Arístides el Just i l’ostracisme · Traducció

Passa el ratolí per una paraula (o toca-la) per veure’n la morfologia.

Aristides cum intellegeret reprimi concitatam multitudinem non posse, cedensque animadvertisset quendam scribentem, ut patria pelleretur, quaesisse ab eo dicitur, quare id faceret aut quid Aristides commisisset, cur tanta poena dignus duceretur. Cui ille respondit se ignorare Aristiden, sed sibi non placere, quod tam cupide laborasset, ut praeter ceteros Iustus appellaretur.

Text: texto de Perseus Digital Library (PerseusDL, canonical-latinLit, phi0588.abo003.perseus-lat2). Adaptació: se substitueix el relatiu d’enllaç inicial qui quidem («i ell, per cert») pel nom, Aristides, perquè el text s’entengui sol, i es posa majúscula al principi de cada oració (l’edició les dona en minúscula). La resta, literal.

Intenta traduir-lo i respondre les preguntes abans d’obrir les solucions.

Traducció

Es diu que Arístides, com que comprenia que no es podia contenir la multitud enardida i, en retirar-se, havia advertit que un escrivia que l’expulsessin de la pàtria, li va preguntar per què ho feia o què havia comès Arístides, per què se’l considerava digne d’un càstig tan gran. Aquell li va respondre que no coneixia Arístides, però que li molestava que s’hagués esforçat amb tant d’afany a ser anomenat el Just per damunt dels altres.

Context: Arístides, rival polític de Temístocles, va ser condemnat a l’ostracisme (482 aC): cada ciutadà escrivia en un tros de ceràmica (testula, en grec óstrakon) el nom de qui volia desterrar, i el més votat se n’anava deu anys a l’exili. Plutarc (Arístides 7) explica la mateixa anècdota amb un pagès que no sabia escriure i va demanar al mateix Arístides que escrivís el seu nom.
quaesisse ab eo dicitur: construcció personal de dicitur amb infinitiu: el subjecte de dicitur (Aristides) és també el de quaesisse; es tradueix de manera impersonal, «es diu que va preguntar». quaero ab aliquo, «preguntar a algú».
Aristiden és un acusatiu de tipus grec (en -en, en lloc de -em), i laborasset és la forma sincopada de laboravisset. laborasset i appellaretur van en subjuntiu perquè depenen de l’estil indirecte (respondit …).

Anàlisi sintàctica

Cada grup porta a sota la seva ratlla i la seva funció, i una fletxa que va al seu verb. Els requadres numerats són oracions subordinades: s’analitzen a sota, a la caixa amb el mateix número.

1Aristides cum intellegeret reprimi concitatam multitudinem non posse, cedensque animadvertisset quendam scribentem, ut patria pelleretur, quaesisse ab eo dicitur, quare id faceret aut quid Aristides commisisset, cur tanta poena dignus duceretur.

1Oració principal passiva

Subjecte, Aristides; verb, dicitur. Què es diu d’ell? quaesisse, «haver preguntat». Al mig, dues subordinades amb cum expliquen quan i per què; al final, tres interrogatives indirectes diuen què va preguntar.

AristidesSubj.1.1 cum …CC tiempo-causa1.2 quaesisse …C. de diciturdiciturV (pas.)

1.1Dos sub. adverbiales temporales-causales (cum + subj.)CC tiempo-causa

Un sol cum amb dos verbs en subjuntiu, units per -que: intellegeret (imperfet, simultaneïtat) i animadvertisset (plusquamperfet, anterioritat).

1.1aSubordinada 1

Què comprenia? Una oració d’infinitiu: la multitud (concitatam multitudinem, subjecte en acusatiu) no podia (non posse) ser continguda (reprimi).

cumNexeintellegeretV1.1a.1 reprimi …CD

1.1a.1Oració d’infinitiuCD

Subjecte en acusatiu, multitudinem, amb el participi concitatam. Verb, non posse, completat per un infinitiu passiu, reprimi.

reprimiC. de posse (inf. pas.)concitatamPart. concertatmultitudinemSubj. (ac.)nonAdv. negaciónposseV (inf.)

-que

1.1bSubordinada 2

cedens, «en retirar-se», va amb el subjecte, Arístides. Què va advertir? quendam scribentem, «un que escrivia»; i el que escrivia ho diu la completiva amb ut.

cedens(que)Part. concertado (Suj.)animadvertissetVquendamscribentemPart. concertatCD1.1b.1 ut …CD de scribentem

1.1b.1Sub. substantiva completiva (ut + subj.)CD de scribentem

«Escrivia que fos expulsat»: era el seu vot. Verb en passiva, pelleretur; subjecte omès, Arístides; patria, ablatiu de separació.

utNexe(Aristides)Subj. omèspatriaCC lugar de dondepellereturV (pas.)

