Plaute

El gènere

Origen i marc. El teatre llatí de model grec comença amb Livi Andronic, que va estrenar la primera obra el 240 aC, en acabar la Primera Guerra Púnica (Ciceró, Cato 50). Abans hi havia formes populars: els versos fescennins, la satura dramàtica i la farsa atel·lana de Campània, amb personatges fixos com Maccus, el ximple. Al costat de la comèdia de model grec hi va haver la togata, d’ambient itàlic, i més tard el mim. No hi havia teatre estable: les obres es representaven en els ludi, festes religioses organitzades pels edils, en entarimats de fusta provisionals. El magistrat comprava l’obra a través del director de la companyia (dominus gregis). Tots els actors eren homes, també en els papers femenins.

La palliata i els seus models. Plaute i Terenci escriuen fabula palliata, comèdia «amb pallium», el mantell grec: ambient grec (gairebé sempre Atenes), personatges amb noms grecs «parlants» i adaptació de la Comèdia Nova atenesa (finals del s. IV i s. III aC). Aquesta tracta de la vida privada (amors contrariats, pares i fills, dots, filles exposades reconegudes al final) i deixa de banda la sàtira política d’Aristòfanes. Els autors model són Menandre, Filèmon, Dífil i Apol·lodor de Carist. Adaptar es deia vertere, i Plaute «gira» barbare, «en llengua bàrbara», en llatí: Demophilus scripsit, Maccus vortit barbare (Asin. 11). No era una traducció literal: es retallava, s’afegia, es romanitzava i s’hi posava música. La contaminatio és combinar escenes o personatges de dos originals grecs. El terme surt del pròleg de l’Andria de Terenci, els rivals del qual deien contaminari non decere fabulas (Andr. 16). En Plaute se suposa en Miles gloriosus, Poenulus i Bacchides.

Pròleg, música i estructura. El pròleg plautí és expositiu: explica l’argument, demana silenci i fa bromes amb el públic. Sovint el diu un déu: el Lar familiar a l’Aulularia, Mercuri a l’Amphitruo. En Terenci serà polèmic. La comèdia era en bona part musical, amb un flautista (tibicen). Els diverbia, parts parlades, són en senaris iàmbics; els cantica són recitatius en versos llargs (sobretot septenaris trocaics) o cançons polimètriques, en què Plaute destaca. No hi havia actes ni cor: les escenes es marquen per entrades, sortides i canvis de metre, i la divisió en cinc actes és renaixentista. El decorat fix és un carrer amb dues o tres cases, de vegades un carreró (angiportum) i un altar. Tot passa al carrer, i d’aquí venen els apartes i l’espionatge entre personatges.

Personatges tipus i altres autors. L’adulescens enamorat, el senex, el servus callidus que ordeix l’engany, l’esclau fidel, el parasitus, el leno (proxeneta), la meretrix, la matrona, el miles gloriosus i el prestador (danista). La intriga segueix un esquema: exposició, complicació (un engany de l’esclau), descobriment i solució amb perdó, casament o reconeixement, i petició d’aplaudiment (plaudite). També van conrear la palliata Livi Andronic, Nevi, Enni, Cecili Estaci i Turpili. El cànon de Volcaci Sedígit (Gel·li XV 24) posa primer Cecili, segon Plaute i sisè Terenci.

Biografia

Nom. La forma transmesa és Titus Maccius Plautus, però els tres noms poden ser artístics (Britannica): Maccus era el pallasso de l’atel·lana i Plautus s’ha relacionat amb planipes, l’actor de mim descalç, o amb «peus plans». Ell mateix signa Maccus a l’Asinaria (v. 11).

Dates. Va néixer cap al 254 aC (Britannica; l’Enciclopèdia Catalana dona c. 251), data deduïda i poc segura: Ciceró (Cato 50) el presenta vell gaudint del seu Pseudolus, que és del 191. Va morir el 184 aC, data de Ciceró (Brutus 60) que és l’acceptada. Només dues obres tenen data segura: Stichus (200) i Pseudolus (191).

