Passa el ratolí per una paraula (o toca-la) per veure’n la morfologia.
At vero Diogenes liberius, ut Cynicus, Alexandro roganti, ut diceret, si quid opus esset, «Nunc quidem paululum» inquit «a sole.» Offecerat videlicet apricanti. Et hic quidem disputare solebat, quanto regem Persarum vita fortunaque superaret; sibi nihil deesse, illi nihil satis umquam fore; se eius voluptates non desiderare, quibus numquam satiari ille posset, suas eum consequi nullo modo posse.
Text: M. Pohlenz (Teubner, 1918), texto de Perseus Digital Library. Adaptació: es posen majúscules a l’inici de cada oració i de l’estil directe (At, Nunc, Offecerat, Et) i es marquen amb cometes «» les paraules de Diògenes. La resta és literal.
Intenta traduir-lo i respondre les preguntes abans d’obrir les solucions.
Traducció
Però Diògenes, amb més llibertat, com a bon cínic, quan Alexandre li va demanar que li digués si necessitava alguna cosa, li va respondre: «Ara per ara, que t’apartis una mica del sol». I és que, pel que sembla, s’havia posat davant seu mentre prenia el sol. I aquest solia sostenir quant superava ell el rei dels perses en manera de viure i en fortuna: a ell no li faltava res, i al rei res no li seria mai suficient; ell no enyorava els plaers del rei, dels quals aquest no podria saciar-se mai, i el rei de cap manera no podia aconseguir els seus.
- Context: al llibre V de les Tusculanes, Ciceró defensa que al savi li basta amb poc. Acaba d’explicar que Xenòcrates només va acceptar una petita part dels diners que li va enviar Alexandre el Gran; At vero … liberius contraposa la resposta, encara més lliure, de Diògenes, el filòsof cínic que menyspreava tota riquesa.
- Nunc quidem paululum … a sole: frase el·líptica; se sobreentén un verb com discede («aparta’t»). Offecerat … apricanti: officio regeix datiu («posar-se davant de, tapar»); apricanti, participi d’apricor («prendre el sol»), es refereix a Diògenes.
- Estil indirecte: des de quanto fins al final es reprodueix el que Diògenes sostenia. Els reflexius sibi, se i suas remeten a Diògenes, subjecte de solebat (reflexiu indirecte); illi, eius, ille i eum, al rei dels perses.
Anàlisi sintàctica
Cada grup porta a sota la seva ratlla i la seva funció, i una fletxa que va al seu verb. Els requadres numerats són oracions subordinades: s’analitzen a sota, a la caixa amb el mateix número.
1At vero Diogenes liberius, ut Cynicus, Alexandro roganti, ut diceret, si quid opus esset, «Nunc quidem paululum» inquit «a sole.»
1Oració principal amb estil directe
Subjecte, Diogenes; verb, inquit. A qui contesta? A Alexandre, que li demanava que digués si necessitava alguna cosa. El que diu va en estil directe: «ara per ara, una mica del sol».
1.1Sub. completiva (ut + subj.)CD
Depèn de roganti: rogo ut + subjuntiu, «demanar que». El subjecte de diceret és Diògenes.
1.1.1Sub. condicional (si + subj.)CC condició
opus est, «ser necessari». quid és el subjecte: «si alguna cosa li era necessària», és a dir, «si necessitava alguna cosa».
1.2Estil directeCD (estil directe)
Frase el·líptica: hi falta un verb com discede, «aparta’t». a sole, «del sol»; paululum, «una mica».
quid és l’indefinit (= aliquid), que perd ali- després de si. La resposta de Diògenes és el·líptica: se sobreentén discede, «aparta’t».
2Offecerat videlicet apricanti.
2Oració simple
Subjecte, Alexandre (omès); verb, offecerat, «s’havia posat davant». officio regeix datiu: apricanti, «al qui prenia el sol», és a dir, a Diògenes. videlicet, «evidentment».
3Et hic quidem disputare solebat, quanto regem Persarum vita fortunaque superaret; sibi nihil deesse, illi nihil satis umquam fore; se eius voluptates non desiderare, quibus numquam satiari ille posset, suas eum consequi nullo modo posse.