1.2Infinitivo concertado (construcción personal)C. de dicitur

El mateix subjecte que dicitur. quaesisse, infinitiu de perfet: «haver preguntat». A qui? ab eo, al que escrivia. Què? Les interrogatives indirectes.

quaesisseV (inf. perf.)ab eoCC1.2.1 quare …CD

1.2.1Tres interrogativas indirectasCD

Tres preguntes en subjuntiu, unides per aut i per juxtaposició: «per què ho feia», «què havia comès Arístides», «per què era considerat digne».

1.2.1aInterrogativa 1

quare, «per què». Subjecte omès, el que escrivia; CD, id.

quareNexo (adv. interr.)idCDfaceretV

aut

1.2.1bInterrogativa 2

quid és el CD de commisisset; el subjecte, Aristides. Plusquamperfet: anterioritat.

quidCD (pr. interr.)AristidesSubj.commisissetV

juxtaposades

1.2.1cInterrogativa 3

duco en passiva, «ser considerat». dignus concorda amb el subjecte omès i regeix ablatiu: tanta poena.

curNexo (adv. interr.)(Aristides)Subj. omèstanta poenaC. del adj. (abl.)dignusCPred. del Subj.ducereturV (pas.)

dicitur porta construcció personal: el seu subjecte, Aristides, és també el de quaesisse. Es tradueix «es diu que Arístides va preguntar».

2Cui ille respondit se ignorare Aristiden, sed sibi non placere, quod tam cupide laborasset, ut praeter ceteros Iustus appellaretur.

2Oració principal

Subjecte, ille (el que escrivia); verb, respondit; a qui? Cui. El que respon és el CD: dues oracions d’infinitiu en estil indirecte, unides per sed.

CuiCI (relativo de enlace)illeSubj.responditV2.1 se …CD

2.1Dos oraciones de infinitivo coordinadas adversativasCD

se i sibi es refereixen al que parla, el subjecte de respondit: «que ell no coneixia…, però que a ell no li agradava…».

2.1aInfinitiu 1

Subjecte en acusatiu, se; verb, ignorare; CD, Aristiden, acusatiu grec.

seSubj. (ac.)ignorareV (inf.)AristidenCD

sed

2.1bInfinitiu 2

placere, «agradar»: a qui, sibi; què no li agrada, el subjecte, que és l’oració amb quod.

sibiCInonAdv. negaciónplacereV (inf.)2.1b.1 quod …Subj.

2.1b.1Sub. sustantiva (quod + subj.)Subj.

quod, «el fet que». Subjuntiu per l’estil indirecte. Subjecte omès, Arístides; tam cupide, «amb tant d’afany».

quodNexe(Aristides)Subj. omèstam cupideCC maneralaborassetV2.1b.1.1 ut …C. de laborasset

2.1b.1.1Sub. substantiva completiva (ut + subj.)C. de laborasset

En què s’esforçava: a ser anomenat el Just. appellaretur en passiva; Iustus, nominatiu, predicatiu del subjecte.

utNexepraeter ceterosCCIustusCPred. del Subj.appellareturV (pas.)

Cui és un relatiu d’enllaç: equival a ei, «a ell» (a Arístides).

