Terenci

El gènere

Terenci escriu fabula palliata: adapta (vertere) comèdies de la Comèdia Nova atenesa, sobretot de Menandre, amb ambientació i personatges grecs. El teatre llatí de model grec comença amb Livi Andronic (240 aC). Les obres es representaven en els ludi, festes religioses organitzades pels edils, en entarimats provisionals amb un decorat fix de carrer i cases, amb personatges tipus, diàleg en senaris iàmbics, parts recitades amb música i final feliç per casament o reconeixement. La teoria general és a la fitxa de Plaute. Terenci és l’últim gran autor del gènere: després d’ell, la palliata s’esgota (Turpili n’és l’últim representant important) i guanyen terreny la togata, l’atel·lana literària i el mim.

Pròlegs polèmics. En Plaute el pròleg explica l’argument; en Terenci defensa el poeta dels seus crítics (Andria 5-7). L’exposició passa a una escena dialogada, de vegades amb un personatge «protàtic» que només informa, com Sòsia a l’Andria, i l’obra busca la sorpresa.

Contaminatio i Lusci Lanuví. El rival és un malevolus vetus poeta, que la tradició, a partir de Donat, identifica amb Lusci Lanuví. L’acusava de contaminatio, de plagi i de rebre ajuda dels nobles. A l’Andria els seus crítics diuen contaminari non decere fabulas (16), perquè hi ha afegit material de la Perinthia de Menandre (9-14). Ell es defensa amb Nevi, Plaute i Enni, la neglegentia dels quals prefereix a l’obscura diligentia dels seus rivals (18-21). Avui contaminatio designa la combinació de dos originals grecs en una obra llatina.

Doble intriga, humanitas i els Escipions. Sol duplicar l’acció: dues parelles de joves i pares de caràcter oposat. Tracta amb comprensió les relacions familiars i crea personatges matisats; ho resumeix Homo sum: humani nihil a me alienum puto (Heaut. 77). Aquesta humanitas s’associa a l’aristocràcia filohel·lena d’Escipió Emilià i Leli, l’anomenat «cercle dels Escipions», un concepte avui discutit.

Biografia

Origen. Publi Terenci Afre va néixer a Cartago (Carthagine natus, Suetoni, Vita 1) i va ser esclau a Roma del senador Terenci Lucà, que el va educar liberaliter pel seu talent i la seva bellesa i el va manumetre aviat. D’ell va prendre el gentilici Terentius; Afer, «l’africà», al·ludeix al seu origen. Suetoni el descriu colore fusco, de pell fosca (Vita 6). La seva educació a casa d’un senador explicaria el seu domini del grec, de Menandre i del llatí de l’elit.

Dates. La mort, el 159 aC, és segura: Suetoni la data pels cònsols Cn. Corneli Dolabel·la i M. Fulvi Nobilior (Vita 5). El naixement és incert (195, c. 193, c. 190 o c. 185 aC). Suetoni diu que va deixar Roma nondum quintum atque vicesimum egressus annum, «sense haver complert encara vint-i-cinc anys», i segons la lectura se li donen uns 25 o uns 35 anys en morir. Les comèdies tenen data segura (166-160 aC) gràcies a les didascàlies, les notícies de representació dels manuscrits.

Context i protectors. Escriu a la Roma posterior a Pidna (168 aC), amb una aristocràcia que valora la cultura grega i la reacció tradicionalista de Cató. Va tractar sobretot amb Escipió Emilià i Gai Leli. Ja en vida es deia que l’ajudaven a escriure, i ell no ho va desmentir mai amb fermesa: al pròleg d’Adelphoe (15-21) converteix l’acusació que l’ajuden homines nobiles en un elogi; Memmi va arribar a afirmar que Escipió publicava com de Terenci obres pròpies. La prova més sòlida de la relació és que Adelphoe i la segona Hecyra es van representar en els jocs fúnebres de L. Emili Paul·le (160 aC), pare natural d’Escipió Emilià, organitzats pels seus fills Q. Fabi Màxim i P. Corneli Africà. El «cercle dels Escipions» (Escipió, Leli, Lucili, Polibi, Paneci, Terenci) és en bona part una construcció de Ciceró (Zetzel, 1972), i Terenci va morir abans que Paneci arribés a Roma.

