Passa el ratolí per una paraula (o toca-la) per veure’n la morfologia.
Nam saepe ego audivi Q. Maximum, P. Scipionem, praeterea civitatis nostrae praeclaros viros solitos ita dicere, cum maiorum imagines intuerentur, vehementissime sibi animum ad virtutem accendi. Scilicet non ceram illam neque figuram tantam vim in sese habere, sed memoria rerum gestarum eam flammam egregiis viris in pectore crescere neque prius sedari, quam virtus eorum famam atque gloriam adaequaverit.
Text: texto de Perseus Digital Library (PerseusDL, canonical-latinLit, phi0631.phi002.perseus-lat4). Adaptació: Només es normalitza la grafia: adaequaverit (Perseus, adaequauerit). La resta és literal.
Intenta traduir-lo i respondre les preguntes abans d’obrir les solucions.
Traducció
Perquè moltes vegades he sentit que Quint Màxim, Publi Escipió i, a més, altres homes il·lustres de la nostra ciutat solien dir que, quan contemplaven les imatges dels seus avantpassats, el seu ànim s’encenia amb moltíssima força cap a la virtut. Evidentment, no és que aquella cera o aquella figura tinguessin en si tant de poder, sinó que, pel record de les gestes, aquesta flama creix al pit dels homes insignes i no s’apaga fins que la seva virtut ha igualat la fama i la glòria d’aquells.
- Context: al proemi del Bellum Iugurthinum, Sal·lusti defensa la utilitat de la història (memoria rerum gestarum). Les imagines maiorum eren les màscares de cera dels avantpassats que havien ocupat magistratures, exposades a l’atri de les cases nobles. Q. Maximum és Quint Fabi Màxim, el Cunctator; P. Scipionem, Publi Corneli Escipió l’Africà.
- solitos (esse): infinitiu de perfet del semideponent soleo, -ere, solitus sum, amb esse omès, com és freqüent en Sal·lusti; dicere el completa. Tot depèn d’audivi: «he sentit que solien dir».
- Scilicet (= scire licet, «es pot saber, és evident») porta aquí infinitius amb subjecte en acusatiu, com si fos un verb; també es pot entendre com a continuació de l’estil indirecte. prius … quam (= priusquam) + subjuntiu: «abans que, fins que».
Anàlisi sintàctica
Cada grup porta a sota la seva ratlla i la seva funció, i una fletxa que va al seu verb. Els requadres numerats són oracions subordinades: s’analitzen a sota, a la caixa amb el mateix número.
1Nam saepe ego audivi Q. Maximum, P. Scipionem, praeterea civitatis nostrae praeclaros viros solitos ita dicere, cum maiorum imagines intuerentur, vehementissime sibi animum ad virtutem accendi.
1Oració principal
La principal és molt curta: ego audivi, «he sentit». El que ha sentit és una oració d’infinitiu (CD): els grans homes solitos (esse) dicere, «solien dir». I el que deien és una altra oració d’infinitiu: animum accendi, «que el seu ànim s’encenia».
1.1Oració d’infinitiuCD
Subjecte en acusatiu amb tres nuclis: Q. Maximum, P. Scipionem i praeclaros viros. El verb és solitos (esse), amb esse omès, i dicere el completa: «solien dir».
1.1.1Infinitivo complemento de solitos (esse)CD (inf.)
ita dicere, «dir així». ita anuncia el que deien, que ve en una altra oració d’infinitiu.
1.1.1.1Oració d’infinitiu (estil indirecte)CD
Subjecte en acusatiu, animum; verb en passiva, accendi: «el seu ànim s’encenia». sibi és un datiu d’interès amb valor possessiu, «seu». Al davant, la temporal amb cum diu quan.
1.1.1.1.1Sub. adverbial temporal (cum històric + imperf. subj.)CC temps
«quan contemplaven les imatges dels seus avantpassats». El subjecte són els mateixos homes il·lustres; intuerentur és deponent.
solitos (esse): infinitiu de perfet de soleo amb esse omès.
2Scilicet non ceram illam neque figuram tantam vim in sese habere, sed memoria rerum gestarum eam flammam egregiis viris in pectore crescere neque prius sedari, quam virtus eorum famam atque gloriam adaequaverit.
2Dos oraciones de infinitivo coordinadas adversativas
non … sed: «no és que… sinó que…». Primer, el que no té força: la cera i la figura. Després, el que sí: el record de les gestes, que encén una flama que no s’apaga fins a igualar la glòria dels avantpassats.
2aInfinitiu 1
Subjecte en acusatiu amb dos nuclis, ceram illam neque figuram; verb, habere; CD, tantam vim. in sese, «en si mateixes».
sed
2bInfinitiu 2
Un sol subjecte en acusatiu, eam flammam, per a dos infinitius units per neque: crescere i sedari. memoria és ablatiu de causa: «pel record». egregiis viris, datiu amb valor possessiu: «al pit dels homes insignes». prius anuncia el quam de la temporal.
2b.1Sub. adverbial temporal (prius … quam + perf. subj.)CC temps
prius … quam: «abans que, fins que». Subjecte, virtus eorum; CD, famam atque gloriam (la dels avantpassats); verb en perfet de subjuntiu, adaequaverit.
Scilicet (= scire licet) regeix aquí els infinitius, com un verb: «és evident que».
Preguntes
Analitza morfològicament audivi, imagines, intuerentur, accendi i adaequaverit.