Preguntes

Analitza morfològicament intellegeret, scribentem, quaesisse, poena i appellaretur.
Mostra la resposta
intellegeret: d’intellego, -is, -ere, intellexi, intellectum. 3a persona del singular del pretèrit imperfet de subjuntiu, veu activa.
scribentem: de scribo, -is, -ere, scripsi, scriptum. Participi de present actiu (scribens, -entis), acusatiu singular masculí, concordat amb quendam.
quaesisse: de quaero, -is, -ere, quaesivi (quaesii), quaesitum. Infinitiu de perfet, veu activa (forma contreta de quaesivisse).
poena: de poena, -ae (f., 1a declinació). Ablatiu singular (règim de l’adjectiu dignus).
appellaretur: d’appello, -as, -are, -avi, -atum. 3a persona del singular del pretèrit imperfet de subjuntiu, veu passiva.
Analitza sintàcticament Aristides cum intellegeret reprimi concitatam multitudinem non posse. Quin valor té cum? Quina construcció depèn d’intellegeret?
Mostra la resposta
cum intellegeret …: subordinada adverbial amb cum + subjuntiu (cum històric), de valor temporal-causal («com que comprenia»); intellegeret, en imperfet de subjuntiu, expressa simultaneïtat amb l’acció principal. Subjecte: Aristides, que és també el subjecte de l’oració principal (dicitur).
D’intellegeret depèn una oració d’infinitiu en funció de CD: concitatam multitudinem, subjecte en acusatiu (amb concitatam, participi de perfet concordat amb multitudinem); posse, verb en infinitiu de present, negat per non; reprimi, infinitiu de present passiu, complement de posse («que la multitud enardida no podia ser continguda»).
Analitza sintàcticament cedensque animadvertisset quendam scribentem, ut patria pelleretur. Explica la funció dels dos participis i el valor d’ut.
Mostra la resposta
És la segona subordinada introduïda per cum, coordinada a l’anterior per -que: cum històric amb plusquamperfet de subjuntiu (animadvertisset), anterioritat respecte a la principal. Subjecte omès: Aristides.
cedens: participi de present concordat amb el subjecte (Aristides), amb funció de predicatiu / CC de temps («en retirar-se»).
quendam scribentem: CD d’animadvertisset; quendam, pronom indefinit substantivat («un, una certa persona»); scribentem, participi de present concordat amb quendam, predicatiu del CD («va advertir un que escrivia»).
ut patria pelleretur: subordinada substantiva completiva (ut + imperfet de subjuntiu) en funció de CD de scribentem («escrivia que fos expulsat»: amb scribo de petició o vot). Subjecte omès: Aristides; pelleretur, verb en passiva; patria, ablatiu de separació (CC de lloc «d’on»).
Analitza sintàcticament quaesisse ab eo dicitur, quare id faceret aut quid Aristides commisisset, cur tanta poena dignus duceretur.
Mostra la resposta
Principal: dicitur, verb en passiva amb construcció personal; el seu subjecte és Aristides (al principi del text), que també ho és de quaesisse («es diu que va preguntar»).
quaesisse ab eo: infinitiu de perfet (anterioritat) en funció de complement del verb dicitur (subjecte + infinitiu, «nominatiu amb infinitiu»); ab eo, CC (quaero ab, «preguntar a»), eo es refereix al que escrivia.
De quaesisse depenen tres subordinades substantives interrogatives indirectes en funció de CD, en subjuntiu (consecutio temporum després de temps històric): quare id faceret (quare, adverbi interrogatiu; subjecte omès, el que escrivia; id, CD; faceret, imperfet, simultaneïtat); coordinada amb aut, quid Aristides commisisset (quid, pronom interrogatiu, CD; Aristides, subjecte; commisisset, plusquamperfet, anterioritat); i, juxtaposada, cur tanta poena dignus duceretur (cur, adverbi interrogatiu; subjecte omès, Aristides; duceretur, verb en passiva, «era considerat»; dignus, predicatiu del subjecte; tanta poena, ablatiu complement de l’adjectiu dignus).
Analitza sintàcticament Cui ille respondit se ignorare Aristiden, sed sibi non placere, quod tam cupide laborasset, ut praeter ceteros Iustus appellaretur.
Mostra la resposta
Principal: Cui, relatiu d’enllaç en datiu (= ei, «a ell», Arístides), CI de respondit; ille, subjecte (el que escrivia); respondit, verb.
CD de respondit: dues oracions d’infinitiu coordinades per sed (adversativa), en estil indirecte. 1) se ignorare Aristiden: se, subjecte en acusatiu (reflexiu: el que parla); ignorare, verb; Aristiden, CD (acusatiu grec). 2) sibi non placere: placere, verb; sibi, CI (reflexiu, referit també al que parla); non, negació.
quod tam cupide laborasset: subordinada substantiva amb quod («el fet que») en funció de subjecte de placere; en subjuntiu per l’estil indirecte. Subjecte omès: Aristides; laborasset, verb (plusquamperfet, anterioritat); tam cupide, CC de manera.
ut praeter ceteros Iustus appellaretur: subordinada substantiva completiva (ut + subjuntiu) que completa laborasset («esforçar-se a / per ser anomenat»); també es pot entendre com a final. Subjecte omès: Aristides; appellaretur, verb en passiva; Iustus, predicatiu del subjecte; praeter ceteros, CC («per damunt dels altres»). Tot i que hi apareix tam, la lectura més natural no és consecutiva.
Lèxic: escriu dos derivats catalans i dos de castellans d’iustus i de poena, i explica l’evolució d’iustum a cat. just i a cast. justo.
Mostra la resposta
iustus: cat. just, justícia, injust; cast. justo, justicia, injusto.
poena: cat. pena, penal, penalitzar; cast. pena, penal, penalizar. En poena > pena, el diftong oe es redueix a e.
Evolució iustum > just: pèrdua de la -m final (iustu); la i- inicial davant vocal, que era semiconsonant (iod), es converteix en consonant (j); la ū llarga tònica es manté com a u; caiguda de la vocal final.
Evolució iustum > justo: pèrdua de la -m final; i- semiconsonant > j; es manté la u; la -u final passa a -o.