L’anècdota de Cecili. Segons Suetoni, els edils li van manar llegir l’Andria a Cecili Estaci, que després dels primers versos el va convidar a la seva taula.

Mort. Després d’estrenar les sis comèdies se’n va anar a Grècia i no va tornar. Segons Cosconi, va morir al mar amb 108 comèdies adaptades de Menandre; segons altres, a Estímfal o a Lèucada, de pena per haver perdut les seves obres noves en un naufragi.

Obres

Sis comèdies, totes conservades, totes palliatae i totes datades per les seves didascàlies. La música és sempre de Flac, esclau de Claudi, i com a actors hi figuren L. Ambivi Turpió i L. Atili Prenestí (a Adelphoe, Atili i Minuci Protim).

Andria («La noia d’Andros»), 166 aC

Dades. Es va estrenar en els ludi Megalenses, essent cònsols M. Claudi Marcel i C. Sulpici Gal (el text de la didascàlia a Perseus porta Cn.); la didascàlia afegeix et est tota Graeca. El pròleg (1-27) és el seu manifest literari: respon al malevolus vetus poeta, admet haver pres material de la Perinthia i rebutja l’acusació de contaminatio.

Personatges. Simó (senex), pare de Pàmfil; Sòsia, llibert i personatge protàtic; Pàmfil (adulescens); Dau (servus callidus); Glicèrion, l’«àndria», que en realitat és Pasíbula, filla de Cremes; Misis, la seva criada; Cremes (senex), pare de Filúmena; Carí, enamorat de Filúmena, i el seu esclau Bírria; Critó, arribat d’Andros.

Argument. 1. Ha mort Crisis, una cortesana d’Andros. Al funeral, Simó descobreix que el seu fill Pàmfil estima la «germana» de Crisis, Glicèrion, quan l’abraça al costat de la pira (Mea Glycerium, inquit, quid agis? cur te is perditum?, 134). Glicèrion està embarassada i Pàmfil li ha promès matrimoni. Cremes trenca el compromís de la seva filla Filúmena amb Pàmfil. 2. Simó fingeix que el casament continua en peu per posar a prova el fill i desbaratar els plans de Dau. 3. Dau aconsella a Pàmfil que accepti, segur que Cremes no hi consentirà. Però Simó convenç de debò Cremes i Pàmfil queda atrapat. Carí se sent traït. 4. Glicèrion dona a llum. Dau fa que Misis deixi el nen davant la porta de Simó (725-727) i que Cremes ho senti tot de boca d’ella. Cremes torna a trencar el compromís. 5. Critó revela que Glicèrion és Pasíbula, filla de Cremes, nàufraga a Andros de petita. Pàmfil es casa amb Glicèrion i Carí amb Filúmena.

Estructura. Escena inicial expositiva (Simó i Sòsia), doble intriga (Pàmfil i Glicèrion; Carí i Filúmena), enganys de l’esclau que fracassen i final per reconeixement (anagnòrisi).

Temes. Pares i fills, l’amor davant la conveniència social, la ciutadania de la dona com a condició per casar-se, la paraula donada i la Fortuna. Conté ne quid nimis (61), obsequium amicos, veritas odium parit (68) i hinc illae lacrumae (126).

Hecyra («La sogra»), 165-160 aC

Dades. Adapta l’Hekyra d’Apol·lodor de Carist. És el fracàs teatral més famós de l’Antiguitat.