Origen i ofici. Era de Sàrsina, a l’Úmbria (Fest, sant Jeroni). Tota la tradició el presenta com un home de teatre pràctic, sense formació retòrica coneguda. Gel·li (III 3), seguint Varró, explica que va guanyar diners a l’escena, els va perdre en negocis i, arruïnat, va treballar per a un forner movent molins de mà, on va escriure el Saturio, l’Addictus i una altra comèdia. L’anècdota es considera poc fiable. No va tenir protector: escrivia per a edils i companyies.

Context. La seva activitat (c. 205-184 aC) coincideix amb la Segona Guerra Púnica (218-201), l’expansió romana a Orient i l’arribada de riquesa, esclaus i costums grecs, que es reflecteixen en els seus temes.

Mort. Va morir a Roma. Gel·li (I 24) recull un epitafi que Varró li atribuïa: Postquam est mortem aptus Plautus, Comoedia luget, / scaena est deserta, dein Risus, Ludus Iocusque / et Numeri innumeri simul omnes conlacrimarunt («Des que Plaute va morir, la Comèdia està de dol, l’escena ha quedat deserta, i després el Riure, el Joc i la Broma i els Ritmes sense nombre van plorar tots alhora»).

Obres

En temps de Gel·li circulaven amb el seu nom unes 130 comèdies. Varró en va separar 21 que tothom acceptava, les fabulae Varronianae, que són les conservades: 20 gairebé completes i la Vidularia en fragments. El testimoni més antic és el palimpsest Ambrosià (s. IV).

Mostellaria («La comèdia del fantasma»), lectura obligatòria

Dades. El títol deriva de mostellum, diminutiu de monstrum, «aparició, fantasma». En català: L’ànima en pena, trad. de Marçal Olivar. Té 1181 versos i data desconeguda. Es creu que adapta el Phasma de Filèmon (perdut), conjectura basada en el tema i en l’esment de Dífil i Filèmon (vv. 1149-1151). No té pròleg: comença in medias res. Escenari: un carrer d’Atenes amb la casa de Teoprópides i la del seu veí Simó, un carreró que dona al jardí i un altar davant del públic.

Personatges

Argument escena per escena

Divisió tradicional en actes; versos segons Perseus.

Acte I (1-347): exposició i festa.

• I 1 (1-83). Grumió retreu a Tranió que, en els tres anys d’absència de l’amo, arruïni la casa i corrompi el jove: dies noctesque bibite, pergraecamini (22). Tranió es burla de la seva olor d’all i l’envia al camp. És l’escena de la PAU de juny de 2026: camp contra ciutat, esclau fidel contra esclau astut.
• I 2 (84-156). Canticum de Filòlaques: l’home és com una casa nova (91-92) que els pares construeixen amb l’educació; la mandra i l’amor la tornen una ruïna.
• I 3 (157-312). Escena del tocador: Escafa aconsella a Filemàcia que no es lligui a un amant que la deixarà aetate et satietate, «per l’edat i el fart» (196); ella defensa la seva fidelitat. Filòlaques ho espia i ho comenta en apartes. Després comença el banquet.
• I 4 (313-347). Arriba Cal·lidàmates borratxo i s’adorm.

Acte II (348-531): el fantasma.

• II 1 (348-430). Tranió torna del port: erus advenit peregre, periit Tranio (353). Fa entrar tothom, tanca la casa amb la clau lacònia i es presenta com a director d’escena: ludos ego hodie vivo praesenti hic seni / faciam (427-428), «avui li organitzaré al vell, en vida i en la seva presència, uns jocs».
• II 2 (431-531). Teoprópides troba la porta tancada. Tranió li explica que fa set mesos que no hi entra ningú: un hoste en va matar un altre pel seu or i el va enterrar allà, i el mort es va aparèixer en somnis a Filòlaques (ego transmarinus hospes sum Diapontius, 497). Se sent una veu a dins; Tranió l’atribueix al fantasma i el vell fuig. Paròdia de la història de fantasmes.

Acte III (532-857): mentides encadenades.