Mostra la resposta
audivi: d’audio, -is, -ire, audivi, auditum (4a conjugació). 1a persona del singular del pretèrit perfet d’indicatiu, veu activa.
imagines: d’imago, -inis (f., 3a declinació). Acusatiu plural.
intuerentur: d’intueor, -eris, -eri, intuitus sum (deponent, 2a conjugació). 3a persona del plural del pretèrit imperfet de subjuntiu; forma passiva amb significat actiu («contemplaven»).
accendi: d’accendo, -is, -ere, accendi, accensum. Infinitiu de present, veu passiva («encendre’s, ser encès»). Compte: coincideix amb la 1a persona del singular del perfet d’indicatiu actiu; aquí és infinitiu, amb animum com a subjecte.
adaequaverit: d’adaequo, -as, -are, -avi, -atum. 3a persona del singular del pretèrit perfet de subjuntiu, veu activa (formalment coincideix amb el futur perfet d’indicatiu; el subjuntiu l’exigeix prius … quam en estil indirecte).Analitza sintàcticament Nam saepe ego audivi Q. Maximum, P. Scipionem, praeterea civitatis nostrae praeclaros viros solitos ita dicere. Quina funció fa l’oració d’infinitiu?
Mostra la resposta
Oració composta: principal + subordinada substantiva d’infinitiu.
Principal: Nam, conjunció explicativa; saepe, CC de temps (freqüència); ego, subjecte; audivi, verb.
Subordinada d’infinitiu, CD d’audivi: subjecte en acusatiu, Q. Maximum, P. Scipionem, praeterea … praeclaros viros (tres nuclis; praeterea, adverbi; civitatis nostrae, CN de viros; praeclaros, adjectiu concordat); verb, solitos (esse), infinitiu de perfet de soleo amb esse omès; dicere, infinitiu que completa solitos (esse) (CD); ita, adverbi que anuncia el que diuen.Analitza sintàcticament cum maiorum imagines intuerentur, vehementissime sibi animum ad virtutem accendi. Indica el tipus de cum, el subjecte d’accendi i la funció de sibi.
Mostra la resposta
vehementissime sibi animum ad virtutem accendi: oració d’infinitiu, CD de dicere (estil indirecte: és el que deien). animum: subjecte en acusatiu; accendi: infinitiu de present passiu; vehementissime: adverbi en grau superlatiu, CC de manera; ad virtutem: CC de direcció o finalitat; sibi: pronom reflexiu en datiu, datiu d’interès amb valor possessiu («el seu ànim»), referit al subjecte de dicere (els homes il·lustres).
cum maiorum imagines intuerentur: subordinada adverbial temporal, cum històric + imperfet de subjuntiu («quan contemplaven»); dins de l’estil indirecte. Subjecte omès (ells, els praeclari viri); intuerentur, verb deponent; imagines, CD; maiorum, CN d’imagines.Analitza sintàcticament Scilicet non ceram illam neque figuram tantam vim in sese habere. De què depèn l’infinitiu habere?
Mostra la resposta
Oració d’infinitiu. ceram illam neque figuram: subjecte en acusatiu (dos nuclis units per neque; illam, demostratiu concordat amb ceram); habere: infinitiu de present actiu; tantam vim: CD; in sese: CC de lloc (in + ablatiu del reflexiu, referit a la cera i la figura); non: negació.
L’infinitiu depèn de Scilicet (= scire licet, «és evident que»), que funciona com un verb de judici; també es pot explicar com a continuació de l’estil indirecte. Aquesta oració es coordina amb la següent mitjançant sed (adversativa: «no… sinó…»).Analitza sintàcticament sed memoria rerum gestarum eam flammam egregiis viris in pectore crescere neque prius sedari, quam virtus eorum famam atque gloriam adaequaverit.
Mostra la resposta
Dues oracions d’infinitiu coordinades (copulativa negativa, neque), unides a l’anterior per sed. Subjecte en acusatiu comú: eam flammam; verbs: crescere (infinitiu de present actiu) i sedari (infinitiu de present passiu); memoria: ablatiu de causa, CC de causa («pel record»), amb rerum gestarum com a CN (gestarum, participi de perfet passiu concordat amb rerum: «les coses fetes», les gestes); egregiis viris: datiu d’interès amb valor possessiu («al pit dels homes insignes»); in pectore: CC de lloc; prius: adverbi correlatiu de quam.
quam virtus eorum famam atque gloriam adaequaverit: subordinada adverbial temporal (prius … quam = priusquam + subjuntiu, «abans que, fins que»). virtus: subjecte; eorum: CN de virtus; famam atque gloriam: CD (dos nuclis units per atque); adaequaverit: verb en perfet de subjuntiu.Lèxic: escriu un derivat català i un de castellà de memoria, pectus i virtus, i explica l’evolució fonètica de flammam > cat. flama i cast. llama.
Mostra la resposta
memoria: cat. memoritzar, memorable; cast. memorizar, memorable. pectus: cat. pectoral, pit (patrimonial); cast. pectoral, pecho (patrimonial). virtus: cat. virtuós, virtut; cast. virtuoso, virtud.
Evolució flammam > cat. flama: pèrdua de la -m final (flamma); simplificació de la geminada -mm- en -m-; el grup inicial fl- es conserva; la a tònica i la -a final es mantenen. En castellà, llama: el grup inicial fl- palatalitza en ll-, com en clamare > llamar o plorare > llorar. El cultisme castellà flamante conserva fl-.