3Oració principal
Subjecte, hic (Diògenes); verb, solebat, amb l’infinitiu disputare: «solia sostenir». Què sostenia? Una interrogativa indirecta i quatre oracions d’infinitiu en estil indirecte.
3.1estil indirecteCD
El que sostenia Diògenes: quant superava el rei i per què. Els reflexius són Diògenes; els demostratius, el rei.
3.1aSub. substantiva interrogativa indirecta
quanto, «quant», ablatiu de mesura amb un verb de superioritat. Subjecte, Diògenes (omès); CD, regem Persarum; vita fortunaque, «en vida i en fortuna».
juxtaposades
3.1bOració d’infinitiu (estil indirecte)
desum + datiu, «faltar a». nihil és el subjecte en acusatiu; sibi és Diògenes.
juxtaposades
3.1cOració d’infinitiu (futur)
fore = futurum esse: «res no li seria mai suficient». illi és el rei.
juxtaposades
3.1dOració d’infinitiu (estil indirecte)
se (Diògenes) és el subjecte en acusatiu; eius voluptates, «els plaers d’aquell», del rei. La relativa diu com són aquests plaers.
3.1d.1Sub. adjectiva de relatiu (subjuntiu)CN (antecedent)
quibus és ablatiu, règim de satiari, «saciar-se de». Subjecte, ille (el rei). Subjuntiu perquè és en estil indirecte.
juxtaposades
3.1eOració d’infinitiu (estil indirecte)
Subjecte en acusatiu, eum (el rei); verb, posse, amb l’infinitiu consequi. suas (se sobreentén voluptates) són els plaers de Diògenes.
Estil indirecte: sibi, se i suas remeten a Diògenes; illi, eius, ille i eum, al rei dels perses.
Preguntes
Analitza morfològicament roganti, offecerat, fore, voluptates i satiari, i dona’n l’enunciat.
Mostra la resposta
roganti: de rogo, -as, -are, -avi, -atum. Participi de present actiu, datiu singular masculí (concorda amb Alexandro).
offecerat: d’officio, -is, -ere, offeci, offectum (3a mixta). 3a persona del singular del plusquamperfet d’indicatiu, veu activa.
fore: de sum, es, esse, fui. Infinitiu de futur (equival a futurum esse).
voluptates: de voluptas, -atis (f., 3a declinació). Acusatiu plural.
satiari: de satio, -as, -are, -avi, -atum. Infinitiu de present, veu passiva («saciar-se»).Analitza sintàcticament At vero Diogenes liberius, ut Cynicus, Alexandro roganti … «Nunc quidem paululum» inquit «a sole.» (sense la subordinada ut diceret, si quid opus esset).
Mostra la resposta
Oració principal amb estil directe. Diogenes: subjecte; inquit: verb; At vero: nexe adversatiu.
liberius: adverbi en grau comparatiu (de libere), CC de manera («amb més llibertat» que Xenòcrates).
ut Cynicus: ut («com») + aposició de Diogenes, amb matís causal («com a cínic que era»).
Alexandro: CI (datiu) d’inquit; roganti: participi de present concordat amb Alexandro (CPred. del CI), amb valor temporal: «quan Alexandre li demanava».
«Nunc quidem paululum … a sole»: CD d’inquit en estil directe. Oració el·líptica (se sobreentén discede, «aparta’t»): nunc, CC de temps; quidem, adverbi («almenys, de moment»); paululum, adverbi de quantitat («una mica»); a sole, CC de lloc d’on (a + ablatiu).Explica la sintaxi d’ut diceret, si quid opus esset: tipus de subordinades, valor d’ut, per què apareix quid i no aliquid, i construcció d’opus esset.