• III 1 (532-689). L’usurer Misargírides reclama a crits els interessos (faenus). Tranió improvisa: el fill va demanar 40 mines (44 amb interessos) com a paga i senyal per comprar una altra casa, per dos talents. El vell assumeix el deute i pregunta quina; Tranió diu la primera que té a mà: la de Simó.
• III 2 (690-782). Simó surt en un canticum crètic fugint de la seva dona (sàtira de la uxor dotata). Tranió li diu que Teoprópides vol veure la seva casa com a model i es compara amb Alexandre i Agàtocles (775-777).
• III 3 (783-857). Durant la visita, Tranió manté cada vell en una creença diferent i els ensenya una pintura imaginària amb cornix una volturios duos, una cornella que es burla de dos voltors (832-834).

Acte IV (858-1040): el descobriment. Escenes i versos segons Moore, recollit a la Wikipedia; la numeració de les escenes canvia d’una edició a l’altra.

• IV 1 (858-903). Arriben Fanisc i Pinaci, esclaus de Cal·lidàmates, a buscar el seu amo.
• IV 2 (904-992). Teoprópides, entusiasmat amb la «compra», promet pagar les 80 mines que falten i envia Tranió al camp a buscar el fill; Tranió s’escapoleix. Fanisc, sense saber amb qui parla, explica al vell les gresques, l’alliberament de la flautista per 30 mines i el paper de Tranió.
• IV 3 (993-1040). Simó nega haver cobrat res (Numquam nummum, 1011). Els vells entenen l’engany i Teoprópides demana corretges per atrapar Tranió.

Acte V (1041-1181): càstig frustrat i perdó.

• V 1 (1041-1121). Tranió endevina el parany i es refugia a l’altar, des d’on es burla del vell.
• V 2 (1122-1181). Cal·lidàmates, ja sobri, fa de mediador pels joves. Tranió fa broma: si el vell és amic de Dífil o de Filèmon, que els expliqui com l’ha enganyat el seu esclau (1149-1151). Teoprópides perdona el fill i, després de resistir-s’hi, Tranió, que demana el perdó perquè demà en farà una altra. Tancament: vos plausum date (1181).

Estructura

Exposició (I), complicació amb el retorn del pare (II-III), descobriment (IV) i perdó (V). La intriga és única i es basa en un engany encadenat: el fantasma obliga a inventar el deute, el deute la compra i la compra la visita. Hi ha cinc cançons (Wikipedia, segons Moore i Marshall): tres de polimètriques de joves i esclaus, una de crètica de Simó (690-743) i una de bàquica (783-804) en què Tranió porta Teoprópides a casa de Simó. L’escena de Filemàcia i Escafa és en septenaris iàmbics, metre associat a les cortesanes.

Temes

• Pares i fills, amb un perdó indulgent: són coses de l’edat (1157-1158).
• Els diners: deute, interessos, compra d’una esclava, usura.
• Inversió de l’ordre: l’esclau mana i queda impune.
• Luxe grec (pergraecari) i contrast camp/ciutat.
• La casa: embruixada, comprada de mentida i metàfora moral.
• Amor i fidelitat: Filemàcia davant del cinisme d’Escafa.
• Superstició, matrimoni amb dot i metateatre (Tranió com a poeta i director).

Recursos còmics

• Apartes i escoltes (I 3, III 2).
• Jocs de paraules: Simó diu que la seva casa no té ombra (umbra) i Tranió respon Quid, Sarsinatis ecqua est, si Umbram non habes? (770), amb Umbra com a «dona de l’Úmbria», pàtria de l’autor.
• Neologismes: pergraecamini, plagipatidae, ferritribaces (356), homines clitellarios (781).
• Al·literació paratràgica: maeroris montem maximum (352); paròdia èpica i militar.
• Trencament de la il·lusió: al·lusions al públic, a Sàrsina, als poetes grecs, a l’aplaudiment.

