de l’èpica.
• VII: certamen que guanya Coridó. VIII: dos cants d’amor, el segon un encanteri.
• IX: Menalcas ha perdut les seves terres; parella de la I.
• X: el poeta Corneli Gal mor d’amor a l’Arcàdia (omnia vincit Amor).

Estructura. Una proposta moderna hi veu una simetria: I-IX (confiscacions), II-VIII (amor), III-VII (certàmens), IV-VI (futur i orígens), la V com a eix i la X com a tancament. Una altra separa èglogues senars dialogades i parells narratives.

Geòrgiques (c. 37/36-29 aC)

Poema didàctic en quatre llibres d’hexàmetres, dedicat a Mecenas, sobre el model d’Hesíode (Treballs i dies). Respon al programa d’August de revaloritzar la vida agrícola i itàlica després de les guerres civils, amb una ideologia del treball.

• Llibre I, cereals i conreu; acaba amb els prodigis després de la mort de Cèsar.
• Llibre II, arbres, vinya i olivera; elogi d’Itàlia (laudes Italiae) i de la vida pagesa.
• Llibre III, ramaderia; acaba amb la pesta del Nòric.
• Llibre IV, les abelles i l’epil·li d’Aristeu. Aristeu perd les seves abelles i Proteu li revela la causa: Eurídice va morir mossegada per una serp en fugir d’ell. Proteu explica com Orfeu baixa als inferns, recupera Eurídice, la perd en girar-se a mirar-la i mor esquarterat per les bacants (IV 453-527). Aristeu fa un sacrifici i dels bous morts neixen abelles noves. Aquest Orfeu és el precedent del d’Ovidi (Met. X 1-77, lectura obligatòria).
• Segell final (IV 559-566): Virgili canta a Nàpols mentre Cèsar combat a l’Eufrates.

Eneida (29-19 aC, inacabada)

Epopeia nacional en 12 llibres d’hexàmetres (9.896 versos segons l’Enciclopèdia Catalana), publicada després de la mort de l’autor. Explica la fugida d’Enees de Troia i la seva arribada al Laci, origen de Roma i de la gens Iulia. Els llibres I-VI són la meitat «odisseica» (viatge) i els VII-XII la «iliàdica» (guerra); Virgili marca el tall amb una nova invocació, a Èrato (VII 37 ss.).

Resum llibre per llibre

• I. Juno, que odia els troians, fa que Èol desfermi una tempesta quan la flota surt de Sicília; Neptú la calma i set naus arriben a Líbia. Júpiter promet a Venus un imperi sense fi. Dido acull els troians, Cupido l’enamora i al banquet demana a Enees que expliqui la seva història.
• II. Relat d’Enees: la caiguda de Troia. El cavall, Laocoont, l’engany de Sinó, la mort de Príam. Enees fuig amb el seu pare Anquises a coll i el seu fill Ascani de la mà; perd la seva esposa Creüsa, l’ombra de la qual li anuncia el Tíber.
• III. Relat d’Enees: els viatges per la Mediterrània, fins a la mort d’Anquises a Drèpanon (Sicília).
• IV. Dido i Enees s’uneixen en una cova durant una tempesta. Mercuri ordena a Enees que marxi. Dido maleeix els troians, anuncia un venjador (Anníbal) i es mata a la pira amb l’espasa d’Enees: és l’origen mític de les Guerres Púniques.
• V. A Sicília, Enees celebra jocs fúnebres per Anquises. Les dones, instigades per Juno, cremen les naus. Enees deixa els cansats a la nova ciutat d’Acesta. El pilot Palinur cau al mar.
• VI. A Cumes, la Sibil·la guia Enees al món dels morts. Hi veu Palinur i Dido, que calla i s’allunya. Als Camps Elisis, Anquises li mostra la desfilada dels futurs romans, fins a August, i li explica la missió de Roma.
• VII. Els troians arriben al Tíber. El rei Latí ofereix a Enees la seva filla Lavínia. Juno envia la fúria Al·lecto, que enfolleix la reina Amata i Turn, rei dels rútuls i pretendent de Lavínia. Esclata la guerra. Catàleg dels cabdills itàlics.
• VIII. Enees remunta el Tíber fins a Pal·lanteu, ciutat del rei Evandre en el futur emplaçament de Roma, que li confia el seu fill Pal·lant. Vulcà forja per a Enees un escut amb la història de Roma fins a la batalla d’Àccium.
• IX. En absència d’Enees, Turn ataca el campament troià. Nisus i Euríal moren en una incursió nocturna.
• X. Concili dels déus. Enees torna amb els etruscs. Turn mata Pal·lant i li pren el tahalí. Enees mata Laus i el seu pare Mezenci.
• XI. Funeral de Pal·lant i treva. En el combat de cavalleria mor la guerrera volsca Camil·la.
• XII. Juturna, per iniciativa de Juno, trenca el pacte del duel. Amata es penja. Júpiter i Juno es reconcilien: troians i llatins es fondran i es conservarà el nom llatí. En el duel final, Turn, ferit, suplica; Enees dubta, veu el tahalí de Pal·lant i el mata.