Mostra la resposta
ut diceret: subordinada substantiva completiva (ut + subjuntiu), CD del participi roganti (rogo ut, «demanar que»). Subjecte el·líptic: Diògenes. Imperfet de subjuntiu per la correlació de temps (depèn d’un fet passat).
si quid opus esset: subordinada adverbial condicional (si + subjuntiu) que depèn de diceret; el subjuntiu es deu a l’atracció modal (és dins d’una subordinada en subjuntiu). També es pot entendre com a interrogativa indirecta («que digués si necessitava alguna cosa»).
quid: indefinit (= aliquid), subjecte d’esset; després de si, nisi, num i ne, l’indefinit aliquis, aliquid perd el prefix ali-.
opus esset: construcció opus est, «ser necessari»: opus (substantiu neutre) és l’atribut i esset, el verb copulatiu; el datiu de la persona que necessita (ei, Diògenes) se sobreentén: «si alguna cosa li era necessària».Analitza sintàcticament Et hic quidem disputare solebat, quanto regem Persarum vita fortunaque superaret. Quina funció tenen quanto i vita fortunaque?
Mostra la resposta
Oració composta: principal + subordinada substantiva interrogativa indirecta.
Principal: hic (= Diògenes), subjecte; solebat, verb (soleo, semideponent); disputare, infinitiu concertat, complement de solebat («solia sostenir»); Et, nexe copulatiu; quidem, adverbi.
quanto … superaret: subordinada substantiva interrogativa indirecta, CD de disputare, en imperfet de subjuntiu (correlació de temps amb solebat). Subjecte el·líptic: Diògenes; regem, CD; Persarum, CN de regem.
quanto: interrogatiu en ablatiu de mesura (o de diferència), propi dels verbs de superioritat com supero: «quant».
vita fortunaque: ablatius de respecte, coordinats per -que: «en vida i en fortuna».Analitza l’estil indirecte sibi nihil deesse, illi nihil satis umquam fore; se eius voluptates non desiderare, quibus numquam satiari ille posset, suas eum consequi nullo modo posse. Indica el subjecte de cada infinitiu, a qui es refereixen sibi, se, suas i illi, eius, ille, eum, i per què posset va en subjuntiu.
Mostra la resposta
Quatre oracions d’infinitiu juxtaposades que reprodueixen en estil indirecte el que sostenia Diògenes (depenen, com la interrogativa, de disputare).
sibi nihil deesse: nihil, subjecte en acusatiu; deesse, infinitiu de present (desum + datiu, «faltar a»); sibi, complement en datiu.
illi nihil satis umquam fore: nihil, subjecte; fore, infinitiu de futur (posterioritat); satis, adverbi en funció d’atribut («ser suficient»); illi, datiu d’interès; umquam, CC de temps.
se eius voluptates non desiderare: se, subjecte en acusatiu; desiderare, verb; voluptates, CD; eius, CN de voluptates; non, negació.
quibus numquam satiari ille posset: subordinada adjectiva de relatiu; antecedent, voluptates. ille, subjecte; posset, verb; satiari, infinitiu complement de posset; quibus, ablatiu règim de satiari («saciar-se de»); numquam, CC de temps. Va en subjuntiu perquè les subordinades de l’estil indirecte es construeixen en subjuntiu (imperfet per la correlació de temps).
suas eum consequi nullo modo posse: eum, subjecte en acusatiu; posse, verb; consequi, infinitiu deponent complement de posse; suas (se sobreentén voluptates), CD de consequi; nullo modo, CC de manera.
sibi, se i suas són reflexius indirectes: remeten al subjecte de la principal, Diògenes. illi, eius, ille i eum es refereixen al rei dels perses.Lèxic: escriu derivats catalans i castellans de sol i de satis / satio, i explica l’evolució satiare > cast. saciar.
Mostra la resposta
sol: cat. sol, solar, assolellat, solstici, insolació, para-sol; cast. sol, solar, soleado, solsticio, insolación, parasol.
satis / satio: cat. saciar, sacietat, insaciable, satisfer, satisfet (i sadoll, sadollar, del derivat satullus); cast. saciar, saciedad, insaciable, satisfacer, satisfecho.
Evolució satiare > cast. saciar: es perd la -e final (satiar); el grup -ti- davant de vocal es palatalitza i dona una africada sorda (antiga ç), avui el so interdental [θ] escrit c davant d’i: saciar. És el mateix canvi de platea > plaza o puteum > pozo.