Influència

Shakespeare anomena Tranio i Grumio dos criats de The Taming of the Shrew. A The Alchemist (1610) de Ben Jonson, el criat Face fa servir la casa del seu amo, que ha fugit de la pesta, i l’amo torna de cop. La trama secundària còmica de The English Traveller (c. 1627) de Heywood prové de la Mostellaria. A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1962; a Espanya, Golfus de Roma) reprèn la casa embruixada.

Amphitruo («Amfitrió»)

Única comèdia mitològica de Plaute; data incerta i model desconegut. Mercuri l’anomena al pròleg tragicomoedia (v. 59), primera aparició del terme, perquè hi surten déus i reis, però també un esclau.

Argument. Júpiter, enamorat d’Alcmena, esposa del general tebà Amfitrió, absent a la guerra, pren l’aparença del marit, i Mercuri la de l’esclau Sòsia; Júpiter allarga la nit. Mercuri apallissa el Sòsia de debò i el convenç que no és Sòsia: l’escena del doble. Quan Amfitrió torna, Alcmena li diu que ja hi ha estat i ell l’acusa d’adulteri. Una llacuna a l’acte IV ens priva de part de l’embolic. Al final la criada Bròmia explica el part de bessons: Íficles, fill d’Amfitrió, i Hèrcules, fill de Júpiter, que escanya dues serps. Júpiter es revela i Amfitrió accepta l’honor.

Temes i influència. La identitat i el doble, l’engany diví, la virtut d’Alcmena i la barreja de tràgic i còmic. D’aquí vénen les paraules sosia i amfitrió. Versions: Villalobos (1515), Timoneda (1559), Rotrou (Les Sosies, 1636), Molière (1668), Dryden (1690), Kleist (1807) i Giraudoux (Amphitryon 38, 1929).

Aulularia («La comèdia de l’olla»)

El títol ve d’aulula, «olleta». Data incerta; el model, potser de Menandre, es discuteix. El Lar familiar diu el pròleg (ego Lar sum familiaris ex hac familia, 2): ha deixat que el vell Euclió trobi el tresor amagat pel seu avi perquè pugui dotar la seva filla Fèdria, que ha estat violada per Licònides en una festa nocturna de Ceres i està embarassada.

Argument. L’avar Euclió viu obsessionat a amagar l’olla i sospita de tothom. El veí ric Megador demana la mà de Fèdria sense dot; Euclió hi accedeix, convençut que sap allò de l’or. Amaga l’olla al temple de la Bona Fe i al bosc de Silvà, i Estròbil, esclau de Licònides, la roba. Euclió entona el lament de l’avar davant del públic (Perii, interii, occidi…, 713). Segueix un malentès: Licònides confessa allò de Fèdria i Euclió creu que parla de l’olla. El final s’ha perdut; se suposa que Euclió recupera l’or i el dona com a dot.

Temes i influència. L’avarícia (comèdia de caràcter), la desconfiança i el dot. Molière es va basar en Euclió per a Harpagon, de L’Avare (1668), relació que ha sortit a la PAU.

Les altres 18 comèdies

• Asinaria: un jove paga la seva cortesana amb els diners d’uns ases; model, l’Onagos de Demòfil; conté lupus est homo homini (495).
• Bacchides: dues germanes cortesanes amb el mateix nom i un esclau que enganya tres vegades el vell; segons la Wikipedia, del Dis exapaton de Menandre.
• Captivi: un amo i el seu esclau presoners intercanvien les identitats; comèdia «moral», sense cortesanes.
• Casina: pare i fill es disputen una esclava; el vell acaba humiliat amb una falsa núvia.
• Cistellaria: uns objectes guardats en una cistella permeten reconèixer una noia abandonada.
• Curculio: un paràsit roba un anell per aconseguir una noia; inclou un monòleg sobre el fòrum romà.
• Epidicus: un esclau enganya dues vegades el seu amo i acaba premiat.
• Menaechmi: dos bessons separats es troben a Epidamne; origen de The Comedy of Errors i de Los Menemnos de Timoneda.
• Mercator: pare i fill s’enamoren de la mateixa esclava.
• Miles gloriosus: l’esclau Palestrió enganya el soldat fanfarró Pirgopolinices; cap al 206 aC.
• Persa: un esclau enganya un proxeneta amb un fals persa; els enamorats són esclaus.
• Poenulus: un cartaginès busca les seves filles raptades; té passatges en púnic.
• Pseudolus: l’esclau Psèudol pren una noia al proxeneta Balió; 191 aC.
• Rudens: naufragi prop de Cirene, una maleta i un reconeixement.
• Stichus: dues germanes fidels esperen els marits; acaba en una festa d’esclaus; 200 aC.
• Trinummus: un amic fidel guarda el tresor d’un absent; comèdia moralitzant.
• Truculentus: la cortesana Fronèsion explota tres amants; la més amarga.
• Vidularia: fragments; un naufragi i una maleta amb objectes de reconeixement.