Els fracassos i els pròlegs. 1. 165 aC, ludi Megalenses. Es va representar sense pròleg i no es va poder acabar (non est peracta). Segons el primer pròleg, el públic, studio stupidus in funambulo, estava pendent d’un funàmbul. El segon afegeix que s’esperaven també uns púgils i que hi va haver soroll i crits de dones (comitum conventus, strepitus, clamor mulierum), fins que la companyia es va haver de retirar (segon pròleg, vv. 33-36). 2. 160 aC, jocs fúnebres d’Emili Paul·le. Va agradar el primer acte (primo actu placeo), però va córrer el rumor que hi hauria gladiadors (datum iri gladiatores); el públic va entrar en tropell, es va barallar pels llocs i la companyia va perdre el seu lloc (segon pròleg, vv. 38-42). 3. 160 aC, amb el segon pròleg, pronunciat per Ambivi Turpió, director de la companyia: placuit. Ambivi recorda que ja va imposar les comèdies de Cecili, rebutjades al principi (vv. 14-23).

La didascàlia és confusa, i dates i jocs es discuteixen; la seqüència 165 / 160 / 160 és l’habitual.

Personatges. Laques (senex) i Sòstrata, la «sogra»; el seu fill Pàmfil; Fidip (senex) i Mírrina, pares de Filúmena, la nora, que no surt a escena; Bàquis (meretrix), antiga amant de Pàmfil; Parmenó, esclau de Pàmfil.

Argument. 1. Pàmfil, amant de Bàquis, va violar una nit, borratxo, una noia desconeguda i li va prendre un anell, que va regalar a Bàquis. Després, pressionat pel pare, es va casar amb Filúmena sense saber que era ella. Al principi la menyspreava, però va acabar estimant-la i va deixar Bàquis. 2. Mentre Pàmfil és a Imbros per una herència, Filúmena, embarassada, fuig a casa de la mare per amagar-ho. Laques culpa Sòstrata: totes les sogres odien les nores. 3. Pàmfil torna, descobreix el part, promet a Mírrina guardar el secret, però es nega a recuperar la seva dona perquè creu que el nen no és seu. Sòstrata s’ofereix a anar-se’n al camp. 4. Criden Bàquis, que es comporta amb generositat. Mírrina reconeix l’anell de la seva filla: el violador era Pàmfil i el nen és seu. Es decideix amagar la veritat als pares.

Trets i temes. És la comèdia menys còmica de Terenci: sense doble intriga i amb un esclau que no ordeix res. Inverteix els tipus amb una sogra bondadosa i una cortesana generosa. Tracta els prejudicis, la incomunicació familiar, la dignitat de les dones i la humanitas.

Les altres quatre comèdies

• Heautontimorumenos («El qui es turmenta a si mateix», 163 aC). Menedem es castiga treballant al camp per haver empès el seu fill a la guerra. El seu veí Cremes, el de l’Homo sum… (77), és enganyat per l’esclau Sir a propòsit del seu propi fill. Doble intriga i reconeixement final.
• Eunuchus («L’eunuc», 161 aC). El seu èxit més gran: es va representar dues vegades el mateix dia i va cobrar 8.000 sestercis (Suetoni). Querea es fa passar per l’eunuc regalat a la cortesana Tais i viola Pàmfila, que resulta ser ciutadana i amb qui es casa. Amb el soldat Trasó i el paràsit Gnató, és la més «plautina».
• Phormio («Formió», 161 aC). El paràsit Formió resol els amors de dos cosins amb un plet fictici mentre els seus pares són de viatge. Al final es descobreix que un d’ells, Cremes, té una altra família a Lemnos.
• Adelphoe («Els germans», 160 aC). Oposa l’educació indulgent de Mició, pudore et liberalitate (57), a la severa del seu germà Dèmea, que al final es torna generós en excés i deixa en evidència el sistema de Mició. És la més «filosòfica».