El viatge d’Enees

L’explica Enees a Dido al llibre III i és anterior en el temps al llibre I, així que l’ordre cronològic és II, III, I, IV, V, VI, VII. Des d’Antandre, al peu del mont Ida, els troians passen per Tràcia (primera fundació), Delos (oracle d’Apol·lo), Creta (segona fundació i pesta), les Estròfades (les Harpies), Àccium (jocs i hivernada), Butrot (Hèlen i Andròmaca), la primera visió d’Itàlia al Salento, l’Etna i els Ciclops, i Drèpanon. Segueixen Cartago (I-IV), la tornada a Sicília (V), Cumes (VI) i, per Caieta, la desembocadura del Tíber (VII). Diversos llocs, com la ciutat fundada a Tràcia o la de Creta, no es poden situar amb certesa.

Personatges

Enees, fill de Venus i Anquises, és un heroi del deure que sacrifica la seva felicitat (Creüsa, Dido) al destí, tot i que al final es deixa endur per la ira. Dido, reina de Cartago, és una figura tràgica. Anquises guia el viatge. Ascani o Iul és l’avantpassat de la gens Iulia. Turn, valent i impetuós, és un nou Aquil·les que mor com Hèctor. Juno mou el conflicte, Venus protegeix el seu fill i Júpiter garanteix el destí.

Temes

• Pietas: deure envers els déus, la pàtria i la família (Enees amb Anquises a coll).
• Fatum: el destí de fundar Roma guia l’heroi; els déus el retarden, no el canvien.
• Ideologia augustal: l’Eneida presenta August com a culminació de la història de Roma i fa descendir la gens Iulia d’Iul.
• El cost humà de la història: compassió per Dido, Turn, Pal·lant o Nisus i Euríal.
• Furor davant pietas: Juno, Dido, Turn i el mateix Enees al final.

Appendix Vergiliana

Nom que va donar Escalígero (1573) a poemes atribuïts al jove Virgili (Culex, Ciris, Catalepton, Copa, Moretum, Aetna, etc.). El consens és que gairebé tots són apòcrifs, obra de diversos autors, probablement del segle I dC.

Estil

Virgili fa servir arcaismes èpics (olli per illi), hel·lenismes i lèxic d’Enni i Lucreci; uneix paraules senzilles en combinacions noves i alterna tons èpics, tràgics i elegíacs. Fa servir dàctils per a la rapidesa i espondeus per al pes o el dolor. Compon amb comparacions, ècfrasis, discursos i paral·lels entre llibres, i el narrador mostra empatia amb els seus personatges.

• quadrupedante putrem sonitu quatit ungula campum (Aen. VIII 596): «el casc sacseja amb so de quatre potes la plana polsosa». Cinc dàctils i l’al·literació de qu-, p- i t- imiten el galop.
• Exoriare aliquis nostris ex ossibus ultor (Aen. IV 625): «Que sorgeixi dels meus ossos algun venjador!». Al·literació i ritme solemne en la maledicció de Dido.
• nos patriae fines et dulcia linquimus arva: / nos patriam fugimus; tu, Tityre, lentus in umbra / formosam resonare doces Amaryllida silvas (Ecl. I 3-5): «nosaltres deixem els confins de la pàtria i els dolços camps; nosaltres fugim de la pàtria; tu, Títir, tranquil a l’ombra, ensenyes als boscos a repetir el nom de la bella Amaril·lis». Repetició de nos i contrast entre l’exiliat i l’afortunat.

Importància i influència

A Roma. Les Geòrgiques i l’Eneida expressen el programa del Principat: pau, religió, agricultura itàlica i missió imperial. L’Eneida es va convertir de seguida en text escolar, va substituir Enni com a poema nacional i va ser el model de l’èpica posterior i d’Ovidi, que reescriu l’Orfeu virgilià.

Antiguitat tardana. Servi la va comentar i Fulgenci en va fer una lectura al·legòrica. L’Ègloga IV es va llegir com a profecia de Crist en Lactanci, Constantí i sant Agustí (Ciutat de Déu X 27); sant Jeroni ho va rebutjar. Agustí recorda a les Confessions I 13 que de petit plorava per Dido.

Edat mitjana. Neixen les llegendes de Virgili mag, protector de Nàpols, estudiades per Domenico Comparetti (1872). A la Divina Comèdia, Virgili guia Dant per l’Infern i el Purgatori: Tu se’ lo mio maestro e ’l mio autore (Inf. I 85). Enric de Villena en va fer una traducció castellana de l’Eneida (primer esborrany, 1427-1428).

Literatura castellana i catalana. Fray Luis de León va traduir les Bucòliques i els dos primers llibres de les Geòrgiques; Juan de Guzmán va publicar la primera traducció castellana completa de les Geòrgiques (Salamanca, 1586). Gregorio Hernández de Velasco va publicar en vers una Eneida castellana molt difosa (Toledo, 1555). En català, van traduir l’Eneida M. Garcia i Silvestre (1916), Llorenç Riber (1917-1918) i Miquel Dolç (en vers, 1958; en prosa, 1972-1978, Fundació Bernat Metge).

Música. Henry Purcell va compondre Dido and Aeneas (llibret de Nahum Tate), estrenada abans de finals del 1689, amb el lament de Dido «When I am laid in earth». Hector Berlioz va escriure Les Troyens, òpera en cinc actes sobre els llibres II i IV, estrenada en part a París el 1863 i completa a Karlsruhe el 1890.

Art i literatura moderna. Bernini, Enees, Anquises i Ascani (1619, Galeria Borghese); Turner, Dido construint Cartago (1815, National Gallery de Londres); Hermann Broch, La mort de Virgili (1945).