Estil

La Britannica defineix la seva llengua com a «racy and colloquial»: llatí viu, amb interjeccions (hercle, edepol), diminutius, insults i noms «parlants». Inventa compostos i verbs a partir del grec (pergraecari, patrissare) i abusa de l’al·literació i del joc de paraules. Conserva arcaismes com els infinitius en -ier (vituperarier, Most. 177). La seva comèdia és musical, amb molts cantica polimètrics, ritme ràpid, monòlegs adreçats al públic i apartes. Romanitza referències (lleis, magistrats), tot i que no de manera sistemàtica.

• novarum aedium esse arbitror similem ego hominem, / quando natus est. (Most. 91-92): «Crec que l’home, quan neix, s’assembla a una casa nova». Inici d’una metàfora sostinguda en tot un canticum.
• ita mali, maeroris montem maximum ad portum modo / conspicatus sum: erus advenit peregre, periit Tranio. (Most. 352-353): «Una muntanya tan enorme de mals i amargors acabo de veure al port: l’amo torna de l’estranger; Tranió està perdut». Al·literació en m- i to paratràgic.
• dies noctesque bibite, pergraecamini, / amicas emite liberate. (Most. 22-23): «Beveu dia i nit, viviu a la grega, compreu amigues, allibereu-les». Neologisme i sèrie d’imperatius.

Importància i influència

A Roma. Va ser el comediògraf més popular, ja famós en vida (Enciclopèdia Catalana); després de la seva mort se li atribuïen unes 130 comèdies i les companyies el reposaven. Va fixar la llengua i les convencions de la comèdia llatina. Ciceró en va elogiar la llengua; Horaci li va retreure el ritme i l’humor (Ars poetica 270-274).

Edat mitjana i Renaixement. Es va llegir menys que Terenci; Petrarca en coneixia vuit comèdies (Britannica). Ariosto en va fer les primeres imitacions en llengua vulgar.

Literatura castellana i catalana. Els Anfitrión de Villalobos (1515) i de Pérez de Oliva (c. 1525); Timoneda, Amphitrión i Los Menemnos (1559); una traducció de Menaechmi i Miles gloriosus (Anvers, 1555) atribuïda a Juan de Verzosa. Marçal Olivar el va traduir sencer al català en dotze volums (1934-1960) per a la Fundació Bernat Metge.

Literatura europea. Shakespeare (The Comedy of Errors, a partir de Menaechmi), Molière (L’Avare, Amphitryon), Ben Jonson (The Alchemist), Camões, Dryden, Lessing, Holberg, Kleist i Giraudoux. El miles gloriosus reapareix en Falstaff i a Cyrano de Bergerac (Britannica).

Música. Purcell va compondre música per a l’Amphitryon de Dryden (1690), i el musical A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (1962) combina Pseudolus, Miles gloriosus i Mostellaria.

Plaute i Terenci

Semblances

Diferències

Fórmula per a l’examen. Plaute és el comediògraf popular: música, farsa, esclau astut i llengua exuberant. Terenci és el comediògraf culte: fidelitat a Menandre, psicologia, humanitas i sermo purus. Tots dos adapten la Comèdia Nova grega en la palliata, però Plaute la romanitza i la fa esclatar en riure, mentre que Terenci la depura i la humanitza.