Estil

Terenci escriu en sermo purus, el llatí acurat de la conversa culta. Cèsar el va anomenar «amant de la llengua pura», i Ciceró va dir que trasllada Menandre lecto sermone, amb un llenguatge escollit. Fa servir menys neologismes, jocs fònics, paraules gregues i vulgarismes que Plaute, i abunda en sentències. En mètrica, predominen els senaris iàmbics i els septenaris recitats, amb pocs cantica lírics. En la composició, prefereix la doble intriga, el pròleg polèmic, els caràcters individualitzats i la il·lusió dramàtica, sense apel·lacions al públic ni al·lusions a Roma.

• nam in prologis scribundis operam abutitur, / non qui argumentum narret, sed qui malevoli / veteris poetae maledictis respondeat (Andria 5-7). «Malbarata el seu esforç escrivint pròlegs no per explicar l’argument, sinó per respondre a les injúries d’un vell poeta malintencionat».
• namque hoc tempore / obsequium amicos, veritas odium parit (Andria 67-68). «Perquè en aquests temps la complaença dona amics; la veritat, odi». Sentència amb paral·lelisme.
• In amore haec omnia insunt vitia: iniuriae, / suspiciones, inimicitiae, indutiae, / bellum, pax rursum (Eunuchus 59-61). «En l’amor hi ha tots aquests mals: ofenses, sospites, enemistats, treves, guerra i un altre cop pau». Enumeració asindètica.

Importància i influència

A Roma. Va triomfar amb l’Eunuchus i va fracassar amb l’Hecyra. La seva polèmica amb el «vell poeta» és el primer debat literari documentat a Roma, i els seus pròlegs, la primera crítica literària llatina. Afrani el va posar per damunt de tots els còmics; Volcaci Sedígit, sisè (Gel·li XV 24); Cèsar el va anomenar «mig Menandre». Es llegia a l’escola, i Donat (s. IV) el va comentar.

Edat mitjana. Va ser dels clàssics més copiats i il·lustrats: el Codex Bembinus (Vat. lat. 3226, s. IV-V) és el testimoni més antic, i el Vat. lat. 3868 (c. 825), la còpia il·lustrada més antiga, amb més de 150 il·lustracions. Se’l va preferir a Plaute pel seu llatí i la seva moral. Hrotsvitha de Gandersheim (s. X) va escriure sis drames llatins cristians per oferir castedat als lectors atrets per Terenci.

Renaixement i Europa. A Itàlia es van representar les seves comèdies i se’n van escriure d’altres a imitació seva; hi ha manuscrits il·lustrats amb vestits de l’època, com el Térence des ducs (París, Bibliothèque de l’Arsenal, ms. 664) o el BnF lat. 7907A, fet per al duc de Berry. Maquiavel va traduir l’Andria (c. 1517-1520). Va influir en Molière «en to, trama i caràcters» (L’École des maris, 1661, parteix d’Adelphoe; Les Fourberies de Scapin, 1671, del Phormio), en Shakespeare i en Ben Jonson; el Ralph Roister Doister d’Udall s’inspira en l’Eunuchus, i The Conscious Lovers (1722) de Steele és una adaptació lliure de l’Andria. En castellà, Pedro Simón Abril va publicar Las seis comedias de Terencio (Saragossa, 1577); hi ha una edició moderna de l’Andria, l’Hecyra i Adelphoe d’A. López i A. Pociña (Akal, 1986). El dossier no documenta traduccions catalanes ni obres musicals.

Llengua actual. Homo sum… va ser lema de l’humanisme; ne quid nimis, quot homines tot sententiae i hinc illae lacrimae encara són vius.

Plaute i Terenci

Fórmula per a l’examen. Plaute és el comediògraf popular: música, farsa, esclau astut i llengua exuberant. Terenci és el comediògraf culte: fidelitat a Menandre, psicologia, humanitas i sermo purus. Tots dos adapten la Comèdia Nova grega en la palliata, però Plaute la romanitza i la fa esclatar en riure, mentre que Terenci la depura i la humanitza.